Viatjar no és un verb, és una actitud

Ilkely Moore Berta Torras

Les coses que ens omplen, que ens fan feliços i ens fan somriure, les hem de cuidar, perseguir, mimar i guardar dins nostre per no deixar-les escapar mai. Viatjar, per mi, és una d’aquestes coses. Però potser el verb “viatjar” no és el  més precís per a mi… No fa justícia al significat que jo li dono. Viatjar, per mi, fa referència a una actitud. Hem de “viatjar” siguem on siguem, ens movem o no ens movem.

I és que de fet no va del viatge. El viatge en sí no és res. Potser la seva màgia rau en el fet que aquest acaba sent sempre el vehicle que ens permet dedicar temps a coses que ens inspiren i ens omplen de felicitat. A la immensitat dels moments senzills. Ja sigui contacte amb la naturalesa, persones noves, nous estils de música, llengües desconegudes, menjar exòtic, art, literatura, paisatges de bellesa exuberant… Tot allò que existeix i resulta nou i desconcertant és molt sovint l’inici de pous d’inspiració i creativitat.

Quan viatgem, estem “sols” en un context totalment nou i desconegut per nosaltres. No ens queda altra opció que impregnar-nos de novetat i d’aprenentatge. Conèixer-nos a nosaltres mateixos sense l’embolcall i la seguretat que ens rodeja i que ens dóna la nostra cultura, casa nostra. El que anomenen la zona de confort. Viatjar ens permet cuidar la nostra relació amb tot allò que ens fa feliços. Cuidar la relació entre la nostra persona i tot allò que la inspira: les persones, el menjar, els animals, els paisatges, les llengües, la cultura, les tradicions…

Potser viatjar va d’això… Ens dóna l’escenari idòni per reafirmar qui som, què ens inspira i què ens fa sentir vius. Tenim els ulls més oberts que mai i l’expectació esdevé el tel a través del qual observem la vida. I és que el viatge comença molt abans d’agafar un avió… Comença en el moment en què els ulls es miren tot el que els envolta amb una nostàlgia i una estima especials… Una nostàlgia i una estima que ens fan adonar del valor que tenen les coses que ens fan feliç d’aquell lloc en concret. De casa nostra també…

El viatge, el “moure’ns”, doncs, sembla ser l’ingredient indispensable per crear la nostra propia recepta de vida. Per saber donar a cada cosa el valor que té.

Per mirar el món amb uns altres ulls. I sí que és cert que sovint és una experiència amb un abans i un després el que ens fa obrir els ulls. Obrir-los de debò. Un moment, una situació, una època… que fa que el que anomenem “dia a dia”, “rutina” o el que alguns anomenen “el món real” desaparegui i cada dia de la nostra vida es converteixi en un etern viatge.

2 Respostes
  1. Alba
    Alba says:

    M’ha encantat, Berta! Tens l’art de la paraula als dits i irradies llum, força i energia!
    M’ha ressonat molt tot el que dius 🙂

    Respon

T'agradaria deixar un comentari?

Uneix-te a la conversa...
Digues la teva!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *