Carta al Mahdi

Petit Mahdi,

 

La vida t’ha trencat. I només tens 5 anys.

 

La meva primera nit a casa no ha estat fàcil. Et sentia cridant “my friends!” i no podia aclucar els ulls. No podia parar de pensar en el dolç moment en què et vaig agafar en braços per dir-te adéu i vam comptar junts els ocells que sobrevolaven el camp. He de confessar-te una cosa, Mahdi. La vida t’ha trencat i tu m’has trencat a mi. Però també m’has salvat. M’has obert els ulls.

 

Des del moment en què et vaig conèixer, vaig entendre que dins del teu petit cos havien passat massa coses. Has vist violència, has vist solitud, has vist decepció, traïció, abandonament… Però també ens vas demostrar a molts voluntaris del camp d’Elliniko que encara saps què és l’amor.

 

Ets llest. Jo només em podia comunicar amb tu, perquè amb només 5 anyets t’espaviles com cap altre amb l’anglès. El necessites. És l’eina que t’ajuda a negociar què es suposa que et pertoca després d’una d’aquelles abraçades i petons teus tan efusius i sovint interessats. Després tocava la recompensa. I si et dèiem que el que estaves fent no estava bé, ens recordaves l’abraçada que ens havies fet. Has après a comptar i has incorporat les frases més senzilles per poder rebre el que vols rebre dels voluntaris amb qui et creues. Tots es converteixen en els teus “friends“. Cada dia ens saludaves i ens acomiadaves a l’arribar i a l’abandonar el camp de refugiats cridant “my friends” a ple pulmó. I mentre ho feies, somreies. Són aquells somriures el que em van trencar a mi. És en aquells somriures on hi veia el petit Mahdi de 5 anys. El Mahdi que hauries estat si la vida hagués estat justa amb tu. Rere aquell somriure trapella, hi brillava amb força una tendresa infinita per totes aquelles persones que et regalen estones boniques cada dia enmig d’un aeroport gris, abandonat i perillós. Molt perillós pels nens com tu.  Però ets llest. Massa llest, com per esperar que cap de nosaltres ens quedessim allà al teu costat. Mantenies les distàncies, segurament per protegir-te.

 

Si no estiguessis vivint en un aeroport abandonat a Atenes, envoltat de gent que no coneixes, i on hi tens uns pares que pensen massa poc en tu, també tindries les coses difícils. Dins del drama que esteu vivint  allà dins, tu en carregues un altre. Un de molt més profund. Estàs sol. Ben sol. Amb només 5 anyets, t’has convertit un supervivent de la vida. Has entès què significa allò de la llei del més fort i assumeixes els riscs i els rols que aquest món t’ha forçat a adquirir. I jo em pregunto quins per què, quins papers i quines lleis diuen que tu no has de rebre el caliu que tots els nens de la teva edat haurien de rebre. El caliu que els nens del primer món han rebut durant aquestes passades Festes. Sempre havia sentit que la misèria i la pobresa generen misèria i pobresa. Però mai havia vist amb els meus propis ulls el que he vist durant aquestes dues setmanes a Atenes. La complexitat del drama de la crisi dels refugiats, les mil i una històries que guarda cada família. Allà hi és tot. També hi ha famílies, com la teva, que no donen als seus fills el que es mereixen: l’amor d’un pare i una mare. Simplement perquè la vida els ha tractat molt malament i per ells ja és massa tard. No veuen res. No et veuen ni a tu, petit Mahdi. Però jo em pregunto per què jo no et puc ajudar a TU, a un nen de 5 anyets que està sol i abandonat al món. Per què Europa no et pot ajudar. Per què no vol ajudar-te.

 

Ahir et vam venir a dir “adéu”. I un trosset de mi es va quedar allà. Amb tu. Crec que encara hi és… La ferida de la teva fràgil cama ha empitjorat. S’ha tornat d’un color verd i blanc. Ens l’ensenyes, l’assenyales i ens dius “cut cut, my friend“. Els altres nens ja ens ho havien dit: potser t’hauran d’amputar la cama. L’equip mèdic del camp t’havien donat hora amb un metge, però per la conversa que vam tenir amb la teva mare, pot ser que encara no t’hi hagi dut. Espero de tot cor que puguis córrer Mahdi. Ho necessitaràs.

 

Petit valent, em vas robar el cor… Tu, supervivent trencat en mil bocins…

 

T’estimo, Mahdi.

 

Berta

refugiats nens Berta Torras

P.S. El Mahdi és un dels molts nens i nenes que actualment viuen en un aeroport abandonat al camp de refugiats d’Elliniko, Atenes. Aquí pots trobar el que intenta ser un resum de la meva estada de voluntariat a Grècia.

1 reply

Trackbacks & Pingbacks

  1. […] de tot el que vist… acumulat dins d’un petit cos de nen de 5 anys. En un altre article del blog li vaig escriure una […]

T'agradaria deixar un comentari?

Uneix-te a la conversa...
Digues la teva!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *