Un vespre amb les mestres

carrers Bogor Indonèsia Berta Torras

Quin vespre més agradable. No acabo de treure l’entrellat dels indonesis. No sé què els passa pel cap en molts moments. Adoren els “bules”, però des d’una perspectiva molt superficial…

Un grup de 5 mestres ens van portar a mi, a l’Eline i al Cristof (el pobre Jörg segueix força malalt…) a sopar. La nit d’ahir, dijous. Nosaltres ho esperàvem amb ànsies perquè portàvem uns dies força negatius, tots plegats. Bàsicament, perquè entre setmana, al sortir de l’escola, si no hi ha cap cosa a fer, anem cap a casa i au… a esperar el dia següent. Portàvem massa dies seguits amb aquesta sensació i jo no hi estic gens acostumada. Les mestres també esperaven amb ànsies aquest sopar amb nosaltres. Un sopar amb els bules de l’escola!

Doncs vam anar a un cafè preciós. Es veia tot Bogor des d’un lloc que quedava força elevat, una mena de terrassa a l’aire lliure, amb espelmes i bona música. Jo no les tenia totes, perquè a més d’haver-me tornat a topar amb les meves estimades angines per segona vegada, estava tan cansada… Però vaig voler anar-hi sí o sí, perquè portava dies una mica avorrida. Va ser molt agradable parlar amb totes elles i veure-les en un altre ambient. De totes maneres, no hi ha gaire diferència entre ser formal i ser informal, aquí. Almenys jo ho veig així. La majoria de mestres són noies joves, però no tan joves com per cantar “Justin Bieber” mentre preparen una classe o mentre condueixen! I això és el que fan. És ben curiós.  I fins i tot els nois aquí canten cançons “romanticones” a tota hora. La cultura és tan diferent! Moltíssim!

Amb els meus problemes d’estómac vaig poder menjar un plat d’espaguetis a la bolognese… Nyam! Em va canviar la cara! I m’ho van dir i tot! Tenia la sensació que feia dies que no em sentia plena després de menjar! I això, juntament amb la calor, deu ser el que fa que em senti tan poc energètica. Vaig acompanyar els espaguetis (no picants!) amb un bon “hot lemmon tea” que se’m va posar de meravella pel meu coll. Tenen un munt de “juices”, “teas”, “smoothies” de tants tipus de fruites diferents! Ni recordo els mil i un tipus de gustos que he provat… Després de sopar vam anar a trobar-nos amb unes amigues de la Miss Femi, que es veia de mil hores lluny que la pressionaven perquè ens volien conèixer. Vam anar amb cotxe a un altre cafè preciós. Entre nosaltres només comentàvem que no teníem ni idea d’on s’amagaven aquells llocs, perquè Bogor és tot carreteres i simplement has de saber on s’amaga cada petit cafè, restaurant o el que sigui per arribar-t’hi amb cotxe.

Les amigues de Miss Femi ens van veure i van començar a riure com unes adolescents de 15 anys. I , literalment, no van parar de riure durant les dues hores que ens vam estar allà. Que incòmode que es va començar a tornar tot plegat! I anaven assenyalant el pobre Cristof, el noi alemany, i dient-li a la Femi que li digués que si tenien ganes de donar-li de menjar amb una cullera, que si era tan “handsome”… El Cristof em mirava i em deia “Berta, please, protect me!!” No sabia ni a on mirar, el pobre! També li van preguntar, del tot descaradament, que què ens pensava de les noies d’Indonèsia. Fins que vam decidir trencar el gel. I els vam  explicar que les nostres reaccions no eren normals (i les del Cristof potser poc simpàtiques) perquè tot plegat a nosaltres ens sobtava. Com les sobtava a elles estar fent un cafè amb “bules”. Els vaig explicar (la Femi els ho traduïa) que per nosaltres era molt difícil entendre com arriben a generalitzar el què és ser un “bule” per ells. Nosaltres som tots diferents, igual que pensem que cada persona d’Indonèsia és diferent. Els vaig explicar que aquesta obsessió que tenen amb el físic de les persones, amb el voler ser “com els bules” (emblanquinant-se la pell, admirant-te fins al punt que s’obliden del tot de la persona que hi ha sota la teva pell…) per nosaltres es fa molt estranya. Perquè almenys als tres que érem allà, ens agradava mirar les persones darrere de la seva aparença. Els vaig dir: “Potser el Cristof és un noi molt atractiu, però potser us podria dir que és molt mala persona”. Vam estar parlant molta estona. La Femi, pobra, ben avergonyida per l’actitud de les seves amigues. El Cristof i l’Eline també ben ensimismats per ser la primera vegada que explicàvem amb pèls i senyals com veiem les coses nosaltres… I quan semblava que potser havien entès el nostre missatge, una de les noies es mira el Cristof i espatega: “Doncs encara que fos molt mala persona jo m’hi casaria”. Txoooof! No tenen remei. I punt. Res a fer! Ens vam mirar els tres bules i només vam acabar plorant de riure. Vaig riure tant… Em feia mal la panxa i tot, de riure… La Femi ens va portar a casa amb cotxe i pel camí es va disculpar mil i una vegades per les seves amigues. I nosaltres només fèiem que dir-li que deixés de disculpar-se, que no era tan greu, que ho enteníem, i que tot plegat per nosaltres era d’allò més interessant… I ella vinga disculpar-se. No entenc el per què de tanta veneració. Plena admiració cap a una imatge que per mi sembla del tot superficial. Disculpant-se, venerant-te, pagan-t’ho tot… Tornant cap a casa, comentàvem un blog d’una noia indonèsia de la organització, que havia escrit que els “bules” els veiem com a “inferiors”, i que s’havien de sentir tan i tan orgullosos de ser indonesis. Però no ho veig així. I els Cristof i l’Elien tampoc. Jo, almenys, no miro per sobre l’espatlla ningú. És més, espero amb ànsies poder admirar les persones que em rodegen. Admirar a persones que se senten segures amb elles mateixes i orgulloses de qui són. I aquí no ho trobo gaire. Perquè crec que, en realitat, i generalitzant ara jo també, són els indonesis que se senten inferiors a nosaltres, que veneren ser qui no són. I tan que s’han de sentir orgullosos de ser d’Indonèsia! Però és que això no ho he vist enlloc fins ara…

Viure a Indonèsia és un desconcert constant. Però és tan interessant! El vespre d’ahir em va tornar a recordar per què estic aquí. Em convenia, després de la setmana anterior… Ha estat dura. Però persisteixo. Sóc tossuda. Sé per què vaig venir i vull seguir exprimint al màxim cada dia i cada moment que la vida m’està oferint aquí. És un aprenentatge constant de mil i una coses. Viatjar no és simplement anar a a l’altra punta del món per “caprici”. Viatjar i emprendre reptes tan lluny de casa és invertir en vida. Perquè quan el teu dia a dia viatja a un lloc tan i tan desconegut, t’impregnes d’emocions a flor de pell amb cada instant.

0 Respostes

T'agradaria deixar un comentari?

Uneix-te a la conversa...
Digues la teva!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *