Aprenent a aprendre i a ensenyar

tradicions Java

 

A l’escola tot rutlla com sempre. Estic contenta de com està anant tot plegat. He notat un canvi molt i molt gran amb l’actitud dels nens i nenes de l’escola. Quan vaig arribar eren tots tan tímids… Els més petits va ser qüestió de pocs dies. Em van conèixer i ja està, ens vam agafar molta estima i la veritat és que gaudeixo moltíssim compartint estones amb tots ells.  Els més grans però, el grup de G7 (12 anys) i G10 (15-16 anys) han fet un canvi espectacular a l’aula. Sobretot els primers. Pregunten, somriuen, s’interessen, s’expressen. M’ha agradat molt veure com la meva actitud amb ells els ha ajudat moltíssim a perdre la por envers l’anglès i els ha motivat a voler millorar i a voler parlar i dominar l’idioma. Estan contents el dia que ens toca classe i pels passadissos, hores abans, ja em paren per demanar-me què farem aquell dia (i per endur-se la meva mà al front, és clar). Els més grans, els de 15-16 anys ja estan més adolescents, però resulta que és un grup tan incontrolable segons tots els professors de l’escola. Doncs amb mi es comporten molt bé. M’han espiat més d’una vegada, sobretot la Miss Ana, mentre faig classes. Li vaig repetir moltes vegades que se’m fa difícil explicar-li com faig anar les coses com si es tractés d’un fulletó de normes a seguir. Doncs em va fer parlar amb tots els mestres. Quina vergonya… Mare meva. Els vaig dir el que vaig poder… Que crec que el respecte cap al professor ve de l’actitud que els nois i noies percebin d’aquest professor. De trobar un equilibri entre ser un amic que els proporciona diàleg i coneixement i ser algú amb qui no poden passar certs límits. De vegades tinc la sensació que els mestres els tenen por i respecte als alumnes, i no a l’inrevés.

mestra Berta Torras Indonèsia

mestra Berta Torras Indonèsia

Deixant de banda tot això, també em quedo amb el repte que està resultant per a mi. Els llibres que segueixo a G7 i G10 són de Cambridge i són tot un repte, d’allò més densos per mi. Em preparo bé les classes i intento anar-hi al màxim de preparada possible. Els dimecres, que tinc una classe seguida rere l’altra, són tots esgotadors.

mestra Berta Torras IndonèsiaAcabo amb el cervell ben cansat de tan pensar i deixar-me la pell amb cada classe. I és que els dimecres és quan tinc els nois i noies més grans de l’escola. Se suposa que els he d’ensenyar les bases per poder analitzar textos, coses força complexes que gairebé ni recordo de literatura catalana i castellana. Doncs ho he d’ensenyar però de la llengua anglesa! Ai mare… Faig el que puc i més, però he parlat més d’una vegada amb els responsables de l’escola, tot dient-los que s’han d’oblidar de la organització amb la que jo he arribat fins aquí, que han de tenir gent expressament preparada per ensenyar bé tot això, cada assignatura, i segons la formació de cadascú. Em miren i somriuen. A ells els és ben igual. Bé, de fet els entenc… Qualsevol petita ajuda aquí és tant… I a més a més, un professional de cada matèria, especialitzat per cada nivell és demanar massa per la quantitat de dinerons que l’escola està disposada a pagar. Ei! I que sigui “bule”, sobretot. De fet, és el més primordial. Ai… No hi ha res a fer.

mestra Berta Torras Indonèsia

Aquesta setmana passada va arribar la Sophie. És de Suïssa, de Lausanne. Enamorada de Catalunya, on ha estiuejat des que era una nena cada estiu amb la seva família (Calella de Palafrugell). Crec que ha vist més de Catalunya que jo mateixa. Té 25 anys i, després d’haver estudiat dos anys de Medicina, va fer un gir i ara es vol dedicar a ONGs de drets humans. Ha estudiat Relacions Internacionals. Com que a Suïssa això de la universitat ve força tard, tot just ara començarà un màster en aquest àmbit. Està gaudint, però, d’un any sabàtic abans de començar-lo. El passarà entre Indonèsia i Austràlia, on hi viu el seu xicot, que és d’allà. Després vol acabar-lo a Madrid o a algun racó d’Espanya per millorar el seu nivell de castellà, ja que considera que és un idioma molt important si et vols dedicar al món de les ONG. És molt agradable. De fet, tenim moltes més coses amb comú que amb l’Eline, la que va ser la meva companya d’habitació les primeres setmanes. Li apassiona viatjar, li encanta Nova York, Berlin, la costa catalana, la literatura espanyola, les tapes, el cinema argentí, aprendre idiomes, les bones pel·lícules i les que jo anomeno “de dissabte a la tarda”… I ostres! Se sap cada capítol de Friends de memòria! A qui us recorda? Quan t’adones que algú és tan fanàtic com tu d’aquesta sèrie, simplement ja tens mil i una coses de què parlar!!! I que n’és de divertit!

La setmana passada a l’escola hi van passar coses interessants. Resulta que s’hi celebrava l’Any Nou Musulmà. Per potenciar l’esperit emprenedor dels alumnes de l’escola, durant tres dies es van organitzar vàries activitats al pati de l’escola. Els nens i nenes es posen en grups i es posen d’acord per organitzar parades amb menjars, que ells mateixos o les seves famílies cuinen. Passeges pel pati i tot són paradetes de menjars i begudes varis. El dijous també hi va haver un concurs de moda: concurs tradicional Bogores valorava qui era capaç de dissenyar una manera de portar el vel més original o més bonica. Va ser molt interessant veure com les mestres preparaven algunes alumnes i els posaven els vels al cap de maneres molt i molt originals.

tradicions Java

concurs tradicional Bogor

tradicions Java

tradicions_java

Dijous vam anar jo, la Sophie, la Miss Isna, la Miss Unie i la Miss Nurul a sopar. Quin lloc més agradable. I és que enmig del caos de Bogor has de saber on queden amagats aquests llocs. Els has de conèixer, ja que és impossible trobar-los per casualitat. Després del que sembla una gran aventura per arribar-hi, i sota la pluja, passem un vespre ben senzill. Parlem de música i de pel·lícules. Com els agraden les pel·lícules de terror aquí…Els fascinen! Però sí que en tenim força de comunes, també. Recomano “Mar adentro”, ja que la Sophie es veu que vol mirar moltes pel·lícules espanyoles per perfeccionar el castellà. Em diu que li va agradar tant… “Com es deia?” , em diu… Ah, sí: “El secreto de sus ojos”. Li explico com m’encanta a mi aquesta pel·lícula i n’hi recomano d’altres d’argentines. Acaba dient que “ostres, m’estàs fent venir moltes ganes de parlar castellà perfectament”. I arribem a una conclusió d’allò més interessant… Molt interessant! Interessar-se per un idioma significa obrir-te portes a mil i un recursos culturals i de perspectives de vida nous. Perspectives que venen d’aquell i només d’aquell idioma i de tot el que representa. És simplement això el que fa que m’apassioni aprendre llengües. Cada nova llengua és una porta més a infinitat de cultures, punts de vista i maneres d’entendre el món. Si no tingués l’anglès no podria rebre la quantitat d’informació que rebo cada dia gràcies a aquesta llengua, a les amistats amb qui la faig servir, a la cultura que m’ofereix… Si no tingués el castellà no podria escoltar Ismael Serrano, o veure pel·lícules d’Amèrica del Sud, llegir la poesia de Pablo Neruda… Mil i una coses. I cap d’aquestes coses m’hauria donat forma com a persona de la manera que ho han fet. És apassionant! Les mestres ens escolten atentes… De vegades em sento malament. Són noies joves i semblen tenir ganes de fer coses… Però ni s’ho plantegen, perquè sortir d’Indonèsia, tot i les ganes que en puguin tenir, sembla ser força impossible. Ja només viatjar dins del seu propi país és un luxe que poques persones tenen, aquí. Em diuen somrients que em trobaran tan a faltar, que no volen ni que parli de quantes setmanes em queden aquí. Jo també les trobaré a faltar. Sobretot la seva senzillesa, el somriure sense un per què, el gaudir del dia a dia com ho fan, perquè es plantegen tan poques coses… De vegades trobo a faltar poder-los preguntar pels seus somnis, projectes i il·lusions, però quan demanes alguna cosa sembla que els soni del tot estrany, tot plegat, perquè viuen de manera tan senzilla… Jo sé que no podria viure així, perquè necessito més… Però sempre s’aprèn infinitat de coses de persones que tenen vides tan diferents a la teva. Elles es lleven, van a treballar i tornen a casa per preparar-se pel dia següent. M’expliquen que es dediquen a cuidar-se o a mirar la televisió. Això d’anar a sopar de tan en tan crec que els ho hem posat nosaltres al cap per primer cop a la seva vida. Als restaurants de Bogor, però, hi ha molta vida. Música romàntica a tot arreu, això sí, i gent jove amb aires diferents als de les mestres amb qui treballem. Com a tot arreu, hi ha de tot.

Berta Torras mestra Indonèsia

Torno cap a casa darrere la moto de la Miss Nurul. Li dic somrient que els cops que he pogut viatjar amb ella els gaudeixo al màxim. Tornar a casa quan ja es fosc vol dir que ja no fa gens de calor. És més, a Bogor ara hi fa una mica de fresca, els vespres. Doncs no haver-me de preocupar per qui està conduint la moto, per si serà algú perillós, i simplement poder relaxar-m’hi, amb el vent fresc a la cara i observant els carrerons humils i després les ja grans carreteres de Bogor, se’m fa d’allò més agradable. I és que fins i tot enmig del que sovint pot semblar el caos hi ha moments bonics. Es tracta d’exprimir al màxim tot allò bo que ens rodeja, no? Doncs tot i el caos de Bogor, hi ha moments així. Moments que em fan somriure al pensar que sóc a Indonèsia. Ostres… Sóc a Indonèsia!

Ahir va marxar la Felia, la filla gran de la família amb qui visc. Ha estudiat medicina i aquí, quan acabes la carrera, el Ministeri de Salut t’envia un any a fer de metge generalista a algun racó de les mil illes que hi ha al país. Pobra… Els van informar amb 4 dies d’antelació. Fins i tot les coses més sèries, com aquesta, es decideixen a última hora. Estava ben enfadada… Es veu que els metges aquí s’estan manifestant molt sovint, últimament, perquè quan acaben cobren un sou de 120 dollars al mes. Res. Misèria. Es veu que la resposta de la Ministre de Salut va ser: “if you protest again, I will kill you all slowly…”. Sense comentaris.

El Ministeri no, però l’escola sí que a mi m’ ha enviat a Sulawesi. Vinga, cap a una altra illa!  Us explicaré les aventures un cop torni a Bogor.

Ostres… Sóc a Indonèsia!

 

pluja Indonèsia

Bogor està fent honor al seu nom: “la ciutat de la pluja”

Berta Torras mestra Indonèsia

Berta Torras mestra Indonèsia

 

 

0 Respostes

T'agradaria deixar un comentari?

Uneix-te a la conversa...
Digues la teva!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *