Mestres d’ulls de mel

Parlo sovint de Jane Goodall. Sempre m’ha fascinat la gent com ella. Persones que, amb tanta calma i serenitat, transmeten uns valors i una manera de fer i de viure que traspassen cada poro de la seva pell i impregnen a tot aquell que les escolti. Jane Goodall enllaça l’amor i el respecte envers el món animal i l’estén sobre el planeta sencer i totes les persones que l’habiten. I és que parteix del sentiment que tots conformem un tot i que cuidant-nos els uns als altres ens estem fent, també, un favor a nosaltres mateixos com a espècie. Com a humans.

Recordo llegir una entrevista a J. Goodall on hi afirmava que uns dels millors mestres que mai havia tingut havien estat els dos gossos amb qui va créixer. Era apassionant sentir-la parlar del món de l’educació, de l’aprenentatge… i veure de manera tan clara com d’important havia estat la influència dels animals en la seva manera de viure i la seva manera d’entendre el món i les actituds humanes. L’entenc tan bé… Un dia vaig començar a ser conscient de tot el que havia d’agrair a aquells animalons de 4 potes amb qui vaig tenir el privilegi de créixer. Els donava per fet… i quan vaig començar a considerar-me adulta, em vaig adonar de tot el que els devia. A ells. Als meus mestres d’ulls de mel.

Encara ara, sovint, em ve al cap aquella escena. Recordo les tardes d’escola, tornant al centre de la ciutat amb autobús. Allà, a la parada d’autobús, ens hi esperaven dues siluetes a mi i als meus dos germans. Eren la meva mare amb un bon berenar… i ell. El Toc. Aquell pastor alemany d’ulls de mel  que em va robar el cor des del dia 0. L’alegria que jo, aquella nena de 7 anys, sentia al veure aquella criatura buscant-nos amb la mirada enmig d’una multitud de nens baixant de l’autobús…  Encara ara em costa descriure-la. Per això li vam posar de nom “Toc”… Ja ho deia el meu pare… Sempre deia que conviure amb un gos com ell els havia fet adonar de com d’important era aquell “toc de vida”.

Perquè ens regalava vida.

Em costa descriure la felicitat que regalen els gossos. Aquella complicitat i estima profunda mútua amb algú que pertany a una espècie que poc té a veure amb la humana et trenca esquemes. Aquell animaló que creix amb tu es converteix en part d’una vida, d’innumerables records, de vacances en família, de moments dolços de llar de foc, de jocs, de somriures i de molta, molta… moltíssima alegria.

El seu “adéu” encara te’n trenca més, d’esquemes. Perquè sents el punyent dolor que genera perdre algú a qui consideres “família”.

Recordo perfectament l’adéu al Toc. Vaig marxar un estiu a Irlanda i, quan vaig tornar a casa, ell ja no hi era. Recordo buscar desesperadament, amb neguit i un enyor infinits, els ulls d’aquell que ja havia marxat dins dels ulls d’un nou cadellet de pastor alemany. Buscava aquells ulls que ja no tornaria a veure. I resignada vaig deixar-lo anar sentint una tristesa profunda. Aquella criatura petita, dolcíssima i preciosa, aquella cria de pastor alemany bell i ple d’amor… No era meu. Encara no. No l’estimava. Encara no l’estimava. Em va passar el mateix al conèixer per primera vegada una petita Golden, la Maia. La vaig acaronar durant més de mitja hora, sense parar. No feia més que la mida de les meves dues mans juntes. Que dolça… Que bonica…. Però no era ella. No era la Duna dunera, aquella a qui li vaig cantar “songbird” durant tres dies seguits sense parar mentre compartíem els seus tres últims dies de vida. Quant d’enyor. Quant d’amor. Ja només pel record… Jo la buscava a ella. A la meva Duna. I aquella petit cadell de Golden no ho era…

A poc a poc… els cadellets desconeguts deixen de ser un animaló petit i bonic, i van creant vida al seu voltant. Es van fent teus. Ben teus. I ara tots ells són la paraula “sempre”. Els que han marxat i els que encara hi són. Cada un d’ells hi és sempre. A cada instant. A cada plor. A cada rialla. Durant tota una vida. La paraula “sempre” els descriu a la perfecció. Amb les seves diferències, les seves precioses particularitats… cada un d’ells cava un forat ben endins del teu cor i hi grava a foc roent tendresa i un pou d’amor inacabable.

I és que han estat infinites les ocasions en les quals he cregut que els gossos no ens tenen gran cosa a envejar. La profunda veritat, estima, cura, tendresa… humanitat que demostren en incomptables ocasions fa inevitable considerar aquests animalons de quatre potes uns dels millors mestres de vida que es poden tenir.

Últimament es parla molt de la intel·ligència emocional. I del fet que massa sovint queda en un segon pla, tant dins del sistema educatiu com dins de la nostra societat en general. Parlem de tot allò intangible, d’aquell món de valors i de qualitats humanes que, per desgràcia, cada cop  es converteixen  en reptes més i més grans com a societat i com a individus… Quan hi penso sempre em ve una resposta clara com l’aigua: regala el créixer amb un animal. Regala a un infant la possibilitat de viure, de formar-se, d’aprendre, de sentir… al costat d’un animal… és el regal més bonic que li pots fer.

Mai privaria a cap nen o nena del regal vital que és créixer acompanyats d’aquests amics, germans i confessors inseparables al seu costat. L’educació en valors és només una expressió. Ells, els gossos, són reals. Acarona’ls, mira’ls ben endins d’aquests ulls de mel i deixa que entrin a la teva vida… T’atraparan per sempre.

 

 

Gràcies, ulls de mel.

 

 

 

I heard a voice so pure and easy, a songbird singing for me,

I had no choice, only to listen, and surrender to her world;

And she will fly over the rainbow,

She will walk in fields of gold…

(Songbird, Chris de Burgh)

 

0 Respostes

T'agradaria deixar un comentari?

Uneix-te a la conversa...
Digues la teva!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *