Gràcies, Carles

Avui m’he despertat  amb el teu “adéu”, Carles.

 

Es fa difícil escriure una carta a algú a qui no he conegut mai però per qui sento una profunda estima. Sí, estima. No només t’admirava, Carles, sinó que amb les teves paraules vas arribar molt endins. Molt endins de moltes persones. Agraïa cada article teu com si cada matí hagués rebut el regal més valuós del món: aquella satisfacció de saber que hi havia algú que sempre prioritzava el que de debò importa. Aquell alleugeriment de saber que hi havia algú que ens recordava a tots plegats què guanyàvem anant a contra corrent, essent fidels a la revolució que tu vas crear: la revolució de l’amabilitat i l’agraïment. Cada matí et donava les gràcies i em feies somriure, perquè parlaves de les coses que importen. O  de les que haurien d’importar. Les vas desenterrar d’una societat queixosa, superficial i plena d’egos, i les vas fer aflorar. Vas passar el teu micròfon de periodista a les persones i els valors que havien de dir la seva, els que creies que havien de veure la llum.

 

Et vaig començar a “calar” i a admirar amb bogeria quan vas començar a parlar de coses de les què ningú parlava als mitjans. De coses tan bàsiques i senzilles com la humanitat, l’afecte, les emocions, l’empatia…. Tan bàsiques, que semblaven haver passat de moda. Vas agafar un bolígraf i vas començar a fer màgia amb les paraules. Ens vas encoratjar a ser més humans que mai en tots els àmbits de la nostra vida, també en el professional. Llegir-te era el plaer de trobar la humanitat personificada rere els ulls i les paraules d’un desconegut. Un desconegut que es va anar convertint a poc a poc en una brúixola.

 

Aquest matí conversava sobre el teu adéu amb una bona amiga. I m’ha recordat unes paraules de l’Albert Espinosa. Ell escrivia que quan algú se’n va, tots tenim la responsabilitat de viure el que ell ja no viurà, i de fer el que ell ja no farà. Carles, m’enduc el teu exemple de força, de vitalitat, d’humilitat i d’humanitat. M’ho enduc com un dels aprenentatges més valuosos. Però només em permetré el luxe de demanar-te un favor… Envia’ns petits i discrets senyals cada vegada que perdem de vista aquesta brúixola que ens has regalat, Carles.  

 

Gràcies per les paraules. Gràcies per omplir-les de sentit. 

 

Un petó ben dolç. Al Bages hi arriba tempesta. El món avui et plora.

 

Berta

0 Respostes

T'agradaria deixar un comentari?

Uneix-te a la conversa...
Digues la teva!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *