Dies a Makassar (2)

pescador Makassar

DISSABTE.

Em llevo a les 6 del matí. Al baixar a esmorzar a l’hotel, torno a tenir un moment d’aquells en què m’he de contenir l’emoció. Esmorzar occidental! Torradetes i cafè amb llet? No m’ho puc creure. M’assec amb un somriure d’orella a orella davant la finestra, per observar el carrer destartalat. I perquè veig mil ulls clavats en mi i els vull evitar. Poso mantega a la torrada…ai… Tinc un parell d’ulls observant-me a tres pams màxim de distància. Ignora’l, Berta. Concentra’t en la torrada. “Miss”. La torrada, Berta… La torrada. “Miss Miss”. La torrada…! “Miss where do you come from” (amb actitud de mofa). Pffff…. Quin pal! Au, ets a Indonèsia, Berta! Ho havies oblidat? Manejo la conversa com puc , però tot i dir-los directament i amb bona educació “si no us fa res acabaré d’esmorzar tranquil·lament”, per una orella els entra i per l’altra els surt. M’empasso les torrades ràpid i corrents. Riures entre ells poc respectuosos. Arriba el Mr Nasrum. Avui toca… Busseig!!!

Ens dirigim amb la moto del Mr Nasrum al dormitori de les noies de l’escola. Allà esperem el bus que ens durà a mi, a uns quants professors i a uns quants alumnes, a una illa deserta que queda a una hora de la ciutat: Koringaren. Una mestra m’explica que no sap si bussejarà, que es posarà morena… I no vol pas! Aquí com més blanques, les noies i també els nois, més atractius. Un cop al moll, pujem a una barqueta d’aquestes que ja he vist moltes vegades a Indonèsia, velles i autèntiques, i agafem rumb a la illa mentre converso de mil coses amb els alumnes.

Berta teaching Indonesia

makassar sulawesi aigua

Resulta que és una illa que durant l’estació plujosa acaba sent engolida pel mar. aigua MakassarPer això no hi ha res ni hi viu ningú. És petitíssima… Comença l’aventura. Coralls i peixos de mil colors m’envolten per tots cantons. Davant, darrere… Estrelles de mar de colors d’allò més vius em recorden que estic molt i molt lluny de casa. És fascinant. Fantàstic.

mestra teacher Makassar

makassar sulawesi

Els conductors de la barca han pescat uns peixos i els cuinen allà mateix amb un foc que acaben d’encendre. Els professors han portat de tot. Fins i tot browni de xocolata! Tothom menjant amb les mans, gaudim d’un dels àpats més deliciosos que he provat fins ara a aquest país. Unes salses delicioses (no picants!), untades amb el peix (no hi ha paraules…!) i amb arròs (per suposat). Menjar-ho amb aquella gana i amb les mans encara ho fa tot més bo. Penso en un tiet meu, i en com ho estaria gaudint com un nen petit. lunch Makassar lunch MakassarGaudir menjant d’aquella manera al costat d’un paisatge que deixa sense paraules. I el blau del mar. Del meu estimat mar. I quin grup de gent més agradable. Estimen aquests nois i noies i els cuiden i tracten com si fossin de la seva família. Però segueixo preguntant-me per què els professors són els responsables d’aquests nois i noies fins i tot els caps de setmana! Treballen tantes hores… Parlo molta estona amb el professor de Biologia, un home d’allò més agradable. I ara que ho penso, l’únic, juntament amb el Mr Nasrum que no m’ha demanat ni una sola foto “bule-style” des que he arribat. I aquí això vol dir molt…! Potser serà que aquí, com a totes les parts del món, les persones amb tresors a la ment i al cor són les més silencioses…? Les que gairebé ni es fan notar…? Un pensament que he tingut. Doncs això. Que m’explica un munt de coses d’allò més interessants. Adora la naturalesa. I em parla de com de malament ho està fent el govern. Que tenen tants diners, em diu. Però que tot va cap a la butxaca. I que no tenen ni idea de com gestionar els recursos naturals i el possible turisme respectuós que se’n podria derivar. A Tailàndia, em comenta, ho estan començant a saber fer. Però aquí tot és qüestió que passi el temps. Però no per a bé, no…: Es descobreix un lloc preciós, net, implout, paradisíac… I es comença a fer malbé. A omplir-se de deixalles (la quantitat espanta i horroritza) i a perdre tot l’encant, la flora i la fauna autòctones. Els nois i noies mateixos, agafen estrelles de mar precioses i tenen en ment endur-se-les. Els dic amb un to ben sèria que les han de deixar allà on les han trobat. Em fan cas perquè sóc la “bule”, però aquí les coses les fan així, normalment… Arribo tard a l’hotel i molt cansada (i cremada).

pescador Makassar

students Indonesia Berta

alumnes Makassar

platja Makassar

students_estudiants

estudiants Makassar

Amb cada conversa amb alguna persona d’aquí se’m confirma el que he escrit alguna vegada. Els indonesis estan acomplexats. Del seu país. O potser són només els que tenen diners i poder, o els que van escalant amunt amunt, els que han perdut el nord i no valoren el que realment té valor. I per això no veuen la riquesa real que tenen. El que realment té valor d’Indonèsia. Tot allò que els turistes hi busquen, la bellesa i la brutalitat dels paisatges, poques persones aquí ho valoren o reflexionen sobre el poder que això els podria donar, a nivell de progrés econòmic, de turisme ecològic… No hi pensen. Només es centren en fer grans i grans edificis horrorosos a les ciutats, per fer-les cada vegada més semblants al que crec que veuen com un somni per convertir aquest país tan autèntic en un país de ficció, de plàstic.

En fi… Avui he estat en una illa deserta, de sorra blanca com la llet, de blaus turquesa de tots els tons, amb les aigües més netes que havia vist mai fins ara… Quin dia tan i tan preciós. Per no oblidar.beach platja Makassar

DIUMENGE.

Em recull el Mr Nasrum a quarts de 12 del matí. Pobre… Se n’aprofiten. Però a ell ni li importa ni li sorprèn. Em sembla que ve d’una família tan humil… Fins i tot m’explica que de jove havia begut molt i havia acabat dormint al carrer moltes nits. Em comenta que li agradaria treballar per una companyia internacional algun dia, i cobrar amb dollars americans. Que això seria triomfar. Diu que aquí ningú vol dedicar-se a l’educació per sempre. Que aquest no és el somni de cap indonesi. Em sembla que aquí la gent que fa de professor són persones que, ho ve acaben d’acabar la carrera i ho consideren l’inici a la vida laboral, o bé simplement han fet moltes altres coses molt senzilles i tenen uns estudis universitaris que un dia els fan veure que potser dedicar-se a fer de mestre no resulta tan dolent com les altres possibilitats laborals que puguin trobar. I que la base de l’educació sigui aquesta ja us podeu imaginar com afecta a les classes… Em sap greu ser tan directa, perquè sento que els traeixo, però és així. No s’educa, es transmet un coneixement que és el que dicten els llibres. Un coneixement que gairebé mai ni els mestres mateixos saben o coneixen. I és que el que significa educar integralment, ajudar a formar persones, amb una visió única i elaborada de les coses, és quelcom que no he pogut trobar en cap dels professors amb qui m’he creuat des que vaig arribar. Aquí l’educació no va d’això…

Amb el Mr Nasrum anem a un cafè que queda prop del mar. Allà hi dinarem. Jo trio sushi, ja que, tot i fer la pinta de no ser gaire bo, em resulta familiar i el meu estómac demana alguna cosa normal. Observo un vaixell petit que hi ha al port. El Nasrum em comenta que és del propietari de Bosowa i m’explica que Makassar està a les mans de dos persones molt riques amb companyies molt potents. Una d’aquestes persones és el propietari de l’empresa Bosowa. Aquesta corporació té una fundació, i aquí és on hi encabeixen l’escola Bosowa.

Les converses amb aquest personatge no em deixen de xocar. Tinc la sensació que aquí molta gent ni es planteja què vol dir ser feliç. I respiro molta infelicitat, sovint, amb les seves converses. Ell té ganes de fer coses però, segons m’explica, ha de ser un bon marit i pare, encara que afegeix que, literalment, no tingui mai ganes d’estar amb la seva dona i la seva filla de 40 dies. La gent, simplement, fa el que toca fer segons el que dicta la societat. No es plantegen si és el que realment volen fer en aquell moment de la seva vida. Simplement ho fan i punt. El Mr Yossa de Bogor em va confessar directament que es va casar perquè va sentir que era el que tocava. Al Nasrum li demano per Bosowa. Sé què pensa, però se’l veu tallat. Somric i dic que jo no xivo mai res… Però aquí no es pot parlar mai malament de qui té el poder…

Anem al Fort Rotterdam: una fortalesa construïda pels holandesos durant l’època colonial d’aquests a Indonèsia. A la meva guia m’havien avisat… No anar-hi un diumenge, ja que s’omple d’estudiants d’anglès en busca de “bules”. No ho puc evitar. Grups de joves s’acosten i, dirigint-se al Mr Nasrum, li demanen si es poden tirar una foto amb mi. És tan surrealista! Entrem dins del museu. Mentre miro peces i instruments vells rere unes vitrines, un home amb un nen ens segueixen. Veig que el pare porta un mòbil. M’està gravant. Fa estona que em grava. A quatre pams de mi. L’esquivo com puc i accelero el pas, posant-me darrere del Nasrum per quedar amagada. De manera descaradíssima se m’acosta més. Ara el tinc a menys de dos pams de la cara, gravant-me. Prou. Arriba un punt que és tan i tan horrorós i irrespectuós que tens la sensació que o explotes i oblides del tot què et pot fer vergonya de muntar el numeret, o … o res. Explotes.

Fort Rotterdam Makassar

Passegem pel museu. Em quedo parada veient una mena de “vestimenta”. El Nasrum em diu que és per la circumcisió. M’han explicat més d’una vegada que els musulmans ho fan a tots els nens de petits. Entenc, doncs, que és pels nens. Però no. Em diu que és per fer la circumcisió a les nenes. Que encara es fa. Em quedo de pedra. Però de pedra. Li explico ben xocada que això és il·legal a la gran major part de països, i ell no para de somriure dient “és tradició, Miss Berta, és tradició”. Són aquestes situacions les que et desconcerten, el veure que tu saps com d’horrorós allò que t’estan dient és, i veure, al mateix temps, com ho arriben a minimitzar al dir que és “cultura”…

A fora del fort converso una estona amb uns “guies” de francès i d’espanyol que em volen donar conversa. Intercanvio algunes paraules en castellà, però em sembla a mi que poc m’entenen… El Nasrum no para de dir que són amics seus, que són els seus mestres. Però em sembla a mi que a ells fins i tot els costa recordar-lo! Només fa que dir-me: “ai Miss Berta, estic content dels meus amics, Miss Berta…”.

Després del fort pujo a la moto. Ens dirigim a veure una zona de la ciutat que queda allunyada. És una zona amb construccions de cases tradicionals, la majoria d’elles típiques del nord de la illa, de Toraja, al nord de Sulawesi. Són unes construccions precioses… Es diuen Tongkonan. Fa tantíssima calor, però, que agraeixo immensament l’estona que passo sobre la moto. És tan divertit! Somric com una nena observant el paisatge… Menys quan passa una cosa… Hi ha gent que també va amb moto i que, especialment, als llocs on hi ha un embús de trànsit, s’adonen que ets una “bule” i començen a accelerar o a fer marxa enrere per quedar-se just al costat de la teva moto. I claven la mirada sobre la meva cara d’una manera tan i tan intimidant i horrorosa que no sé ni on mirar. Agafo fort la bossa i giro la cara cap a l’altre cantó. Els que miren, ni parpellegen. Quin horror… Arrugo el front i em mostro molesta, però us penseu que això canvia alguna cosa? Res.

Una estona de descans a l’hotel. Se’m posa de meravella. Tinc el cap com un “bombo” i tot el que em separa de totes aquestes persones, per molt interessant que sigui,  és tantíssim… que necessito com mai estar sola.

Em torna a recollir el pobre Mr Nasrum. Em sento fatal veient que és ell el que passeja la “bule” tot el dia, per molt feliç que ell es mostri. Cap dels responsables de que jo estigui aquí s’ha fet càrrec de la meva estada en cap moment. Ho trobo sospitós i em sembla a mi que li han ordenat tot.

Al vespre, cap al dormitori dels nois de l’escola. Pots comptar, que per què hi he d’anar? Per fer-los un “speech” sobre educació, sobre els estudis… Em resulta tot tan postís que faig tots els possibles per semblar el més natural possible i per ser tan “jo mateixa” com puc. Crec que me’n surto i al final fins i tot m’ho passo bé, tot i que sempre tinc aquesta espina de saber que els que m’envien a fer aquestes coses només pensen en el màrqueting. Això em fa sentir molt i molt malament i fa que els hagi fet alguna ganyota més d’una vegada. Toca sessió inacabable de fotos. I cap a l’hotelet.

DILLUNS.

De 7 del matí fins a la 1 faig classes. Després cap a l’aeroport. Estic de mal humor. No m’agrada viatjar sola amb avió i menys havent sentit el què he sentit de les companyies aèries d’indonèsia. Les petites, sobretot. I amb l’ensurt que em vaig enduar durant el viatge de Jakarta a Makassar… A un cafè m’intenten estafar amb el preu. Només em faltava això. Cap “bule” en tot l’aeroport. Masses mirades. Quan toca embarcar, no us penseu pas que existeixi això de respectar el torn, de cedir el pas als altres, de no empentar… No, no. De cap manera. Ja em veieu allà al mig envoltada de gent empentant-me per embarcar a l’avió. En fi… Paciència, Berta, paciència. Arribo a Jakarta. “Taxi taxi Miss Miss!!”. Dirigida cap al bus que em portarà cap a Bogor. Tres hores i ja hi sóc. Taxi i cap a casa. Esgotada.

0 Respostes

T'agradaria deixar un comentari?

Uneix-te a la conversa...
Digues la teva!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *