Entrevista a Francesc Balagué

“Crec que el viatge i l’aprenentatge estan molt relacionats sempre i quan hi hagi una mínima intenció prèvia. Podries passar anys i anys viatjant sense pràcticament aprendre, o et pots passar quinze dies viatjant i aprendre el que no has après en tot un any d’escola, d’institut o de carrera universitària, inclús de Màster o de Doctorat”

El Francesc és un viatger amb majúscules. I si no em creus, fes una ullada al seu web, Ruta Baobab… Parla molt sovint de la relació entre l’aprenentatge i els viatges. Així es va plantejar ell 16 mesos de la seva vida: com un màster vital en tota regla, un “màster” que encara ara descriu com una de les millors experiències de la seva vida. El Francesc va néixer a Bolívia per motius laborals dels seus pares, però amb només un any ja van tornar a la Llacuna. Actualment resideix a Barcelona. És mestre d’Educació Primària, psicopedagog i Doctor en multimèdia educativa. Ha visitat uns 50 països, 22 dels quals els va poder visitar durant els 16 mesos de viatge de volta al món. Ha viscut 3 anys al Brasil i ha fet vàries estades llargues als Estats Units. Al Francesc li encanta la fotografia, viatjar, els esports a l’aire lliure, les autocaravanes i furgonetes, el mar i la muntanya.

Què t’aporta sortir de la zona de confort, Francesc?

De fet, sempre m’he sentit còmode sortint de la zona de confort, intentant explorar, investigar, conèixer llocs nous… I crec que realment el que m’aporta és aquesta satisfacció de descobrir, d’experimentar, d’explorar i de trobar llocs i persones diferents a les que estic acostumat. No és fàcil, perquè normalment implica certa incomoditat, sobretot en quant al dia a dia, no? A la roba, al menjar, al dormir… Però en canvi te’n vas a dormir molt més tranquil i satisfet.

Tu vas decidir fer una volta al món a l finalitzar el doctorat. Per què ho vas fer?

El doctorat és una etapa molt intensa, i requereix molta concentració, sobretot la part final, la de preparar la tesi, la defensa i tot això…. I tenia molt clar que volia fer unes vacances de dos mesos per Sud-Amèrica. Aquest era el meu primer pla, però com que a la universitat em van dir que no tindria feina, que no contractarien a ningú, doncs vaig dir, bueno, doncs si no tinc feina quan torni, no tinc data de tornada i em puc estar més temps fora. Va ser aquest el desencadenant que em plantegés ja estar-me tot un any i decidir viatjar per tot el món.

Què n’explicaries, d’aquella experiència?

Ha sigut una de les experiències més importants de la meva vida, sens dubte. Sobretot perquè des de molt petit tenia ganes de conèixer uns punts concrets del món, com la badia de Halong, el Machu Pichu o la Patagònia, i vaig decidir que era el moment de posar una línia en el mapa, unir aquests punts i viatjar. I el fet de fer-ho sol també em venia molt de gust, per la situació personal i de falta de responsabilitats que tenia aquí, doncs era un moment oportú per fer aquest tipo de viatge. I no tan en sentit transformador que tothom diu “oh com et canvia un viatge”, sinó com canvia la teva manera de mirar el món. Trobes tanta gent que t’acull, tanta gent bona, tanta gent disposada a ajudar-te… que el que canvia és la percepció que tens de la resta del món.

Tu sempre parles de la relació entre el viatge i l’aprenentatge. Per què creus que estan tan connectats?

Crec que estan molt relacionats, l’aprenentatge i el viatge, sempre i quan hi hagi una mínima intenció prèvia, no? Tu podries passar anys i anys viatjant sense pràcticament aprendre, o et pots passar quinze dies viatjant i aprendre el que no has après en tot un any d’escola, d’institut o de carrera universitària, inclús de Màster o de Doctorat, no? Si tu ja vas amb aquesta intenció, i si tu ja estàs obert, disposat i amb ganes d’interactuar i d’aprendre, doncs és quan realment el fet d’anar a un lloc desconegut i mirar-te’l amb un altre punt de vista… és quan pots començar a aprendre, a descobrir què passa allà, a preguntar, a conèixer informació que no sabies…

Com vius, tu, el fet de veure món? Què significa, per a tu?

Jo vaig néixer a Bolívia i quan tenia un any amb els meus pares vam tornar cap a Barcelona. Els meus pares són de Barcelona i van anar a Bolívia a treballar. Jo vaig néixer allà i vam tornar. Per tant ja des de petit… el fet de néixer a un altre país m’ha cridat l’atenció i m’ha fet obrir les ganes de conèixer el lloc on vaig néixer, Sud-Amèrica… Vaig ser conscient que hi havia altres països, altres continents… Ja des de molt petit ja he tingut tot això incorporat i, per tant, ja forma part de la meva identitat. I ara ja més de gran, que ets més conscient de què significa i de què vols, doncs el que significa per a mi és el fet de desenvolupar aquesta exploració de conèixer nova gent, noves maners de viure, noves maneres d’entendre el món… Perquè realment quan vas a altres països és quan t’adones de si li donen més o menys valor al medi ambient i la cura dels espais, de si cuiden a les altres persones, com cadascú es desenvolupa en el seu entorn professional… I tot això ho aprens a base d’anar interactuant amb persones de diferents països. Per tant per mi significa doncs anar-me enriquint, sobretot, d’aquestes altres visions i maneres d’entendre el món , que és el que a mi em situa… I encara que ara estigui basat a Barcelona, tinc uns referents més amplis que em permeten ser més conscient de si el que estic vivint aquí és com jo vull viure o no…. si hi ha llocs on es viu diferent i m’agrada més o menys… i el per què… M’ajuda bastant a plantejar-me, ja a nivell bastant filosòfic, quasi, què vol dir viure, com vull viure a on vull viure, per què…

Creus que t’ha canviat d’alguna manera?

En el moment en què comences a descobrir altres maneres de viure, altres maneres de pensar, altres maneres de conviure i de respectar la natura, per exemple… et fa plantejar-te moltes coses.. No et canvia de la nit al dia, però sí que et manté conscient i alerta de si realment el que estàs vivint és el que vols viure, d’on estàs i per què hi estàs… I com deia abans, el fet de conèixer tanta gent bona pel món, no et canvia tan a tu com a persona, que també, sinó que sobretot canvia la visió que tens de la societat en general, del món i dels altres països.

Com a pedagog, com veus els mètodes d’ensenyament de llengües estrangeres al nostre país? Explica’ns una mica com va ser el teu procés d’aprenentatge de l’anglès.

Els mètodes d’ensenyament de l’anglès al nostre país els trobo bastant arcaics i tradicionals, i en resum i amb la meva experiència, poc efectius. Jo des de 3r o 4t de primària que vaig anar a extraescolars d’anglès… I molt! Des de molt petit i fent molta gramàtica… que no l’he aprofitat. Sí que em va donar unes bases i sí que vaig adquirir i memoritzar bastantes coses que després m’han servit més o menys, però sobretot quan l’he après ha sigut anant a l’estranger. Fins que no me’n vaig anar als Estats Units tres mesos i treballant de paleta amb uns electricistes i paletes americans que només parlaven anglès… allà va ser on realment vaig començar a parlar. Si bé llegir el podia llegir, no era capaç ni de sentir ni d’entendre una pel·lícula totalment en anglès ni de parlar-ne. I les cançons tampoc, tampoc era capaç d’entendre tota una cançó. Ara, quan fas una immersió en un país de parla anglesa, en el meu cas, doncs sí que és realment on comences a trencar. I si això ho complementes amb gramàtica, lectura, escriptura… llavors és quan realment li treus profit. En canvi amb el francès, que el francès el fèiem a l’escola, sí que era un francès molt més pràctic, molt més aplicat… digues-li més senzill… La manera d’aprendre… no tan centrat en la gramàtica, sinó més en vocabulari, accions quotidianes… tot això. I combinat amb uns viatges a França i una relació que teníem amb un institut agermanat a la Bretanya, doncs va fer que el francès l’aprenguéssim una mica més. Tot i així, després de deixar-lo de fer servir a partir dels 14 anys ja mai més he tornat a parlar francès, i ja no el domino com el dominava.

Què en penses del futur de l’educació? Quines direccions creus que ha de prendre aquest món?

Veient models a altres països, veient una mica les diferents relacions que s’estableixen amb la natura, amb el professorat, com es concep aquest professorat… Crec que hi ha bastants camins cap on es podria anar tendint, no? Crec que vivim un moment àlgid de canvis, sigui perquè se’n parla cada dia , o sigui perquè ha sortit o ha explotat aquesta necessitat de fer coses diferents… Crec que ara és un moment molt interessant per veure realment cap a on anem. Es veritat que el sistema educatiu de per si té una estructura molt sòlida i molt tradicional que fa que grans canvis requereixin molt de temps, i molt canvi cultural, més que el canvi en si, però a poc a poc anirà apareixent… I el que sí que és important ara és que com a mínim es comencin a marcar i a dissenyar les guies o les línies de cap a on es vol tendir i per què. De decidir una mica a 10 anys vista on ens agradaria ser i començar a traçar les línies que ens portin cap allà. Per concretar una mica més, crec que la relació horaris i espais s’ha d’anar trencant cada vegada més. Segurament la relació de cursos per edats també… I tot això ho faciliten metodologies com l’aprenentatge basat en problemes o projectes, o crear unes organitzacions de l’espai i del temps diferents. Tot això requereix una organització del personal docent també diferent, dels alumnes també diferent… i que permeti una interacció molt més transversal a nivell de temps, a nivell d’assignatures, a nivell de continguts. I sobretot, sobretot, a nivell d’obrir-se al què passa a fora, no? Permetrà interactuar des del barri, la ciutat, el país i el món. No pensar en l’escola com l’edifici, sinó en l’escola com el procés educatiu que tota persona hauria d’experimentar, més enllà de l’edifici.

Quins projectes tens en ment?

Doncs ara estic bastant tranquil pel que fa a innovar amb projectes nous, però sí que tinc sempre aquí al cap la idea de crear un espai de treball que faciliti la conciliació laboral i familiar. Un espai on s’hi pugui treballar i on puguis tenir-hi els fills, no només bebès sinó també nens en edat d’educació primària, que quan surtin de l’escola puguin estar una estona més amb els seus pares si els seus pares han d’acabar de treballar en alguna cosa…. Que permeti una certa flexibilitat i estar junts, o relativament junts… Perquè per l’experiència personal, la conciliació familiar i laboral és molt difícil. Tot el que sigui pensar formules que ajudin en aquest sentit crec que seran més que benvingudes. Aquest seria el meu projecte. De moment no està preparat per desenvolupar-se, però em faria gràcia pensar-hi i dedicar-hi temps.

Moltes gràcies, Francesc!!!

El web Ruta Baobab és una autèntica delícia per qualsevol persona a
qui li apassionin els viatges i les bones fotografies. El Francesc va documentar amb escrits, vídeos i fotografies la seva volta al món . T’hi pots perdre una bona estona i, creu-me, no estaràs perdent el temps! A més, va escriure un llibre magnífic basat en aquesta experiència, on hi inclou entrevistes a persones que li van mostrar els seus països i amb qui conversa de temes tan senzills i poderosos com la felicitat.