Sempre m’ha agradat observar el cel. Em fa respirar vida, evolució, canvis, ritme… llibertat. I és aquest mateix cel el que a certes persones les fa sentir presoneres. I jo em pregunto “per què?”. A aquest mateix cel ells li han de demanar “i per què jo no?”. Just havent acabat d’arribar de passar dues setmanes a Atenes fent un voluntariat amb nens refugiats, sento la responsabilitat de transmetre les inacabables contradiccions, informació, realitats i misèries que he pogut observar amb els meus propis ulls.

L’ARRIBADA A ATENES.

La duresa del món em va començar a obrir els ulls des del moment en què vaig haver de preparar les maletes. Què endur-me? Passaria fred? Què era indispensable per passar dues setmanes el més còmoda possible? No volia deixar-me res de tot el que em podia proporcionar confort passant dues setmanes a una Atenes que es preveia gèlida i amb neu. Sabia que aquest sentiment xocaria de ple amb la realitat que em trobaria. I he acabat esgotada física i emocionalment fins a nivells desconeguts fins ara. Hi anava preparada, sabia que m’afectaria molt. Però tot plegat ha entrat tan dins meu amb una intensitat i una violència que fa que tot sigui molt dolorós.

El xoc va ser massiu. De passar d’escoltar Handel al cotxe que em va acompanyar a l’aeroport a aterrar a Atenes en ple hivern. L’allotjament, un airbnb, compartit amb una amiga  anglesa-iraniana amb qui em retrobava per viure juntes aquest voluntariat, es va convertir en la primera lliçó del viatge. El vent gèlid entrava per tots cantons i no ens funciona l’aigua calenta durant 3 dies. Em va fer pensar en tot el què significa la comoditat de les necessitats més bàsiques: una dutxa d’aigua calenta, un llit amb suficients mantes… Els primers dies em sorprenc a mi mateixa sentint mil contradiccions dins del meu cap. La incomoditat del fred i de les condicions del pis on ens allotgem em fan adonar de com el risc de trobar a faltar les necessitats més bàsiques cobertes fa que perdis la sensació d’identitat.

Durant aquestes dues setmanes he sentit que aprenia com mai fins ara. Mil converses, situacions xocants i sentiments s’apoderaven cada dia de mi a l’anar a dormir…

…Veiem altres “squats” (centres ocupats). Algunes activitats que porten voluntaris funcionen… Però tots són caus de crim i corrupció inacabable. Alguns voluntaris massa joves espanyols i poc conscients no s’adonen de la magnitud del problema i de la vulnerabilitat de les persones amb qui tracten, tot introduint l’alcohol i altres substàncies a alguns d’aquests edificis.

…Veiem un grup enorme d’americans que reparteixen bíblies en persa al nostre camp. Els passaran un vídeo sobre Jesús a canvi de tiquets per menjar. La Dana, la voluntària d’Estats Units que treballa amb nosaltres, ens diu que l’avergonyeixen molt aquest tipus d’iniciatives de certes ideologies de compatriotes seus. Ella i la Kanwal (la responsable del projecte) els demanen que com pretenen ajudar als refugiats, fent això. Contesten “els donem esperança”. I la Kanwal, amb un somriure d’orella a orella, respon: “i no en poden trobar a la seva pròpia religió, d’esperança?”. Jugar amb la vulnerabilitat de persones en situacions tan extremes i confuses és del tot irresponsable i egoista…

…Veiem negocis cremats de persones que han vingut de fora. Ho han fet els extremistes de dretes de Grècia. En relació a aquest tema, un dia, jugant amb uns quants nens al camp, se’ns acosta una moto. Hi va un noi jove, tot tapat i vestit de negre. No baixa de la moto, i es queda observant-nos amb actitud desafiant durant més de 10 minuts. A menys de 3 metres de distància. Estic jo sola amb 5 o 6 nens. Sospito de què pot anar, sento por, i parlo amb la Kanwal, que em confirma que podria ser algun membre d’aquestes organitzacions, que sovint ho fan per generar por.

… Tinc una llarga conversa amb la Sara, una refugiada síria d’11 anys. La seva maduresa, al parlar de temes com la prostitució, el crim, el tràfic d’influències… sense fer servir cap d’aquestes paraules, em deixa bocabadada. La Sara, la seva germana i els seus pares han tingut molta sort. Viuen temporalment amb la Dana, la mare americana, que els va conèixer a Idomeni i estarà amb ells fins que d’aquí a unes setmanes es traslladin definitivament a Munich.

… Descobreixo que un nen del camp és completament mut des del dia que va veure la seva mare ofegar-se al mig del mar.

…La Kanwal, de qui parlaré més endavant, ens parla de molts casos de nens que han presenciat violacions massives a les seves mares al llarg del viatge que els ha dut fins a Grècia.

… Ens fem amics amb un noi que, el dia que ens ensenya els “squats” d’Atenes, fa 30 anys. Li comprem un pastís perquè ho celebri amb la seva família. Els talibans van degollar el seu tiet.

… Cuinem colze a colze amb un home paquistanès que va ser torturat durant 4 dies per Estat Islàmic. Porta dins seu 5 bales. I ens ho explica amb un somriure d’orella a orella. Vol seguir endavant.

… La meva amiga promet a una escriptora afganesa que farà tots els possibles per trobar la manera de fer traduir i publicar el llibre que ha estat escrivint durant tot el trajecte que els ha fet acabar al City Plaza d’Atenes.

… Fem un te i conversem durant un parell d’hores amb un senyor d’uns 70 anys d’Iran. Se’l veu tan vellet… i sempre que rondem per allà ens busca tot somrient sense ni una dent. Li demanem que com hi ha anat a parar, a Grècia. Contesta “jo segueixo la meva família”. Tendresa.

El Mahdi, un nen de 5 anys em roba el cor.  És un supervivent de la misèria humana. Té malícia dins i ja gairebé no li queda innocència, però no puc evitar veure el nen que porta dins i morir-me de pena cada cop que plora a ple pulmó de desesperació i tristesa. El Mahdi sap manipular com no ho havia vist fer mai a un nen tan petit. Arriba més d’un dia jugant amb preservatius usats. Reparteix pinyes a tort i a dret amb una ràbia que costa de descriure. El seu cantó fosc em fa por. I em fa pensar en com de cecs som, tots plegats. Estem ignorant que el futur d’aquests nens trencats pot desembocar en el que podria anomenar sense dubtar ni un segon, terrorisme. Hem d’evitar abraçar-lo i dedicar-li massa atenció, ja que ho fa servir per manipular. És un petit terror… Això ho perceben els altres nens i molt sovint l’atonyinen de valent. Així que  tot plegat també acaba sent molt dolent per a  ell. El petit Mahdi és la representació de tot el que vist… acumulat dins d’un petit cos de nen de 5 anys. En un altre article del blog li vaig escriure una carta…

refugiados refugiats

El Mahdi ens va dibuixar portant bosses plenes d’instruments musicals

EL PROJECTE: SCHOOLBOX 

Feia temps que volia fer alguna cosa amb nens refugiats, i fent recerca per internet, vam acabar trobat una petita i humil pàgina web d’un projecte preciós: “School Box Project”. Es tracta d’una petita ONG que porten dues noies des d’Estats Units. L’objectiu és regalar estones agradables i creatives als nens i nenes que viuen aeroport_ellinikoa l’aeroport i que han viscut situacions molt traumàtiques, tot duent a terme manualitats, activitats artístiques o físiques. Mai havia pogut veure de manera tan clara com d’importants i necessaris són aquest tipus d’estímuls positius en nens que han viscut coses tan horribles.

elliniko_camp_refugees

Les “boxes” on treballàvem cada matí estaven localitzades just davant de l’aeroport abandonat d’Elliniko, on ara hi ha un camp de refugiats. Més de mil persones viuen dins la Terminal d’arribades (sí, gran contradicció…) d’aquest aeroport gris i abandonat, dins de tendes o simplement enmig de llençols que pretenen buscar una mica d’intimitat entre les famílies que s’hi allotgen. Ara per ara hi tenen calefacció, però no aigua calenta.

Els nens amb qui treballem resulten ser principalment d’Afganistan. Jo i la meva amiga dediquem unes hores el primer dia a comprar instruments musicals amb els diners que ella ha aconseguit schoolboxa través de la seva pàgina de donatius. Dediquem les estones amb ells a fer-los saltar a corda (senten passió, per aquesta activitat tan senzilla!), pintem mandales, fem retallables per decorar les cargoleres, cantem i teixim bufandes i diademes de llana… Totes aquestes activitats tan normals per a ells són tot un luxe. I totalment necessàries. Perquè no són nens normals. El nivell de violència i agressió és altíssim. I m’adono que crear estones de pau i concentració, valorar el seu esforç fent manualitats, és fer moltíssim. Molts d’ells han viscut coses horribles, alguns han perdut la mare al mar intentant arribar fins aquí, d’altres han presenciat violacions col·lectives, altres s’han intentat suïcidar més de 3 cops, i d’altres són nens maltractats… i tots han incorporat la llei de la jungla. El més fort és el que guanya. No hi ha innocència. Competeixen constantment per l’atenció, pels jocs… Si a això hi sumem el fet que són poquíssims els que saben què és una escola i l’educació, les dimensions del problema es multipliquen. Estan enfadats amb el món i qualsevol moment del dia pot acabar amb una baralla col·lectiva com les que no havia vist mai.  Alguns fan servir expressions molt negatives envers els voluntaris mateixos, paraules fortíssimes que segurament senten dins del camp a totes hores. Els nens i nenes van descalços per fora, o amb sandàlies d’estiu. Tenen molta roba d’hivern, però simplement la majoria no se la posen (segurament els que no tenen el suport educatiu dels seus pares, que són moltíssims… ). Surten descalços i sense abrigar-se, ja que molts tenen famílies força desestructurades. Alguns fan olor d’orina. Molts de brutícia. Tots de pobresa.

Schoolbox project fa quelcom molt i molt útil. refugees_welcomeBàsicament perquè el problema de la crisi dels refugiats és tan profund i complex que ara entenc l’actitud de la Kanwal, la noia que se’n fa càrrec ara: les accions petites i amb significat poder fer moltíssim pel dia a dia d’aquests nens.

La gran majoria de persones d’aquest aeroport seran deportades de nou a Afganistan. La gran majoria han fet mil intents fallits de pagar dinerals a traficants que els enganyen dient que els duran a Alemanya. Tornen de nou al camp repetidament amb tanta frustració dins… I com aconsegueix molta gent tots aquests diners que paguen als traficants…? Hem sentit de tot… Un traductor de la ONU ens explicava que sovint hi ha persones relacionades amb el negoci de la pornografia que recull a noies dels camps. El nivell de conflicte, crim i violència dintre d’aquest camp és indescriptible.

education_refugees
refugiats_camp refugiats_educacio

LA KANWAL

La Kanwal és l’encarregada de coordinar el dia a dia dels voluntaris del projecte a aquest aeroport abandonat. Té 35 anys i és del Regne Unit. La seva família hi va arribar des de Pakistan. És la humanitat personificada. Ha patit moltíssim. Ha vist massa. En una ocasió va quedar tancada dins d’una habitació amb altres voluntaris, rodejada de kurds que els volien matar. Sap parlar de tot amb una humilitat i una responsabilitat que et deixen sense paraules, i només parla de bondat. Ella és la bondat. Després de molta frustració pel que ha vist, ha arribat a la conclusió que ajudar de tu a tu, creant cadenes de confiança entre persones, és el mes útil i el més eficient. Nosaltres, després de comprar instruments musicals pel projecte SchoolBox Project, on hem fet un voluntariat de dues setmanes, hem donat la resta de diners que hem recollit per tal que ella els faci servir amb famílies amb qui està en contacte directe. La Kanwal és una persona d’aquelles que brillen fortíssim. Que t’impregnen d’esperança i d’inspiració. Fa uns dos anys va anar a fer de voluntària a vàries illes de Grècia, i era de les que treia persones de l’aigua. S’encarregava, també, d’organitzar un projecte per fer arribar menjar a varis camps de refugiats. Quan li comentàvem com ens xocaven certes coses que sentíem al nostre voltant, sempre ens deia que si ella començava a parlar… no podria parar. I un dia ens va explicar el que segur que és només una petita part del que ha vist: piles de cossos d’infants morts a un congelador sense identificar, nens que han presenciat violacions massives envers les seves mares, haver d’enterrar nadons, grans ONG que literalment no fan res i que li robaven les fotos del seu Facebook per fer creure que estaven treballant a la zona… (ACNUR, Creu Roja…). Ens diu que la única gran ONG de la qual ens podem fiar és Metges Sense Fronteres. Aquesta, i les petites que porten persones amb qui hi pots parlar de tu a tu.

La Kanwal em fa tenir esperança en la humanitat. Quanta integritat rere cada paraula… Tanta experiència… Tanta elaboració… Hi ha tan poca gent com ella…

schoolbox_project_elliniko

La Kanwal a la reunió matinal diària abans de començar

EL CITY PLAZA:

Moltes tardes o vespres els passàvem cuinant al City Plaza. Aquest hotel ocupat s’ha convertit en una lluita i reivindicació ciutadana pels drets dels refugiats. Hi viuen uns 500 refugiats mentre, simplement, esperen. Hi tenen habitacions privades, amb bany. hotel_city_plazaHi ha una cuina comunitària on voluntaris d’arreu del món cuinen i serveixen àpats cada dia. Aquest espai regala una “llar” segura per tal que la gent hi pugui viure amb dignitat. Per tal de poder viure en aquest edifici han de complir certs requisits. Es podria dir que només hi van a parar els refugiats “privilegiats”.

Deixo alguns links per si algú en vol llegir més informació:

En castellà: http://elpais.com/elpais/2016/12/19/planeta_futuro/1482172713_800642.html

En aquest recull de fotografies hi surten familiars d’un noi sirià amb qui vam conversar molta estona http://elpais.com/elpais/2016/12/26/album/1482766797_699133.html#1482766797_699133_1482767552

En anglès:

http://www.irinnews.org/feature/2016/05/06/welcome-city-plaza-greece’s-refugee-hotel

Hi passem força tardes i vespres, parlant amb la gent i pelant patates, cebes i tot tipus de verdures. Mentre treballem, converses d’experiències terrorífiques amb refugiats que han viscut pel·lícules de terror. city_plaza_kitchenUn cuiner de León i un altre xilè es van tornant els àpats i se les maneguen per cuinar per 500 persones cada dia, tot dirigint als voluntaris i refugiats que treballen amb ells a la cuina. Les estones que hi passem es converteixen en una vertadera lliçó de vida. Gent d’arreu del món… cuinant junts per poder aportar el seu granet de sorra a un problema global que ens afecta a tots. M’emociona de mala manera. Als vespres, un refugiat coordina l’activitat dels voluntaris i fa xerrades periòdiques de com encarar tot el que s’hi cou.

Haver-hi estat, haver-ho viscut i haver-hi pogut aportar el meu granet de sorra és de les coses més satisfactòries que he fet mai fins ara.

cityPlaza

ELS VOLUNTARIS:

diademes_refugiats

Les nenes ens van teixir diademes de llana. Hodi, jo i Jenny

Durant aquestes dues setmanes he parlat molt amb els altres voluntaris de la part “egoista” dels voluntariats. Em meravella. Sents que gairebé no dones res, i t’endús cabassos d’inspiració i de connexions personals poderosíssimes. He tingut el privilegi de conèixer persones-tresor, durant aquesta estada a Atenes. Persones d’arreu del món que han decidit venir a passar les vacances de Nadal a ajudar als refugiats. La Dana i el seu fill Jesse de North Carolina (USA), de les persones més compromeses que he conegut mai. La Jen de Canadà, pura sensibilitat convertint-se en la reina de teixir. La Jenny de New Jersey (USA) implicadíssima a la seva ciutat amb el tema dels refugiats. L’Oriol de Barcelona, que combinava el futbol amb les seves dots de guitarra per calmar els nens. La MariLisa, d’Itàlia, utòpica i de les d’arremangar-se.
El grup de noies d’Anglaterra, molt joves i amb ganes de passar a l’acció per fer d’aquest món un lloc millor. El Nacho i el Bruno, d’Espanya, que no es cansaven de jugar a futbol sense parar amb els nens. Les amigues de la Dana… Els voluntaris que he conegut em fan sentir esperança.

voluntaris_refugees voluntaris_refugiats M’ha emocionat, també, l’amabilitat dels grecs. Recordaré el cambrer de la cafeteria que ens va dibuixar un mapa d’Atenes per trobar instruments musicals i que ens va acomiadar amb un “thank you for doing this“. El taxista disfressat de Pare Noel que, abans d’anar a un hospital de nens ingressats, ens va acompanyar al camp i, sense fer-nos pagar ni un cèntim, ens va dir adéu agraït-nos que haguéssim anat al seu país a ajudar.

 

 

REFLEXIONS FINALS

Totes aquestes realitats, situacions, persones… m’han fet tenir una visió de la crisi dels refugiats molt i molt real. Les persones refugiades estan enfadades i amb raó. I els polítics europeus, grecs  i els dels nostres països són incapaços d’ajuntar recursos, d’organitzar-se o d’anar coordinats. Han pres la decisió de no prendre decisions. Sento moltíssima frustració per haver vist el que he vist, i haver-me adonat que es podria estar fent moltíssim amb coordinació entre polítics i organitzacions. Però no es vol. Enmig de tanta complexitat, també ens assabentem de mil  realitats que compliquen moltíssim les coses. Que el govern grec rep unes ajudes per mantenir els refugiats al seu país que no arriben a qui han d’arribar (als refugiats). Que fan la burocràcia extremadament lenta per prolongar una situació que els ajuda econòmicament. Que alguns afganesos es registren a varis camps de refugiats per treure’n més diners dels que necessiten. Tantes capes dins d’un mateix problema…

Moltes ONGs petites com la nostra poden fer molt poca cosa. Simplement, ajudar a passar un dia a dia una mica més digne als nens i nenes. El problema és que no hi ha res pensat a llarg termini. Si hi hagués alguna institució o organització que estigués al capdavant de tot amb una visió elaborada de les coses, potser les coses podrien millorar una mica. Però no hi és. I els refugiats ho saben, ho veuen… i acumulen ràbia, desesperació i tristesa.

Els herois d’aquesta crisis són les persones que acaronen, les que miren a la cara durant una conversa dolorosa amb els refugiats… Els herois són els mateixos refugiats que esperen amb paciència, esperança i somriures. Els que cuinen, els que juguen, els que senten, els que desaprenen, els que abracen i consolen… La importància i la necessitat de la sensibilitat intercultural es fa més palesa que mai a Atenes, i en aquest sentit hi ha persones que saben fer màgia.

Se’m trenquen tots els esquemes que mentalment em servien per ordenar les idees, per descriure, per raonar… I tot acaba finalment amb la mateixa conclusió: cada persona és un món. I som qui som per les experiències que hem tingut, les oportunitats que ens ha regalat la vida, les persones que hem conegut, els pares que hem tingut…

L’últim dia a Atenes anem al camp. Tot i que SchoolBox project aquell dia no obre, hi anem amb l’esperança de veure tants nens com sigui possible i poder-los dir adéu jugant-hi una estona. Així ho hem fet. Jo no els podia entendre, però demanàvem contínuament a la meva amiga (que com que és mig iraniana es podia comunicar amb ells en persa), que per què marxàvem. I demanaven que quan el Ministeri s’enduria les cargoleres… Les seves cargoleres. La meva amiga ha respòs a una nena que havia de marxar perquè havia d’agafar un avió per anar a treballar. La resposta de la nena se m’ha clavat molt endins quan me l’han traduït: “espero que t’acceptin a l’avió”, ha dit amb un somriure tendre.  Un dels mil d’instants que m’han deixat sense paraules aquests dies a Atenes.

IMG-20170109-WA0036

He de confessar que creuava els dits per poder veure de nou el Mahdi. Aquest petitó em pessiga el cor. Per la seva carona i pel que representa. La tristesa, la supervivència, la violència, l’abandonament, la traïció i la innocència trencada. Tot acumulat dins del petit cos d’un nen de 5 anys. Estar amb el Mahdi era una lliçó constant de les contradiccions d’aquesta gran crisi, i era veure l’efecte de tot plegat dins dels ulls perduts d’un nen. El Mahdi, si visqués al primer món, estaria en mans del serveis socials. El seu pare és drogoaddicte i la seva mare l’ignora per complet. Dins d’aquests camps de refugiats hi ha tantes vides… tantes capes, tants matisos, tantes històries individuals i diferents dins d’una mateixa “etiqueta”, que m’adono de la complexitat de tot plegat. Acabo trobant-me amb el Mahdi. El busquem perquè ens arriba la notícia que podria ser que li haguessin d’amputar una cama. Em salta als braços i el pujo a coll. Estam a dalt de l’aeroport, i hi ha un balcó llarguíssim i ample. Mentre li miro de ben aprop la carona mentre ell observa el trist paisatge de davant de “casa seva”, ha vist un grup de gent amb qui també deu haver jugat alguna vegada. Ha somrigut tot saludant-los amb la mà i cridant ben fort “my friends!” Com sempre fa amb  nosaltres quan cada dia marxem del camp. Li he assenyalat el cel, on un grup inacabable d’ocells volaven plegats. Li he dit “so many birds, Mahdi!” I ell anava dient “oh… so many birds…“. I ha començat a contar-los, indicant-me que l’ajudés i que diguéssim un número cada un. Hem contant junts fins a 30 fins que els ocells han desaparegut. Té una facilitat enorme amb l’anglès amb només 5 anyets. Tanta intel·ligència, tan potencial, tanta creativitat, tan talent…  i tot per res. El Mahdi no tindrà sort en aquesta vida. Potser fins i tot serà una molt mala persona.  Qui sap si una d’aquestes persones que cometen actes terrorífics. Perquè no haurà tingut cap oportunitat de rebre una educació. Això em fa pensar en la desigualtat que defineix i dona forma a les nostres societats.  Entre els mateixos refugiats, entre els refugiats i la resta del món, però també dins de les nostres pròpies societats. El Mahdi m’ha fet un petó a la galta i m’ha saltat dels braços. Ha marxat corrents a fer de les seves i a repartir coces mentre un grup de gent que no havia vist mai descarregaven bosses plenes de galetes i llet. Per rebre tants paquets com fos possible, ha picat a tres o quatre nens, i ha desaparegut. Hem marxat i jo no he pogut parlar durant una hora.

Aquesta experiència m’ha obert els ulls com cap altra. He sentit dosis infinites de culpabilitat. M’he sentit cega, com si tot el que sabia només mirés cap a un cantó del món. Vivim en un món individualista i cada vegada la tendència és mirar-se més i més el melic. Amb tot. Hi ha un món allà a fora de gent que pateix molt i que no té ni una mil·lèsima part del que tenim nosaltres. I nosaltres, que ho tenim tot, vivim en un 1r món on hi predomina la insatisfacció i el sempre voler més. Parlant amb refugiats i jugant amb els nens d’Elliniko, també hi he vist felicitat. Perquè sí, perquè fins i tot al bell mig de la misèria que els rodeja, han estat capaços d’ensenyar-me que poden trobar alegria en coses que al primer món ni valorem. Sento horrible incomprensió de veure feta realitat la trista loteria que guanyem alguns pel simple fet d’haver nascut on hem nascut. Aquesta loteria és el que fa que ara hi hagi tanta gent a Grècia (i arribant-hi) vivint en condicions inhumanes.

Durant aquestes dues setmanes se m’han humitejat els ulls mentre sonava “La vie en rose” tot cuinant a la cuina del City Plaza. També quan aquell noi paquistanès em va dir, tot tímid, que era el dia del seu 30è aniversari i no vaig poder mirar-li els ulls durant més de 10 incòmodes segons.  He plorat davant la família paquistanesa mentre m’ensenyaven les fotos del tiet assassinat pels talibans. Mai havia absorbit tant patiment, tanta frustració, tantes vides encallades rere cap conversa. M’he emocionat a l’ajudar a portar el ritme amb una pandereta a un nen que es mira un voluntari de República Dominicana cantant i morint-se de ganes de fer música amb ell. Se m’han humitejat els ulls al veure la Kanwal emocionada havent d’explicar als nens que el Ministeri fa fora  SchoolBox Project del camp d’Elliniko.

Crec que no hem de deixar de banda el positivisme, l’energia, les ganes de ser infinitament feliç amb el que ens rodeja… però mai mai mai hem d’oblidar que hem de donar tan com sentim que tenim. Sento que és la nostra responsabilitat i el nostre deure amb el preciós món en què vivim. Aquestes dues setmanes a Atenes m’han mostrat el més horrible d’aquest món, però també les seves meravelles humanes. I que les petites accions fetes per petites persones poden resultar en grans canvis.

Quelcom tan màgic com un cel blau s’ha convertit des de fa massa temps en una tela de núvols negres sobre la gèlida Atenes. Vull pensar que els cometes que els “nostres” nens feien volar, acompanyats de la banda sonora de les seves rialles,  poden ser suficientment poderosos com per fer-los oblidar el terror que estan vivint.

I tu… si estàs llegint això… Espero que sempre agraeixis, vagis a on vagis. Espero que acceptis, facis el que facis.

 

 

elliniko_refugee_camp_athens

poverty_refugees

creativity_refugees

Aquests nens brillen, tot i la foscor del que els envolta.