Cabdells de fils invisibles

viure_fora_Berta_Torras

Parlo sovint dels “fils invisibles”, aquells que ens mantenen connectats a altres persones i que donen forma a la persona en qui ens convertim. M’agrada la idea d’un fil que lliga una persona a una altra. Se’n creen moltes, de connexions de fils invisibles, després d’haver viscut a fora de “casa”… Aquelles filatures que ens connecten amb persones que en un raconet de món s’han convertit en una part de qui som. Ens han donat forma, ens han fet canviar, ens han redirigit… ens han fet créixer. I un dia, toca deixar-les enrere. Seguir caminant endavant. Aquella sensació de perdre, de deixar enrere… ho remou tot i fa inevitable plantejar-te mil i una coses mentre reculls maletes i deixes enrere tot allò.

 

Però no perdem res, deixant enrere.

 

Perquè tot el que aprenem ens ho enduem amb nosaltres. Aquelles persones, aquelles noves rutines, aquells aprenentatges… ens han transformat i ens acompanyaran tota una vida, com un fil que segueix desenrotllant-se a mesura que avancem

 

Si has viscut en alguna ocasió lluny de “casa”, sabràs de quins fils estic parlant. Quan vius lluny de tot allò que t’és familiar, la novetat es transforma en el calidoscopi a través del qual absorbeixes vida dia rere dia. Cada dia és un repte constant, aprens i desaprens, trenques esquemes i n’adquireixes de nous. Canvies. Prens forma. Aprens. Ho vius tot amb una intensitat que es fa difícil de descriure. I és aquesta intensitat la que dibuixa records que t’acompanyaran sempre.

 

Aquestes experiències es transformen en un abans i un després, per la força amb què impacten en la nostra vida i per com dirigeixen tot el que ha de venir després. La idea de “casa” es torna borrosa i indefinida, i s’acaba convertint en un seguit de moments, racons, cares i converses que t’acompanyen vagis a on vagis. Perquè has creat un raconet de món dins teu en què en el teu propi cabdell ho recull tot i tothom. Recull a totes aquelles persones amb qui has creat  nusos que no pot desfer ningú. Pel capítol que van escriure en el llibre de la teva història. Massa intens. Massa lluminós. Massa sacsejador. Massa màgic… per no convertir-lo en l’artífex d’una nova sensació d’haver construït “casa teva” en un lloc que feia un temps t’era tan foraster. Perquè vas sentir-hi que cada dia hi escrivies el que sempre havies volgut escriure. I perquè cada cop que hi tornes et retrobes amb aquell cabdell d’emocions que et connecten a les persones que són “casa” d’aquell lloc.

 

Viure lluny de casa, en una cultura completament diferent, i envoltada de gent amb qui t’hi comuniques amb una llengua que no és la teva, pot resultar d’allò més aclaparador. I mentre ets allà, t’acompanya un sentiment de nostàlgia difícil d’expressar. És allà, dins teu, en cada cosa nova que aprens, en cada nova rutina que incorpores, en cada nova perspectiva o idea que adquireixes…I així, poc a poc i sense pressa, vas convertint totes aquelles noves rutines en una part molt i molt teva. I arriba un punt en què ets conscient de com arribaràs a trobar a faltar tot allò. Aquell carrer pel qual passes cada matí, aquella fruiteria on hi compres les pomes, el lloc que ha quedat establert per trobar-te amb les noves amistats, el sentir-te una més dels d’aquella ciutat…

 

I un dia tot torna a canviar. I marxes d’aquell lloc que, inadvertidament, s’ha convertit en quelcom que et defineix. Part de tu i de la teva historia. Fins al punt que ja no t’acabes d’entendre sense parlar de tot allò. I quan apareix el nom d’aquella ciutat en una conversa, no pots evitar que les paraules et desbordin i t’hagis de frenar. Perquè aquella persona amb qui en parles no sap fins a quin punt aquell raconet et va canviar i et va fer millor persona.

 

La nostra historia individual és part de la historia d’una altra persona. I així, successivament. Devem a moltes persones, la persona en qui ens estem convertint. Aquest projecte de persona que constantment evoluciona i aspira a créixer, a canviar… Qui som es defineix, també, per les persones amb qui ens hem creuat. Aquelles que hi han estat durant molt temps, tota una vida, o un moment precís.

 

Últimament penso en les filatures invisibles que em lliguen a tantes persones escampades pel planeta. El conductor d’autobús de Nova York que em va em va regalar el viatge i aquella conversa tan preciosa, el taxista de Bali amb qui vaig tenir una de les converses més transcendentals que he tingut mai. La senyora del parc de Malahide, a Irlanda, que em va parar un matí en què passejava amb cotxet a la nena que cuidava i em va convidar a un te amb scones. La venedora del pa del meu barri de Manresa i l’últim dia que me’l va servir abans de rebre la notícia que havia mort de càncer… Aquell desconegut amb qui vaig parlar del mar i de què significava per mi tot veient com les onades xocaven contra poderoses roques. Les dues germanes de les Illes Gili que em van oferir a mi i a dos desconeguts més una beguda de gingebre calenta un dia que tenia mal de coll i estava sola a l’altra punta del món, regalant-me un dels vespres més màgics de la meva aventura a Indonèsia… M’agrada agrair i ser conscient del fet que, des d’aquell instant, les nostres vides estan connectades per sempre més.

 

I quan pares un segon a pensar en tots aquests cabdells que conformen la persona en qui ens estem convertint, en totes aquelles persones que li han donat forma… Podem anar més enllà. Podem parar un instant i pensar en la manera en com hem influït nosaltres les persones que ens rodegen. Què hem ensenyat? Amb les nostres paraules, les nostres accions, les nostres intencions i les nostres actituds… Què hem ensenyat amb el nostre ser “ara i aquí”. Quin missatge hem propagat? Els nostres fils desprenen amor i amabilitat?

 

Si dones una oportunitat a les persones, et sorprendran. Les connexions es formen quan apartes la mirada del mòbil i aixeques el cap. Quan regales el teu somriure i li canvies el dia a algú. Quan mires als ulls a la persona amb qui comparteixes l’ascensor. Quan escoltes de debò allò que t’explica una persona amb qui et creues cada dia. Les connexions es formen quan t’adones que, a cada efímer instant, la teva vida canvia gràcies a a altres persones. Les filatures invisibles ens connecten amb altres persones de maneres màgiques. Potser no triem qui arriba a la nostra vida, quan marxen, si marxen, o quina lliçó et tenen preparada, però sí que podem triar ser molt presents en cada un d’aquests instants. Aquí. Ara.

 

Potser no tothom arriba a la nostra vida per quedar-s’hi per sempre. Potser el fet que vinguin i marxin, i et deixin per sempre amb aquell record, és el que ha de ser. Potser es tracta d’haver-nos conegut i d’haver-nos separat per seguir amb els nostres camins i per fer mil i una cosa diferents en aquest planeta. Potser amb alguns tornarem a creuar-nos-hi. O potser no. Però els nostres fils invisibles s’han creuat en un moment o altre, i han quedat entrellaçats. I aquests llaços no es poden desfer. Cada fil ha seguit el seu camí, però el nus segueix sent-hi i redirigeix tot el que ha de venir.

 

 

No totes les parts de la meva vida són només meves. M’omple de vida i de companyia el fet d’adonar-me que una part tan gran de nosaltres mateixos no ens pertany. Que hi ha tantes porcions de vida que són viscudes conjuntament.  No canviaria per res del món els fils que em lliguen a Irlanda, Toronto, Nova York, Bristol, Bogor i Leeds. Ni cada un d’aquells raconets que he trepitjant viatjant, descobrint. Aprenent.

 

Gràcies per haver estat part del meu creixement. Del meu “aprendre”. Seguim creant nusos de fils invisibles…

 

Que bonic va ser, el moment en què els nostres fils es van trobar

 

Berta

viure_fora_Berta_Torras

2 Respostes
  1. B. Erika
    B. Erika says:

    Hola Berta,
    Gracias por estar al otro lado de este hilo. Siento que he llegado a casa cuando leo tu blog. Cambiar el mundo? Ya no escucho más a los y las que dicen que no es posible, lo haces cada día con tu trabajo. Sí se puede. Un placer compartir sentimientos.

    Respon
    • Berta
      Berta says:

      Querida Erika,
      Palabras preciosas, las tuyas… Hay luz, en ellas! Muchas gracias a ti por estar al otro lado de estos hilos virtuales que, aunque puedan parecer fríos y distantes, muchas veces nos arropan y nos hacen crecer. Tus palabras hoy me hacen sonreír y agradecer. Un cálido abrazo 🙂
      Berta

      Respon

T'agradaria deixar un comentari?

Uneix-te a la conversa...
Digues la teva!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *