Dies a Makassar (1)

sunset Makassar

DIMECRES.

M’he llevat a les dues de la matinada. Taxi cap a l’estació de busos de Bogor. Bus cap a l’aeroport de Jakarta. El vol surt a les 6 del matí. Volo amb AirAsia, una de les companyies aèries de baix cost a Indonèsia. Algunes mestres em diuen enfadades que l’empresa Bosowa es podria permetre assegurar una mica el tret comprant-me un bitllet amb una companyia més segura, però tot sigui estalviar diners per ells… El Mr Yossa al final no m’acompanya. Em deixa més tranquil·la, tot i que s’ha convertit en un bon amic. M’explica per whatsapp cada detall perquè no em despisti gens a l’aeroport. A l’avió em mig adormo… Però em desperto per les turbulències aèries més grans que he viscut mai fins ara. Arribo a Makassar. Els que m’han de recollir fan tard, així que decideixo dirigir-me a fer un cafè amb llet. Només sortir per la porta d’arribades, uns 20, 30… no sé quants taxistes ja comencen…: “Miss Miss! Taxi taxi taxi”. Faig que no amb el cap. En ve un altre. El mateix. I un altre… I un altre! Vaig cap a la dreta. Me’n vull escapar. Em segueixen. Uns 20…? O són més de 20…? Giro cap a l’esquerra de la porta d’arribades. Entro al cafè. Al sortir, ja hi som de nou. Em segueixen. Continuen… “Miss Miss, taxi taxi taxi!”. Estic tan seria… I m’enfado. Repeteixo per mil·lèsima vegada: “I don’t need a taxi”. I ho repeteixo de nou. Mil vegades. Em segueixen per tot l’aeroport. I jo ben enfadada. Només volen parlar amb mi, però què coi. Jo no vull. Per fi! Arriba el tal Mr. Nasrum. Un home petit petit i amb una cara ben curiosa. Es veu simpàtic. M’esperen tres homes més dins d’un gran cotxe. Són tots professors de l’escola on em dirigeixo. M’expliquen el que ja m’esperava. Em sembla que m’esperen uns dies d’aquests de “benvinguts a Bule-Landia”. Paciència Berta, paciència. Tot sigui haver dit que sí a aquesta oportunitat per veure un racó d’Indonèsia diferent. El Mr Nasrum comença amb un discurs que durarà els tres primers dies a Makassar. Que els estudiants no estan motivats per l’anglès, que què s’hi pot fer, que a veure si ho canvio amb els dies que m’hi estaré, que els estudiants m’esperen amb tantes ànsies de conèixer la “bule”… De nou, pocs recursos de comunicació personal i expectatives que jo els pugui donar un “llibret d’instruccions de com s’ensenya a nens i adolescents”. Com si educar es tractés d’un manual. Aquí molts mestres ho viuen així. Dinem a un lloc molt calorós. Això sí: només veient Makassar des de dins del cotxe ja veig que m’agradarà molt més que Bogor. És una ciutat amb pur estil indonesi, però aquesta té un cert encant que no sé descriure. Es respira aire de mar i platja. I molta més calma que a Bogor.

A l’escola em reben molt bé. Em presenten els estudiants i jo em presento. Estan tan contents… Quina il·lusió que els fa conèixer-me! Però com sempre, els encanten tota mena de preguntes molt i molt personals. Fins que t’has de plantar i has de dir, per exemple, que no vols donar el facebook a un grup de 30 persones. I és que no ho entenen. El concepte de privacitat, de vida privada, de sentiments… Ai mare la paciència que estic tenint amb tantes coses! L’escola Bosowa de Makassar és pur màrqueting del senyor propietari, l’home de negocis que resulta que també porta una companyia de taxis de la illa, una companyia de petroli, un banc, una cadena d’hotels i no sé quantes coses més. Màrqueting pur i dur. A l’escola, tasses, uniformes, bosses… Tot amb el logo. Arreu. Ei! Però jo he volat amb la companyia aèria més barata, eh!

Em porten a sopar a un restaurant del costat del mar. Som jo, el Mr Nasrum, i els dos directors d’aquesta escola, que resulta que són marit i muller. Makassar és la ciutat del marisc. Ostres com en gaudeixo… Menjo quatre tipus de peix diferents, no els havia provat mai i són… nyam! Aquí sí que m’atiparia de menjar sa i no picant! Boníssim. Durant el sopar, el director em diu que Indonèsia està creixent tan econòmicament… Tinc la sensació que tothom amb qui he parlat vol extreure dels “bules” en tot moment què pensem d’ells, què pensem del seu país. De nou, percebo sempre aquell sentiment d’inseguretat… Feia un skype amb un amic de Singapour fa unes setmanes… I em comentava que Indonèsia, si no canvia, acabarà com Singapour: un país on cada petit espai verd i de natura es percep com anti-progrés i on, per força, hi han d’acabar col·locant tones i tones de ciment i/o edificis. Menciono el tema de la corrupció a Indonèsia. La parella em diuen que sí, però d’una manera que no em deixa gens convençuda de què en pensen… I és que ja no m’importa ser directa. Arribo a l’hotel on m’estaré les dues primeres nits, perquè després em portaran a un de millor, perquè estava tot ple. La recepcionista em mira contentíssima i demana al Mr Nasrum si es pot tirar una fotografia amb mi. I cap a dormir.

Berta Indonèsia Makassar

DIJOUS.

Sóc a l’escola a les 7. Observo la cerimònia de començar el dia de l’escola. Semblen militars… Hi ha tres nens que estan drets davant de la resta. Reciten no sé què en bahasa, sobre disciplina, Bosowa, estudis… Després els professors els repassen els uniformes i separen davant de tot els que els falta alguna peça. I jo vinga pensar… Pobres nanos…! Quanta parsimònia… I l’educació? Passo el matí de dijous ensenyant de 8 del matí fins a les 2. I m’ho passo molt bé. El Mr Nasrum es repeteix, abans que comencin les classes… Que si, “ostres, Miss Berta, que si els pots motivar…” I és que ho sento, però és difícil expressar per aquí com de divertit sona… Té un to tan monòton al parlar… I fa servir paraules com “motivation, you can do it, you are smart enough” etc. amb els estudiants fent servir un to de veu que sembla que s’estigui adormint. Qui es motiva, així? I n’és de pesadet…! Paciència, Berta. Deixo anar un rotllo als alumnes… Però funciona. Estan entusiasmats. Són alumnes de famílies força benestants d’aquí. Gairebé tots fills de metges o de gent que té un hospital o un negoci. La gran majoria dels alumnes viuen en “dorms” de l’escola. No van a casa cada dia. I alguns són força mal educats. I és que els mestres aquí, de nou, no saben què vol dir imposar a l’aula. Fer-se respectar… És complicadíssim d’explicar. Són persones que tenen pocs recursos comunicatius, com si fossin poc madurs com a persones, no sé com dir-ho. El Mr Nasrum no para de fer bromes amb els alumnes com si fós un més d’ells. Ni ell fa silenci quan jo parlo. És tot surrealista.

Descanso unes hores a l’hotel. A les 7 em recullen perquè em toca anar als “dorms” de les noies. Ai que és el que em temia… Tocarà sessió de fotos. Nooo!!! Gaudeixo del sopar amb elles. Estan tan adolescents! Moltes d’aquestes noies tenen els pares aquí, a Makassar. Però resulta que aquests estan massa ocupats i prefereixen tenir internades les filles, perquè “es centrin en els estudis”. En fi… I em deixa parada el que m’explica el pobre Mr Nasrum. nenes Makassar childrenEll és professor, així com també una altra noia que està preparant el sopar a les noies, que també està rodejada de les seves tres filles. Tres dies a la setmana són els professors qui han de vigilar i cuidar “els dorms” fins a altes hores de la nit. Aquí els professors tenen, també, aquesta responsabilitat, així que sovint treballen 24 hores al dia. I dissabtes inclosos. A mi ja em cauen els ulls… Les noies m’expliquen que s’avorreixen molt durant la setmana i també els dissabtes. Sempre subjectes a Bosowa. Quan surten de l’escola els toca anar als dorms i fer els deures. Tota la tarda. Aquí el concepte que es té d’eduació és “estudiar”. Estudiar. I punt. Com si l’educació es tractés d’obrir un llibre. Fins a les 10 de la nit. Berta Torras mestraI ei! Es lleven a les 4 per pregar. Tots i totes. I és clar que no es concentren a les classes, si els he vist caient de son, pobres… I au…Vé la càmera: “Miss Berta, fes veure que parles de multicultralitat, que Bosowa vol un reportatge sobre els bules als dormitoris promovent el tema”. Responc que fa estona que ho estic fent amb un to una mica sec ja, que si volen tirar fotos que ja poden començar. Que molest i quina vergonya…! Berta, paciència. Em cauen els ulls… A les 10 cap a l’hotel. Son. Molta son.

noies internades Makassar

DIVENDRES.

Divendres al matí torno a fer classes. Torno a gaudir-ne molt. Cap a les 2 del migdia em canvien d’hotel i em duen a un situat a un carrer força curiós, amb mercat negre de mòbils i objectes varis. Quan veig l’habitació… No puc aguantar l’alegria de veure una simple habitació d’hotel per mi sola, sense ser res de l’altre món, però tan neta!!! I un llit amb llençols blancs!!! I fins i tot hi ha unes sabates de roba per posar-me i no embrutar-me els peus per l’habitació! Tiro fotos pel whatsapp i les envio a la meva família. Berta, controla’t, que no n’hi ha per tant… Però és que si haguéssiu sentit l’alegria que vaig sentir al saber que passaria unes quantes nits en un lloc tan net!!! Sense animals al meu voltant i tanta netedat… Sabeu quan se sent alegria i no pots evitar somriure tot i estar sola en un lloc? Això és el que em va passar a mi.

El Mr Nasrum em recull a les 5. Al pobre li toca entretenir la bule, ja ho veig. Em sap tan greu haver vist aquesta situació tantes vegades… El “jefe” diu qui s’ha d’encarregar de tractar bé els “bules” i au, a fer treballar el pobre professor… Però és que el més desconcertant és que aquí la gent viu per treballar. El Mr Nasrum està tan content d’ensenyar-me Makassar… De parlar amb anglès amb mi tota la tarda…. De tenir tota la meva atenció… Voltem amb la seva moto per tot Makassar. M’encanta anar amb moto i sentir el vent a la cara observant i estant ben callada. Arribem a un racó molt conegut de Makassar des d’on es veu cada dia la posta de sol. No m’havien enganyat dient-me que a la illa de Selawesi hi ha postes de sol espectaculars… No tinc paraules per descriure-la. Poc a poc, lentament, el sol va anar ponent-se davant de la immensitat d’un mar d’un color blau marí. Diferent del que estic acostumada a veure a casa. Les postes de sol em superen. I els que em coneixeu bé, sabeu que si, a més, duc la meva càmera, poques paraules podreu intercanviar amb mi. El Mr Nasrum ho entén i em deixa fer. No puc parar de tirar fotografies. I d’observar en silenci. Tot i així, tres o quatre persones em demanen per tirar-se fotos amb mi. Sense dir ni una paraula i perquè em deixin en pau, somric, la tenen, i continuo fent la meva. És un moment d’aquells dels que m’encanten quan sóc a l’estranger. Un moment meu i només meu a l’altra punta de món. M’adono, també, que el meu dia a dia a Indonèsia hauria estat molt diferent si hagués anat a parar a Makassar en comptes de Bogor. Tindria racons com aquests tots per mi. Makassar s’assembla més a les imatges que visualitzes quan penses en Indonèsia. El que et ve a la ment quan penses en aquest país. De fet, el que jo tenia en ment: blau, un sol intens que fa que el verd dels arbres i plantes d’arreu sembli verd fluorescent. Preciós. I postes de sol. Ai, les postes de sol… Prenem un cafè amb la posta de sol davant nostre. El moment és perfecte…

sunset Makassar

sunset Makassar

Ens dirigim a una altra zona. El Mr Nasrum em vol fer provar de totes totes els “pisang epe” (plàtan a la planxa), típic d’aquesta illa. És tan senzill aquest bon home. Té 34 anys. Conversem molta estona. Em parla de la tradició d’una ètnia de la illa de casar les noies quan només tenen 13 anys. I algunes fins i tot de casar-se amb familiars seus. Ell es va casar fa 2 anys amb una noia que ara en té 22. I per suposat, no va ser per amor. Jo li parlo de com es viuen aquestes coses al nostre racó de món en general i de com les veig jo. Els sona tot una mica com el que veuen a les pel·lícules que tan els agraden al cine. Però tot i semblar-los ben bonic, saben que “lo” seu no és enamorar-se. Que és com funciona la seva cultura. I més que conformats. Em diu que la seva noia és bona noia. I ell sembla feliç. Té el que li toca tenir i no es planteja més. Ha estat pare fa 40 dies i durant aquests tres dies no ha vist ni un segon la seva filla. Li demano que per què… Em diu que a ell ja li agrada tenir la llibertat, que ja veu la dona i la nena els diumenges i que estan en contacte via mòbil. Que li agrada arribar tard a casa, que ho necessita. Carai…

sunset Makassar

Anem a sopar amb els seus amics. Són tots més joves que ell, tenen entre 27 i 29 anys. Un d’ells se m’asseu al costat des del principi. Sembla que hagi llegit un manual de “com són les noies bule”. I em vol vendre la moto de “jo sé què és que el no et fa sentir a lloc a Indonèsia, nena”. Au, vinga a deixar anar un estereotip rere l’altre. La cosa dura massa estona, així que n’hi deixo anar una de bona, i em quedo ben descansada 😉 I cap al meu hotelet!

sunset Makassar
sunset Makassar posta de sol

 

Avui us regalo quelcom molt i molt meu: la posta de sol que vaig presenciar. Allà. A Makassar. A un racó de món que no trepitjaré mai més. Observant i fonent-me en tot allò que veien els meus ulls. La immensitat del mar. Els rajos de sol il·luminant-lo i dient a aquesta banda de món “bona nit i fins demà”. I el no poder evitar pensar en el poder del què uneix aquesta immensitat d’aigua que conforma el planeta Terra… L’esclat d’agraïment per sentir-me tan plena. Plena de les persones que estimo i que sempre sento tan i tan aprop. Una melodia per la immensitat   (Querida Julia – Alejandro Amenábar ) i una altra per l’esclat d’alegria (Títulos finales – Carlos Núñez i Alejandro Amenábar )

Les persones som com oceans. Busquem amb ànsies i passió la calma, el que fa que ens sentim en pau amb el món… Però també busquem tot allò d’aquest món que crea onades de poderoses vivències i records, onades de sentiments que remoguin cada petit bocí del nostre “jo”. Per això i només per això m’agrada mirar el mar. El miro i somric. Em fa pensar en com de petits i grans som tots i cada un de nosaltres. En la força de les onades que remou el nostre, d’oceà, i en com aquest pot, al mateix temps, remoure i despertar nous oceans sencers. Em fa pensar en com de poderoses són les persones que guarden un oceà de tresors dins seu.

… I una joia de poema: Mar adentro (Ramon Sampedro)

posta de sol Makassar

posta de sol Makassar

posta de sol Makassar

0 Respostes

T'agradaria deixar un comentari?

Uneix-te a la conversa...
Digues la teva!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *