El sud de Sumatra i el Ratja

sunset Sumatra

Aquí passen tantes coses cada dia que quan m’assec a l’ordinador preparada per escriure al blog, una bombardeig de records, sentiments i impressions venen a mi i no em deixen pensar amb claredat en tot el que estic aprenent i vivint. Quan hi penso, no tinc clar si tinc la sensació que fa dos dies que vaig arribar o si fa dos anys sencers…

A més, hi ha dies que vaig fent, vaig fent… I tinc la sensació que tot això ja s’ha convertit en el meu dia a dia… Fins que petits “xocs culturals” em segueixen recordant on sóc i com de nou i exòtic és tot plegat: el cant de la mesquita cada x hores, cada vegada que sento la paraula “bule” al meu voltant, el menjar picant quan em moro de gana i no entra ni a la de quatre, la poca higiene a la gran majoria de llocs… Són tantes coses que ja ni les escric, perquè són cada detall del meu dia a dia aquí.

El que més m’ha xocat d’aquesta experiència és la gran diferència entre les persones que realment m’han volgut conèixer, a mi i als altres bules, i les persones que han fet servir el “tinc una bule a la meva vida” pels seus propis propòsits i beneficis. Això em recorda que sóc en una cultura tan i tan diferent… concretament a Indonèsia, on encara potser a causa de la colonització, hi queda un sentiment d’inferioritat i unes ganes de destacar de la resta (els que s’ho poden permetre) que em deixa una mica atònita. Però per sort la potència del record de les bones persones sempre és molt més forta.

Què us explico? Bé, la setmana passada vaig quedar amb la Saskia, una noia de la organització. M’havia d’ajudar amb tot el tema de l’extensió de la visa, que resulta que és complicadíssim. Ens vam trobar a la oficina d’Immigració de Jakarta. Se la veu diferent de la gent amb qui tracto a Bogor. Té un aire molt més modern i vol veure món. Suposo que té a veure amb el que comentava fa poc. La nova generació d’indonesis de la zona de Jakarta, que comencen a veure món, a comparar, a voler ampliar horitzons… I només conversant amb aquests indonesis ja veus que sí, que tenen idees molt més semblants a les meves.

I com que no estava prou cansada del viatge de la setmana passada… Doncs em vaig apuntar a un viatge al sud de Sumatra (una altra de les illes d’Indonèsia). En teoria m’ho van proposar com si ja estigués tot organitzat, que ho tenien tot pensat… Érem, en teoria, jo, la Nadine, el Mirek (de Praga) i dos nois del Brasil. Només per arribar un divendres sortint de l’escola cap a Jakarta, a l’estació de busos, ja vaig patir de mala manera. Un cop allà vaig veure el que em temia… El Mirek, el que en teoria ho havia preparat tot, és un d’aquests aventurers feliços com uns anissos que no pateixen per absolutament res. En fi. Que no tenia absolutament res reservat (tal i com ens havia dit) ni pensat. Tota la nit per traslladar-nos a Sumatra. Autobús (3 hores). Ferri (3 hores més). Angkot (1 hora). Odjek (10 minuts). Destinació? Incertesa. Resulta que hem arribat on havíem d’arribar, però com que no hem reservat res, no sabem si hi haurà barques que ens puguin dur a la illa on ens dirigim. Trobem, per casualitat i per gran sort nostra, un grup de gent de Jakarta. Han pagat un viatge de cap de setmana cap a la zona, amb la mateixa destinació principal que nosaltres teníem: el volcà de Krakatoa. Quina sort que tenim!!!

Jo, per variar, torno a tenir angines, així que torno a estar amb amòxid. No em trobo pas bé… Doncs encara no sabia el que m’esperava. Banys al mar vestida amb el meu mocador de coll (perquè resulta que m’he deixat el banyador), mil i una illes diferents, on hi arribem amb una barqueta d’allò més sorollosa i amb unes onades que allò semblava “La tormenta Perfecta”…. Dissabte vaig resistir. Diumenge, però, després d’haver-me llevat a les 3 de la matinada, per sortir amb barca a les 4 i veure sortir el sol al volcà (preciosíssim!), el proper viatget amb la barca se’m posa… Ai, com se’m posa… Començo a estar blanca, blanca, blanca…. volcà sumatraCrec que per primera vegada a la meva vida vaig portar el meu cos al límit… I amb aquella calor… Va ser un cap de setmana on vam veure coses que tenia moltes ganes de veure, però no pas com les volia veure… Així que, encara que els companys s’hi quedaven fins dimarts (era festa a l’escola fins aleshores), vaig decidir tornar amb el grup de Jakarta. A les 4 de la matinada entrava per la porta de casa. Després d’haver fet tot el trajecte que vaig fer d’anada, però al revés. “Esgotador” queda curt.

volcano_indonesia

vaixells Sumatra Berta

vaixells Sumatra Berta

Però com sempre, tot i que el cos em va dir “prou”, em quedo amb moltes coses. Els paisatges. El primer de tot. I és que veure sortir el sol enmig d’infinitat d’illes i des de dalt d’un volcà que és dels més actius del món i que no para de fumejar, és una experiència per no oblidar… I aquell silenci… I la gent, com sempre. La Marta, una noia indonèsia molt trempada, és la que portava el grup de Jakarta. És secretaria a Jakarta i té de hobby organitzar viatges per tot el país amb grups relativament grans, perquè així li surt tot molt més barat. I així coneix gent de tot el món. Una alegria de noia. El Daniel, un noi alemany. Estava buscant feina a ONG i organitzacions internacional pel desenvolupament. Un apassionat del canvi i de la millora social. M’explicava que només té al cap poder treballar per Àfrica o per Amèrica del Sud. Ha viatjat moltíssim, també per Àsia, però em comentava que hi ha alguna cosa d’Àsia que el desconcerta. La Lisa, una noia alemanya del mateix grup. Està fent unes pràctiques remunerades a Jakarta sobre gestió de recursos naturals. I també em quedo amb les converses que vàrem tenir uns quants. Parlavem amb el Daniel, la Nadine i els dos brasilers (que, els pobres, havien arribat feia 4 dies i feien unes cares quan veien els primer “xocs culturals”, com ara els lavabos, el menjar amb les mans…). El Daniel, doncs, ens explicava que Àsia no li acaba de fer el pes. És apassionant quan estàs conversant amb algú, aquí, i de cop, sents una paraula o una reflexió en general que fa que obris els ulls de cop i totes les persones que estan immerses en aquella conversa ens mirem tots de sobte i ens diem els uns als altres: “exaaaacte!!!” com si ens treiessim un pes enorme de sobre. Per compartir una visió que sovint aquí no et dóna respostes. Només preguntes.

Dilluns me’l vaig prendre amb molta calma. Vaig passar el matí fent coses amb l’ordinador, escrivint i preparant, també, el viatge que m’espera a Bali, Lombok i Gili d’aquí a un meset.

Dimarts al matí em vaig llevar d’hora i vaig agafar un “transpakuan” cap al centre comercial de Bogor. Un cop hi vaig pujar, una noia d’uns trenta i pico d’anys em va començar a parlar. Al cap de 5 minuts ja resulta que jo era la seva gran amiga “bule”, ja tenia el meu número de telèfon i m’havia explicat mitja vida. Justament ho parlàvem el dia abans amb aquell grup de gent. Si ets “bule”, hi ha persones que no es tallen ni un pel i et fan mil i una preguntes d’allò més personals, et demanen per totes les xarxes socials i t’acaben enviant mil i un missatges al dia preguntant-te que què estàs fent en cada moment. Aquesta noia era ben desgraciada, pobra… M’explicava que el seu marit vivia a una altra illa, i que aquest també tenia una segona esposa. Que no li va dir mai que es casava per segona vegada. Que ella se sentia molt sola i que només tenia un fill, però que en volia tenir més. Les seves amigues li deien que es divorciés, però ella encara s’ho estava pensant. Em va dir que no sabia pas la il·lusió que li feia tenir el meu número de telèfon, perquè així diria a tothom que tenia una amiga “bule”. Així de surrealista sona i així és quan t’ho trobes cara a cara. Per suposat, em va tirar una foto amb el seu mòbil per enviar-la a tots els amics. Segur que quan ho llegiu pensareu, “jo no m’ho deixaria fer mai això”. Jo també ho pensaria. Però quan ets aquí i t’hi trobes… No saps pas ni com reaccionar i acabes cedint a tot, perquè en realitat no ho fan amb mala intenció.

Un cop al centre comercial, Botani Square, vaig directe a un Starbucks. No he esmorzat. M’he endut el portàtil per dedicar tot el matí al doctorat. Treballo hores i hores fins que se m’acaba la concentració. Això de treballar en un lloc amb oloreta de cafetó… Ai… Això és tan i tan meu! M’encanta… Al meu costat hi ha una parella de “bules” molt maca amb un nadó. Em demanen d’on sóc i comencem a parlar. Són de Chicago i estan aquí per la feina d’ell. No vaig acabar d’entendre a què es dedica. Però quin parell de persones més agradables!!! Vam parlar molta estona i va ser una conversa d’aquelles tan i tan agradables, que deixen un regust d’allò més exquisit per la resta del dia. Ens vam acomiadar, no sense dir-me que estic més que convidada a Chicago sempre que vulgui. Ostres! Chicago, una de les grans ciutats més musicals dels EUA. Sempre hi he volgut anar… I veus? A un cafè de Bogor hi conec una parella que m’hi conviden. La vida és genial.

He quedat per dinar amb la Falah. La recordeu? La noia amb qui vaig viure la primera setmana. Dinem sushi i parlem molta estona de moltes coses. Em comenta que està tan neguitosa per tantes coses. Aquest febrer acaba la carrera i ve una època de grans canvis per la seva vida. Està estressada pel futur, em diu. Pel gran canvi que li espera al deixar de ser estudiant i posar-se a treballar, a ser adulta, em deia, a viure sola a Jakarta. Perquè diu que no vol viure a Bogor. Que té ganes de somniar alt, em diu. Em demana que li doni consell… Em poso a riure i li explico les meves batalles interiors de fa uns anys… I de com la vida t’ensenya a prendre’t les coses d’una manera diferent. Li explico tot el que m’ajuda a veure les coses com les vull veure.

Li demano si tots els indonesis són com la família on jo m’allotjo. El pare l’altre dia m’explicava que són els pares qui han de triar el marit per les filles, i em vaig quedar ben parada. Que la seva filla gran havia d’estar amb algú que tingués un nivell educatiu i social i igual o superior al que ella havia aconseguit, ja que havia estudiat Medicina. Que estimar al marit ja vindrà, quan comencis a tenir fills amb ell… Em sona tot ben fora de lloc. La filla mateixa, la Felia, també ho veu així. La Falah la sento molt més propera, en aquest sentit, i ella mateixa em comenta que a casa seva això mai s’ha viscut així. Que la seva mare sempre els ha ensenyat a ella i les seves germanes que el més important és ser feliç. El primer, ser feliç. El segon, ajudar-les a ser el menys pobres possibles. Triar amb qui vols ser-ho, de feliç. Sense importar l’edat. Ah… Sí que és veritat, perquè la seva germana resulta que es casa aquest febrer, i ja té 37 anys. De fet, em van convidar al casament. Eren una família tan humil i agradable… Amb el cap molt ben posat, crec.

A la tarda se’ns uneixen unes amigues de la Falah. Que agradables. Elles no porten vel al cap. Són molt més properes a mi en molts sentits. Em demanen moltes coses d’Espanya i d’Europa. Parlem i parlem durant hores.

Al vespre torno cap a casa. Avui és l’últim dia que un petit príncep, el Ratja, s’estarà entre nosaltres. El Ratja és un nen de dos anys. La seva mare, quan el va tenir, va decidir que no el volia pujar, perquè ella estava molt malalta i no el podia mantenir. El pare havia mort abans que ell nasqués. Per temes legals, el Ratja es va quedar amb una familiar llunyana de la família del Papa Boy. Aquesta dona, però, no l’alimenta bé i no està gens per ell. De tan en tan, la família del Papa Boy se’l queden a casa seva durant unes setmanes. El nen, i ho he vist amb els meus propis ulls, guanya pes i se li omple cada dia la cara de més i més felicitat. Li donen molt d’amor. El Papa Boy i la Mama Boy estan mirant de veure com es pot fer per acabar-ne tenint ells la tutela, però la costa es presenta molt difícil. Doncs resulta que m’he enamorat de mala manera d’aquest petitó. I ell de mi.

Berta Torras mestra

Aquestes setmanes, cada dia, només esperava amb impaciència que passés per la porta per cridar el meu nom i omplir-me de petons. I jo no he pogut fer més que menjar-me’l a petons, també. Cada dia. No havia conegut mai un petit tan somrient i feliç… Em posa trista no poder fer-li mai més cap abraçada. El trobaré moltíssim a faltar… M’ha donat felicitat immensa amb cada instant que hem compartit. I jo espero que a ell també. Petit Ratja. Perquè sempre puguis seguir ballant aquesta música, com hem fet nosaltres a la meva habitació un vespre rere l’altre: Alegria -Circ du Soleil Acompanyat de persones que t’estimin.

volcà Sumatra

sumatra_sunset sunset Sumatra sunset Sumatra vaixells Sumatra Berta

volcà sumatra

0 Respostes

T'agradaria deixar un comentari?

Uneix-te a la conversa...
Digues la teva!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *