Emocions a flor de pell

batik Indonesia

Un bombardeig de sensacions i sentiments s’apoderen de mi aquests últims dies a Bogor. Ha començat el compte enrere. I estic nostàlgica a més no poder ser. Tinc un glop de sentiments contradictoris a la gola, que fa que cada petit moment emotiu desenllaç i en un ulls somrients però ben humitejats per l’emoció.

Cada vegada que pujo a un odjek, aquests últims dies, no puc evitar somriure durant tot el trajecte, no puc evitar absorbir cada petit racó de paisatge que es desprèn davant meu. El cor palpita amb força. Amb cada petit detall i amb cada petita conversa.

Divendres ja vaig començar a plorar com una magdalena. Va ser amb els nens de Grade 1, els més petitons. Van acabar una classe en què jo havia anat a ajudar els mestres generalistes, tirant-se tots sobre meu i fent-me petons sense parar. Alguns em van fer regals preciosíssims, amb escrits encara més preciosos. I, tot rient, em van començat a abraçar tots, uns enganxats a les cames, els altres als braços, un petó a la galta dreta, un a l’esquerra… I jo… Què us he d’explicar? Emocionada és poc. En aquell moment em vaig adonar de com els arribaré a trobar a faltar. A tots ells, a tot el que m’han donat, a l’estima que m’han demostrat des de pocs dies després de la meva arribada, i a tot el que he après al seu país. Va ser un moment únic i molt especial. Un record poderós més dels que estan fent que aquests últims dies a Bogor siguin inoblidables.

El mateix divendres, després de classe, vam anar jo, la Sophie, la Emma i la Unie al centre comercial. Allà ens vam trobar amb la Nora, una alemanya que està fent recerca sobre educació aquí a Bogor. Vam entrar a una cafeteria i ens vam preparar per una bona conversa assegudes acompanyades d’una bona tassa de te. Parlàvem del Nadal i de com ens estem sentint totes plegades sent a Indonèsia un mes de desembre. Era d’allò més interessant compartir-ho amb la Unie, ja que ella és d’aquí.

Vaig gaudir com una “lirona” parlant, comentant, resumint, traient conclusions… de la meva experiència en aquest meravellós país, ple de contradiccions, però ple de persones amb uns cors més valuosos que l’or. I és que no podia evitar somriure. Així, enmig d’una senzilla conversa. Aquella senzilla tarda, em recordava, instant rere instant, com de preciós és viure experiències que et marquin fins al punt en què m’ha marcat a mi Indonèsia. I com d’emocionant és, també, poder-ho compartir com ho hem compartit tots plegats aquí. Totes les persones que he conegut. Amb una tassa de cafè amb llet a les mans, i tot escoltant la música nadalenca i clàssica que sonava (“Have a jolly holy Christmas”). Se m’escapava un somriure rere l’altre. Així, sense poder-ho evitar. Per això més d’una vegada algú m’ha dit que sóc la noia “del blanc i negre”! Si és que només em calen músiques d’altres èpoques i un bon cafè amb llet a les mans! Mentre explicava com estic vivint aquí els últims dies, la resta em van comentar que la felicitat em brollava dels ulls. I és que aquests dies tinc els sentiments a flor de pell. I amb qüestió de segons ja em brillen els ulls. He de dir que m’emociona com poques coses veure com de nostàlgics estan els mestres, també, al saber que ja ens queden pocs moments per compartir plegats.

És impressionant com de diferents es poden arribar a veure les coses havent viscut en un país tan i tan diferent. I és que jo mateixa m’he tornat una mica indonèsia. M’he convertit, una mica, en una persona d’aquí. I m’enduré tot aquesta part de mi vagi o vagi, d’ara en endavant. Quatre mesos m’han donat per tant…

acomiadament Berta Indonesia

Dissabte vaig acomiadar-me de la Falah i la seva família. Vaig convidar-hi a la Emma, ja que és nova aquí i no tenia res a fer. La Sophie aquest cap de setmana s’ha retrobat amb el seu xicot australià després de no haver-se vist durant 6 mesos. Doncs allà, a casa la Falah, jo no podia contenir l’emoció. Tornar a ser a aquella casa on ara fa 4 mesos Indonèsia em va donar la benvinguda, amb la seva família, que són de les persones més amables que he conegut en aquest país, va significar una muntanya russa d’emocions. Ens van cuinar un dinar indonesi d’allò més senzill però d’allò més deliciós. Berta Torras IndonesiaMenjant amb les mans asseguts tots al terra, comentàvem la importància del contacte entre cultures, tot el que et pot arribar a donar… De tot el que he arribat a aprendre aquí. Dels per quès de la Emma al venir a Indonèsia. L’entusiasme que porta dins i les ganes que té d’iniciar aquesta aventura m’asseguren que la seva, d’experiència, serà tan màgica com la meva. Hi ha alguna cosa en comú, de les persones àvides de saber i de descobrir, que fa molt i molt fàcil poder compartir, poder viure i poder sentir les coses plegats. Una de les més importants, la humilitat. Aquest convenciment que tothom té alguna cosa per donar-nos. Per molt diferents que siguem. I és aquesta humilitat i aquesta tolerància el que m’embruixa, de les persones que volen veure món. Amb la religió, per exemple, de la qual hem parlat moltíssim durant aquests 4 mesos, ho he vist claríssim. Qui diu que la manera de viure d’una persona musulmana d’aquí a Indonèsia, per exemple, és menys vàlida o més ignorant que com la viu algú d’Europa sense una religió, o sent catòlics? Qui diu que uns saben més que els altres? Al cap i a la fi, no es tracta d’escoltar, de respectar i, qui sap, potser fins i tot d’aprendre? Sento agraïment infinit per tot el que he après amb les persones que he conegut aquí.

acomiadament Indonesia Falah

La mare de la Falah, ella i jo

La Falah té ganes de menjar-se el món, també, de veure’l, de viure’l… I hem compartit tantes converses precioses que espero i desitjo amb totes les meves forces que algun dia pugui complir el seu somni d’estudiar un màster a Europa. La seva mare m’explicava com de feliç l’havia fet poder-me ajudar i poder-me allotjar, què significava per a ella ser una persona amable i hospitalària… A l’acomiadar-nos, vaig abraçar-los a tots ben fort i vaig tornar cap a a casa ben i ben emocionada.

Avui n’ha passat una de gran… Resulta que hi ha força cançons d’aquestes que agraden tan a la meva àvia manresana, de la seva generació, que aquí a Indonèsia força persones m’han dit que coneixien. I les canten amb un accent d’aquests asiàtics, que fan que no pugui evitar escoltar-los emocionada i somrient de mala manera, mentre tots ells posen tota la passió del món en intentar ensenyar-me com de bé la coneixen. Doncs resulta que uns quants professors n’han  organitzat una de bona, avui… Una d’aquestes cançons avui ha estat un regal per mi: Perfidia (Nat King Cole) He entrat a la sala de mestres després de fer una classe. De debò que entrar a la sala de professors i que et rebin tots cantant-te aquesta cançó, amb el professor de música tocant-la a la guitarra… Un altre fent les percussions sobre la taula… Papallones a l’estómac al sentir un grup de persones amb qui he conviscut molt, però que sovint aspectes culturals feien que les sentís força lluny… Sentir-los pronunciar paraules en castellà i que me les cantessin a mi va ser com si totes les barreres que ens separen s’enderroquessin i la música i aquestes dolces paraules ho traspassessin tot. M’he emocionat  com una nena petitona!!! Guardaré aquest record com un tresor molt i molt dins meu.

Seria tan i tan necessari i positiu si tots els estudiants del món, d’instituts i d’universitats, passessin una temporada vivint en un país estranger… Parlàvem d’Europa i d’Estats Units i de com sovint els països occidentals obviem els països on la gent “simplement no hi va de vacances”. Resulten massa diferents, per molta gent. Indonèsia n’és un exemple. I com a nosaltres ser aquí ens ha donat tantíssim, com a mestres i com a persones. Sobretot com a persones. Ser un lloc on cada simple segon i dia et desconcerta, t’obre la ment, et fa millor persona. Sortir del que considerem comú, sortir del que ja coneixem, submergir-nos en mons desconeguts i en una cultura totalment diferent a la nostra (no és com anar a un altre país occidental). I no anar a llocs turístics com ara només Bali, o Cancún, o República Dominicana… Sí, aquests llocs són exòtics però estan totalment preparats pel turisme. Jo no buscava pas això. El que he viscut i encara estic vivint és immens. És una experiència poderosa. Una experiència en majúscules. M’ha canviat, m’ha trencat esquemes, m’ha fet créixer. És el que buscava. I no serà un punt final… De cap manera. Serà un punt i seguit. Seguiran havent-hi experiències precioses, màgiques i brillants a partir d’ara. N’estic del tot convençuda.

acomiadament Berta Indonesia

acomiadament Berta Indonesia

0 Respostes

T'agradaria deixar un comentari?

Uneix-te a la conversa...
Digues la teva!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *