Carta d’amor a New York

New York

New York,

 

T’escric des d’un racó on fa gairebé 10 anys escrivia les meves primeres cartes d’amor. I és que, ja aleshores, em guaria, m’inspirava i ho posava tot a lloc. Avui, gairebé 8 anys més tard, volia declarar-me a tu.

 

Aquella joveneta de 20 i pocs anys tenia somnis. Molts somnis. Hi havia tantes coses per fer, tants projectes per acomplir… Una d’aquelles il·lusions es va fer real el dia en què per fi ens vam conèixer. Ho recordo bé… Recordo que quan et vaig veure per primera vegada sonava “New York” de Frank Sinatra. Això sí… És tan meu… Quan el terra tremola perquè en passa una de grossa, la banda sonora se’m queda gravada endins, ben endins, i per sempre. De la mateixa manera que la preciosa “A heart in New York” de Simon i Garfunkel em remou sencera. Saps? Aquesta cançó sonava sempre a casa. Jo era tan petita… I les veus d’aquells dos cantants ressonen molt endins… pels banys en la seva música que van regalar-nos a mi i als germans els nostres pares. El que vivim de petits ens dona tanta forma… Fins al punt que visitar certs llocs és com tornar a un lloc on ja has estat. Perquè de Nova York me n’havia parlat tanta i tanta música… I tenia ganes de fer-me meva aquella ciutat que tantes històries m’havia cantat des de tan petita. De fet t’escric aquesta carta mentre escolto la preciosa lletra i melodia d’Art i de Garfunkel.

 

Veure’t, conèixer-te, parlar-te, sentir-te a prop…. era d’aquelles il·lusions que sents intangibles i, massa sovint, inabastables. Però són tan “tu” que sempre són dins… Jo només sabia que volia que fossis part de mi. Et volia. Et necessitava. M’havien parlat tant de tu…

 

I sí. Finalment vas arribar. Primer dia. Em vaig sentir diminuta, però dins meu el cor bategava amb força. I què dir, de tu…? Als 20 i pocs et vas convertir en el meu dia a dia durant 2 mesos. Vaig somniar desperta durant 2 inoblidables mesos. I vaig omplir aquell globus del què tan sovint parlo. Aquell globus que ens inunda d’aire, aixeca els nostres peus de terra, i ens enlaira tan i tan amunt, que els paratges on ens transporta ens donen una visió de les coses nova, neta, regeneradora… Paratges que ens regalen revelacions.

 

Durant el nostre idil·li se’m va il·luminar la mirada sentint-te dins la negra nit des de dalt de tot del Rockefeller center. Veient la teva silueta brillar com mai havia vist brillar una ciutat. Vaig   respirar la teva serenor, la teva saviesa, la teva bogeria, la teva passió. Et vaig aprendre a admirar encara més passant llargues estones reposant sobre el teu Central Park. M’explicaves històries de mons que jo no coneixia. Em perdia en les teves croades, les teves coneixences, les teves il·lusions i tot allò que et movia d’aquella manera tan poderosa i embruixant. M’embadalia tarda rere tarda pels teus carrers, badant i no anant enlloc, agafada de la teva mà, perquè sentir-te tan part de mi ho era tot. Passejàvem i, sense dir-nos res, ens ho dèiem tot. Em guiaves i m’assenyalaves aquí i allà, cares, històries i vides que fins aleshores no sabia ni reals. Em vas fer regals de debò, dels que saps que a mi m’agraden: estones, paisatges, converses i idees. I sí, encara més somnis. És tan cert allò que diuen… Els somnis alimenten més somnis…

 

Em coneixies. Tot el que ja era dins meu va aflorar gràcies a tu i em vaig convertir en la millor versió de mi mateixa. Em vas ensenyar a estimar el jazz, vam anar a veure musicals, ens vam perdre en cafeteries d’aquelles on podria passar-hi tardes senceres… Em vas convertir en una petita peça essencial d’un món on hi podia passar de tot. A cada instant. A cada racó. Vas nodrir l’ànima d’aquella joveneta en una època en què ella pensava que ja res la podia sorprendre. Vaig poder viure amb tu i vam crear vida al nostre voltant. Em vas xiuxiuejar com de gran era el món i tot el que aquest tenia per oferir-me, tot el que tenia preparat per a mi i només per a mi. Em vas convertir en la peça clau del millor guió de pel·lícula que s’hagués escrit mai: la meva.

 

El passat mes d’abril ens vam retrobar. Després de tant de temps, aquella joveneta s’emociona de sentir el cor palpitar amb tanta força i de veure que res ha canviat.

 

O sí.

 

Gairebé 10 anys més tard. I aquest cop encara et visc més intensament que mai. Perquè tot el que em vas ensenyar fa tant temps em confirma que l’amor ens fa més lliures, més savis i ens regala aprenentatges vitals impagables. Tot aquell món que em vas prometre s’ha fet gran. I ric. I interessant. Vital i apassionant… I renoi, si ha crescut, el meu món! Aquella promesa de somnis que es complirien s’ha fet realitat a força d’aprendre, de caure, de veure i de viure. I m’adono que ja no et necessito. Perquè resulta que tinc massa il·lusions esperant que sigui jo qui les faci reals. Adoro tot el que tens per oferir-me. Em recordes com de gran és el món. Però jo, aquesta vegada, et recordo tot el que jo també tinc per oferir-li. Nova York… Sóc tota teva, perquè em fas lliure.

 

Ens hem retrobat i sí, ho admeto, tot el que ens canvia ens fa tremolar, quan torna. Però veig quelcom que no veia abans. Ara saps molt bé què t’he regalat jo. I em piques l’ullet. I és que et regalo estones plenes de mi, t’explico secrets, defalliments i projectes. Ah. També una cita a un central Park farcit de cirerers florits, dos musicals màgics a Broadway, coffee shops inundats d’aquella olor de cafè que em xiuxiueja “escriu!”, una negra nit de somni embadalint-nos amb els mil i un sols que donen forma a un majestuós Empire State Building, una lenta posta de sol des de Brookling Heights… I passejades de les què et deixen esgotada amb un somriure dolç d’orella a orella a l’anar a dormir i que condueixen a un son profund mentre sents dins teu… “demà més”.

 

New York. T’estimo per com m’has fet créixer. T’estimo sense necessitar-te. Per tot el que m’has ensenyat a veure en mi.

 

T’estimo perquè ets i perquè em fas ser.

 

Gràcies per tant. Aquest globus d’il·lusions i promeses encara té tant per veure… No sé quins paratges visionaré cada vegada que  s’infli, però estic segura que faré els possibles per omplir-lo en cada instant d’aquest viatge apassionant anomenat “vida”.

 

IMATGES DE NEW YORK. ABRIL 2016.

 

Berta

P.S. Ja ho diu la cançó…  “a heart in New York, a rose on the street, I write my song to that city heartbeat”.

 

 

0 comentarios

Dejar un comentario

¿Quieres unirte a la conversación?
Siéntete libre de contribuir

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *