Últims dies a Bogor

natura Bogor

Vaig revolucionada, últimament. Tinc com un glop d’alegria, de nostàlgia i d’emocions constants dins meu. Per saber que estic vivint les meves últimes setmanes a Bogor. A aquest racó de planeta que m’ha ensenyat tantíssim i de tantes coses.

Divendres passat, al vespre, jo i la Sophie van decidir, per variar, anar al centre comercial de Botani Square per passar la tarda i fer-hi alguna cosa. Vam prendre un cafè xerrant de coses d’allò més interessants. I és que ser en un lloc tan diferent per nosaltres, els “bules”, significa parlar en tot moment de com ho vivim, de què hi aprenem i de què està significant per nosaltres. M’encanta. La Miss Unie s’uneix a nosaltres una mica més tard quan li diem que tenim pensat anar al cine a veure una pel·lícula. I quina emoció, mare meva… Resulta que, com que aquí el cine és baratíssim, hi he anat moltes vegades, però gairebé sempre a veure pel·lícules que gairebé ni sabia de què anaven, cosa que no faig mai a casa. Però era una manera de matar el temps. Doncs aquest divendres passat feien una pel·lícula Disney. Quan vam veure la cartellera i la vam veure, se’ns va il·luminar la cara d’emoció!!! Una pel·lícula Disney enmig de tantes pel·lícules de terror que tan els encanten, aquí! Sense ni dubtar ni un segon, ja teníem les entrades a les mans. Vam gaudir moltíssim del film i després, sopant sushi, vam compartir històries de les nostres infàncies. Jo, la Sophie i la Unie. Tres persones de països totalment diferents.

Dissabte tocava excursió a Cibodas, prop de Bogor. El cosí de la família amb qui viu la Sophie ens va proposar una excursió a la muntanya. Bogor està rodejada de natura preciosa. Però ai, mare, per sortir de la ciutat… Per això ens va demanar a tots (hi anàvem uns quants “bules”), que sortíssim de Bogor a les 7 del matí. A les 6 d’un dissabte ja estava llevada i apunt, ben contenta i amb ganes de respirar aire pur i fresc de muntanya. Però… Vam passar 3 hores a la carretera enmig d’un embús de trànsit monumental! Hi anàvem dos cotxes i érem força persones, a més de jo mateixa i la Sophie. Alguns, com el Tom d’Holanda o la Ele d’Estònia, hem coincidit moltes vegades i ja els coneixeu. Us presento alguns dels altres. L’Adira té 29 anys, és el cosí que conduïa i és indonesi. El Guido, un noi holandès molt agradable. L’Anthene, de Nova Zelanda, i amb només 19 ens va deixar a tots amb la boca oberta de tot el que ha viscut. Ens explicava que a Nova Zelanda, pel fet de ser un país que es va formar a través de gent que hi va emigrar, ¼ part de la població viu a l’estranger, tot i que sempre retornen al seu país. El 50% tenen dos passaports. Tot parlant de com passarem aquest Nadal lluny de casa, l’Anthene ens explicava com són els seus, de Nadal, normalment. Com que té família anglesa, a casa seva han de dividir les vacances de Nadal entre l’estiu calorós de Nova Zelanda i el fred gèlid d’Anglaterra per aquestes èpoques. Així que cada Nadal té un bocí de les dues estacions de l’any. Deu ser desconcertant i bonic a la vegada, oi? Amb només 19 anyets ha viatjat per molts països d’Europa, així com també a Àfrica. Ara, després d’Indonèsia, té preparat un viatge per molts països asiàtics abans de tornar a Nova Zelanda. A casa seva no són rics, simplement tenen família escampada per tot el món. El món és casa seva i així viu la seva relació amb la seva família. És bonic i interessant…

L’excursió va ser preciosa. Vaig cansar-me de mala manera, però estava tan contenta de poder caminar i fer esport del de debò! La zona era molt bonica, vegetació d’Indonèsia 100%. Les converses amb totes les persones amb qui vaig parlar no van poder ser més interessants: pel·lícules, llibres per recomanar-nos, plans de futur, viatges, racons del món, intercanvis lingüístics, experiències viscudes… nature cibodasM’ho vaig passar pipa. I ostres! Gaudir del silenci va ser tot un plaer… A mig camí ens asseiem a terra i només ens dedicavem a escoltar els ocells i el “no res”. A Java no hi ha moments de pau i de silenci. Tot és soroll i trànsit. Desplaçar-se, fer una activitat qualevol, significa enfrontar-te al caos diari de les ciutats i de les connexions entre elles. I és l’illa del planeta més poblada del món, per això trobar un racó on no hi hagi gent, cap persona, és tot un luxe i passa molt poc, aquí. Aquest caos constant de moviment, però, he de dir que només te’l deus trobar si hi vius, com jo. Però Indonèsia, i concretament altres illes paradisíaques, si hi vens de vacances a un racó ben trobat no deu resultar el mateix. Per això, tot i la negativitat que et ve a sobre i tot i com se m’arriba a arrugar el front cada vegada que m’he d’enfrontar a tot aquest caos, ho agraeixo d’una manera o altra: aquesta és la vida que viuen les persones que VIUEN aquí. I jo també ho vull viure per saber com és el seu dia a dia… I ostres si ho he viscut! A fons, però a fons! Per això la gent els caps de setmana tendeix a quedar-se a casa. És esgotador i molt estressant sortir-ne.

natura cibodas

natura Bogor

waterfalls Bogor

natura Bogor Cibodas

A l’hora de tornar cap a Bogor… Sorpresa!!! Encallats a la carretera de nou. Gairebé 4 hores! I sabeu per què? Doncs perquè el president d’Indonèsia té una residència per aquella zona i van decidir tallar la carretera per deixar-lo passar sense problemes. Només pel president! Nosaltres, després d’esperar dues hores, vam deixar allà al mig els cotxes i ens vam posar a dinar a un restaurant àrab que hi havia a peu de carretera. El pobre Adira no podia parar de demanar disculpes, pel seu país, per com d’avergonyit es sentia per tot allò… i nosaltres vinga dir-li que no enteníem per res del món perquè es disculpava per una cosa que no és cosa seva! I anava preguntant-nos coses dels nostres països i dient “quin país on visc…”, ben trist. Els indonesis ens tenen als núvols, però jo tinc i sempre tindré moltes coses per agrair-los. Tantes… Aquí, si una família té per donar de menjar als seus fills i té la religió, la seva estimada religió, ja ho tenen tot. I és que no necessiten res més per ser del tot feliços. Les seves vides són senzilles, però estan plenes de somriures, bromes, bondat infinita i saber fer. L’amabilitat que m’he trobat preguntant pels carrers, demanant dubtes a desconeguts, etc. , ha estat una de les coses que sempre recordaré dels indonesis: són persones encantadores i generoses a més no poder.

L’Anthene ens explicava que es veu que tants indonesis volen emigrar a Austràlia, però que el govern australià els tracta tan i tan malament. Jo en sabia poca cosa, la veritat. Els deixen tirats al mar i els confinen a una illa sense deixar-los sortir d’allà. El tal Tony Abbott, el president australià és ben bé un monstre pels indonesis.

En fi. Estàvem acabant de sopar quan vam sentir passar un cotxe de la policia anunciant que s’havia restaurat el trànsit. Corrents i de pressa a posar-nos tots les bambes i a córrer cap a la carretera, a recuperar els cotxes i a seguir amb el viatge de tornada a casa. Vam riure molt, ja que alguns no havien ni acabat de sopar i s’ho van haver d’empassar tot de cop! Tot del tot surrealista.

Diumenge jo i la Sophie vam quedar per passar un dia “tranquil” i de “relax” a Bogor. De cap manera. No va pas poder ser. Ens havíem de trobar al Jardí Botànic de Bogor. Per començar, les dues vam fer dues hores tard a causa dels mitjans de transport amb què vam viatjar per separat. Un cop som allà, muntem el pícnic i la paradeta i ens posem a llegir cadascuna el nostre llibre. Al cap de 5 segons ja teníem gent al voltant anar tirant fotos per aquí, fotos per allà. Un home almenys té la cortesia de venir cap a nosaltres i demanar-nos si ens fa res que ens tiri fotos. Per suposat, li diem amb molt bona educació que no en volem, que ho sentim molt. És del tot surrealista i costa molt d’entendre si no ho vius..! Tranquil·litat poca. Al cap d’una hora el germà de la família on viu la Sophie ja l’estava trucant. Ens demanava si volíem anar a un concert de jazz a una hora amb tren, a la universitat d’Indonèsia. Recollim, ens trobem amb ell i… Sorpresa! Per comprar els tiquets de tren tenim, com a mínim, una hora d’espera, perquè hi ha moltíssima gent fent cua. Decidim no anar-hi i anar a prendre alguna cosa a algun lloc. Gran error. Això de dir “a algun lloc” no es pot fer, a les grans ciutats de Java. Si no tens un lloc en ment, mentre vas “passejant-te” pel costat de carreteres sorolloses i trànsit, se’t va arrugant el front. Més i més i més… I és que agobia molt! Agafem 4 angkots diferents fins arribar a un bar de “bules” que li van recomanar a la Sophie. Jo no hi havia anat mai. Té un aire irlandès i hi ha quatre gats. Almenys queda apartat del soroll i hi fem un “hot lemmon tea” ben agradable.

Aquesta setmana ha arribat la Emma. És d’USA, però porta 6 anys vivint a Alemanya. Passarà 6 mesos treballant de professora d’anglès a Bosowa Bina Insani. Aquesta setmana, després de treballar , ens hem dedicat a ensenyar-li el més bàsic per moure’s sola. Està tan nerviosa, pobra… Em recorda a com em sentia jo les primeres setmanes aquí. Només la senzilla experiència de creuar una carretera la va deixar ben atabalada Aquí no hi ha passos zebra. Quan has de creuar, t’has de plantar al bell mig de la carretera i fer un gest amb el braç per demanar als cotxes i milers de motos que parin, que estàs passant. I has de confiar que ho faran. No hi ha més. Jo, encara ara després de 4 mesos aquí, això encara no ho domino gens ni mica. Cada vegada que hem de creuar una carretera ens morim de riure, sembla que fent el gest amb el braç tinguem poders màgics per fer parar la marabunta de vehicles que sembla que se t’hagin de tirar a sobre d’un moment a l’altre. Ahir la Emma tancava els ulls i tot!

Aquestes últimes setmanes a l’escola estan passant coses molt maques. Alguns dels alumnes més grans m’han fet regals, escrits i, alguns m’ha dit coses precioses. Tresors que em quedo per mi. Durant una xerrada amb la Cila, una noia de 13 anys, se’m van ben humitejar els ulls i li vaig fer una abraçada molt forta. I amb els petits… A ells encara els estic fent classes aquesta setmana, però ahir va ser la última classe “oficial” (aniré a ajudar als mestres generalistes a les meves hores lliures la setmana vinent, ja que ja no tinc materials per preparar). Doncs aquesta última classe oficial va anar perfecte. Vam fer resum de moltes coses que hem après junts i vam fer un joc que els va fer acabar plorant de riure! I a mi també!!! I és que són una monada, tot i que n’hi ha alguns que no saben ni què vol dir no ser els reis del mambo! Els que a casa ho tenen tot, vaja. Això hi és a tot arreu, oi? Mentre els parlava, tots assegudets sobre la catifa i jo asseguda a una cadira. berta_torras_mestraDoncs el Pascal el tenia enganxat a les cames i no em va deixar anar durant les dues hores que va durar la classe d’anglès! És un sol solet. Per cert, com que un dia li vaig dir “Pascalito”, ara tots els nens i nenes de la classe el criden per aquest nom… I hauríeu de sentir l’accent amb què ho fan! Te’ls menjaries a petons. Els trobaré tan a faltar…!

mestra bogor Berta Torras

És curiós ser a Indonèsia un desembre… I anar a llocs occidentals i veure decoració Nadalenca, fins i tot sentir nadales! I estar immersa en un entorn on el Nadal es viu completament diferent. Aquest petit detall, de nou, em recorda com es poden viure i veure les coses de diferents, només estant immersa en un racó de món diferent del meu. Aquí, per exemple, i obviant el més senzill, amb samarretes curtes i calor. I per què no? Saber que a casa esteu arraulits a la vora del foc, però,  em posa una mica nostàlgica.

mestra Bogor Berta Torras

 

mestra Berta Torras

Miss Unie, jo i Miss Femi durant un sopar després de fer classes.

0 Respostes

T'agradaria deixar un comentari?

Uneix-te a la conversa...
Digues la teva!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *