Gràcies, Indonèsia

mestra Indonèsia Berta

No tinc paraules. Molt i molt difícil expressar amb exactitud com em sento. Els tres últims dies a Bogor han estat meravellosos i inoblidables. Moments senzills, converses, llàgrimes i moltes paraules boniques. Moltíssimes. Paraules generoses, paraules especials i paraules carregades d’estima infinita. Tantes, que sento el cor palpitar amb moltíssima força només de recordar-ho. He conegut tantes persones precioses, aquí… I aquestes persones, aquests últims dies, m’han demostrat un torrent d’amor, d’estima i admiració envers a mi que m’ha deixat totalment abatuda. Abatuda per no poder expressar ni saber com retornar tanta estima a tots ells i elles. Cartes precioses, muntatges fotogràfics, vídeos, detalls i regals “per no oblidar-los” (com volen que els oblidi?)… Sóc fatídica amb les acomiadaments. Sempre que quelcom m’ha marcat, m’ha canviat, per molt petit que sigui, els sentiments s’apoderen de mi i em quedo sense paraules. He passat uns últims dies a Bogor amb els ulls ben humitejats constantment. Per això, a totes aquestes magnífiques persones, que m’han donat tantíssim, els he fet una abraçada infinita. A cada un d’ells. I guardaré aquestes abraçades amb mi vagi on vagi. Han estat tres últims dies intensos. I aquesta intensitat no només la sentia jo. Veus trencades, ulls plorosos i moltes abraçades… Tots ells volien passar amb mi les nostres últimes estones junts. I jo amb ells. Compartint, aprenent i somiant plegats. Un d’aquests somnis, retrobar-nos en algun racó d’aquest preciós planeta on vivim.

mestra Indonèsia Berta

mestra Indonèsia Berta

 

 

mestra Indonèsia Bertamestra Indonèsia Berta

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Escric des d’Ubud, a Bali. Els adéus ahir van ser molt durs. Potser vaig sentir quelcom que no havia sentit mai. El poder d’una experiència que m’ha marcat de dalt a baix, i l’haver de dir adéu a tot això. Després dels adéus, va quedar el silenci. I un vol de Jakarta cap a Denpasar (Bali) va posar distància entre jo mateixa i el que ha estat el meu dia a dia durant 4 mesos. Potser l’única experiència que s’hi va acostar una mica va ser l’haver de deixar enrere Bristol. El tenir la certesa que totes aquestes persones que han estat dins del teu dia a dia durant tant de temps ja no en formaran part. Almenys, no d’aquella manera… Però aquest cop és diferent. I no sé explicar el per què. Costa molt explicar com em vaig sentir la primera nit a Ubud (vaig arribar a les 8 del vespre, a Bali). En comptes d’estar saltant d’alegria per iniciar un viatge que he planejat amb il·lusió i molt d’entusiasme, només sentia tristor per haver deixat enrere quelcom tan i tan gran i tan màgic. I a hores d’ara, ja tan i tan meu. Tan dins meu! L’haver de passar d’estar rodejada de tanta estima a viatjar sola no se’m va posar gaire be.  Avui, primer dia a Bali, la bellesa i espectacularitat del que he vist m’han pujat moltíssim els ànims i m’han tornat a dibuixar un somriure ben gran.

mestra Indonèsia Berta

 

Sé que Indonèsia ja és part de mi. Una vegada vaig llegir que quan viatgem ens enduem una mica d’aquell racó de món amb nosaltres, anem on anem. Que no ens en desprenem mai. I que aquest racó de món i tot el que ens ha donat viatgen sempre amb nosaltres. I un bocí de nosaltres es queda allà, on hem sentit, on hem viscut.

Gràcies Indonèsia. Ja ets part de mi. Intensament.

 

mestra Indonèsia Berta

mestra Indonèsia Berta

mestra Indonèsia Berta

mestra Indonèsia Berta

mestra Indonèsia Berta

mestra Indonèsia Berta

mestra Indonèsia Berta

0 Respostes

T'agradaria deixar un comentari?

Uneix-te a la conversa...
Digues la teva!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *