Turista o aprenent del món?

Ets turista o  aprenent del món? Hi ha tantes maneres de “viatjar” com persones existeixen, no…?

 

Vivim immersos en la societat de l’ara i aquí. Se’ns ha permès somiar però la superficialitat amb la què ho vivim tot fa que només somiem a curt termini. No gaudim del present i només projectem  un futur que mai arriba, i és que quan es converteix en present deixa de ser interessant. Quina gran contradicció, no…?

Això ha passat també amb la idea de “veure món”. Llegir més

Gràcies, Carles

Avui m’he despertat  amb el teu “adéu”, Carles.

 

Es fa difícil escriure una carta a algú a qui no he conegut mai però per qui sento una profunda estima. Sí, estima. No només t’admirava, Carles, sinó que amb les teves paraules vas arribar molt endins. Llegir més

Cabdells de fils invisibles

Parlo sovint dels “fils invisibles”, aquells que ens mantenen connectats a altres persones i que donen forma a la persona en qui ens convertim. M’agrada la idea d’un fil que lliga una persona a una altra. Se’n creen moltes, de connexions de fils invisibles, després d’haver viscut a fora de “casa”… Aquelles filatures que ens connecten amb persones que en un raconet de món s’han convertit en una part de qui som. Ens han donat forma, ens han fet canviar, ens han redirigit… ens han fet créixer. I un dia, toca deixar-les enrere. Seguir caminant endavant. Aquella sensació de perdre, de deixar enrere… ho remou tot i fa inevitable plantejar-te mil i una coses mentre reculls maletes i deixes enrere tot allò. Llegir més

Carta al Mahdi

Petit Mahdi,

 

La vida t’ha trencat. I només tens 5 anys.

 

La meva primera nit a casa no ha estat fàcil. Et sentia cridant “my friends!” i no podia aclucar els ulls. No podia parar de pensar en el dolç moment en què et vaig agafar en braços per dir-te adéu i vam comptar junts els ocells que sobrevolaven el camp. He de confessar-te una cosa, Mahdi. La vida t’ha trencat i tu m’has trencat a mi. Però també m’has salvat. M’has obert els ulls. Llegir més

Viatjar no és un verb, és una actitud

Les coses que ens omplen, que ens fan feliços i ens fan somriure, les hem de cuidar, perseguir, mimar i guardar dins nostre per no deixar-les escapar mai. Viatjar, per mi, és una d’aquestes coses. Però potser el verb “viatjar” no és el  més precís per a mi… No fa justícia al significat que jo li dono. Viatjar, per mi, fa referència a una actitud. Hem de “viatjar” siguem on siguem, ens movem o no ens movem. Llegir més

Mestres d’ulls de mel

Parlo sovint de Jane Goodall. Sempre m’ha fascinat la gent com ella. Persones que, amb tanta calma i serenitat, transmeten uns valors i una manera de fer i de viure que traspassen cada poro de la seva pell i impregnen a tot aquell que les escolti. Jane Goodall enllaça l’amor i el respecte envers el món animal i l’estén sobre el planeta sencer i totes les persones que l’habiten. I és que parteix del sentiment que tots conformem un tot i que cuidant-nos els uns als altres ens estem fent, també, un favor a nosaltres mateixos com a espècie. Com a humans. Llegir més

Els canvis d’estacions

Aquest any, estar vivint a Indonèsia significarà no gaudir d’una de les estacions que més m’enamoren. La tardor. M’agrada veure la gent esperant amb ànsies el canvi d’estacions. M’agrada veure la gent esperant amb ànsies els canvis. Com anticipem els moments que gaudim i com els gaudim durant cada estació de l’any. Un bon llibre estirada a la gespa en un dia assolellat de primavera, una bona tassa de te o de cafè embolcallada amb una manta i mirant una pel·lícula una tarda d’hivern, un bon dia d’estiu al costat del mar Mediterrani, una caminada pel bosc ataronjat i trepitjant el “crec crec” de les fulles de tardor… Llegir més