Un dia a Jakarta

Després de la negativitat dels últims dies vaig estar pensant… I en aquest cas vull pensar que he tingut una mica de mala sort amb segons quines persones em rodegen aquí… Amb els “jefes” que han decidit portar “bules” aquí i que l’última cosa que tenen en ment és l’educació dels nens i nenes d’aquesta escola. Però també he conegut gent que són grans persones, que continuen fent vida normal, encara que hi hagi una “bule” a les seves vides… I no saben pas com ho agraeixo. Els observo, n’aprenc i descobreixo la vida de la gent de Java a través seu. Sempre em quedaré amb el record d’aquest segon grup de persones.

 

Fa ja dos caps de setmana vaig anar un dia a Jakarta. Em vaig trobar amb la Nadine, una noia holandesa que està treballant a escoles de barris de “suburbis” de zones pobres. Volíem visitar Kota Tua, la zona de la ciutat vella de Jakarta. He pensat que us agradaria saber com funciona el moure’m per aquí.

 

A través del pare de la família cridem un “odjek” (moto). Al cap de 5 minuts, ja el tinc esperant-me davant la porta. Són 15000 rupies (1 euro). El pago abans de pujar, perquè vegi que sé de què va la cosa, i que a mi no em pot pas enganyar. Asseguda darrere del conductor, observo el paisatge i els camins per on passem durant els 15 minuts que dura el trajecte fins a l’estació de Cilebut, on agafaré el tren. Només sortir de la casa i de la urbanització de cases (que també és força deixada), m’endinso en carrerons. A banda i banda de la carretereta hi ha cases construïdes amb els materials d’allò més senzills, petites botigues… I famílies senceres fent vida a peu de carretera. Tots van descalços, els nens juguen gairebé despullats amb bassals d’aigua, la gent gran fa passar l’estona, nois joves observen passar el temps… És tot tan pobre… Gent que no deuen tenir ni el més bàsic. A mesura que ens acostem a l’estació, cada cop hi ha més moviment, d’odjeks, de cotxes, de motos… Sempre pateixo per les meves cames, perquè ja us podeu imaginar com condueixen aquí… Les arrapo tan com puc a la moto cada vegada que el meu odjek creua un camionàs, un cotxe o una moto massa aprop. A l’estació compro un bitllet, no sense sentir mil i una “carcajades” assenyalant la “bule”, i pujo al tren. Els trens van plens de gent. Molts seuen a terra i molts porten màscares per tapar-se la boca. Hi fa una calor… I és tot tan brut… Si puc seure, m’assec. Si no, em quedo dreta. I miro al terra quan vull oblidar els milers d’ulls que m’estan observant. Una “bule” sola al tren… Ostres…

 

Quan arribo a Jakarta em trobo amb la Nadine. Ens dirigim, després de molt de desconcert enmig de carreteres d’allò més sorolloses i amb una calor que no s’aguanta, cap a Kota Tua, la zona vella de Jakarta. Un cop hi hem arribat, observo una plaça molt gran. La zona és coneguda i reconeguda per la quantitat d’edificis que queden de la colonització holandesa. Per aquest motiu molts indonesis admiren Holanda i fins i tot alguns pronuncien algunes frases en “Dutch”. La plaça té encant. Llàstima d’aquesta calor… Fem el que ens han dit que fan els turistes… Llogar una bici. Gran i enorme error. Primer ens volen estafar amb el preu. Pel nostre orgull, decidim, doncs, llogar només una bici. Segon gran i enorme error. La Nadine, com a bona holandesa, s’ofereix a portar ella la bici. Jo m’assec a darrere amb un coixinet que ben poca utilitat té. Esbufegant i esquivant mil i un vehicles perillosos i sorollosos, intentem arribar a la zona del port, que diuen que és molt pobre però que té encant perquè fa segles que no ha canviat. Hi arribem caminant i arrossegant com podem la bici. Per tornar, sóc jo la que s’ofereix a portar la bici. El que costa, realment, és anar amb bici, amb una persona darrere, i amb tants cotxes, motos i de tot que et passen a tocar! Retornem la bici 20 minuts abans de l’hora límit. Allà es pot ben quedar. El meu llibre de guia recomana entrar i prendre alguna cosa al Cafè Batavia, que es veu que té molt d’encant. És una preciositat. Tot ell desprèn aires colonials i, només per l’onada d’aire fresc d’aire condicionat, ja val la pena… És preciosíssim! Amb un petit escenari per música en directe i tot. Però això sí, a dins, només hi ha indonesis benestants i molts però que molts “bules”. Però on són aquests “bules” als carrers? Em sembla que van de lloc a lloc en cotxe… Però no els jutjo. Jakarta és pur caos. Si són persones que viuen aquí, suposo que han decidit intentar seguir amb la seva vida intentant esquivar al màxim tot el que no els agrada de Jakarta…

 

I és que, al sortir del cafè, volem arribar a un petit pont de relativament aprop de la plaça… I el que veig em deixa atònita. Sota del pont (que no és gens però que gens especial), hi passa el riu més contaminat, més brut i més pudent que he vist i olorat mai… Em poso tan trista… Perquè, a més del riu… A banda i banda hi ha cases… Bé, cases si se’ls vol anomenar d’alguna manera… Hi ha rates per tot arreu… El tren passar just per sobre de les cases… Quin soroll, quina pudor… No pot ser bo de cap manera viure allà, amb aquella pudor… Hi viuen famílies senceres… I tota la zona està plena d’aquestes edificacions amb materials pobres… Les persones que observo, no fan res. Estan allà. I això és Jakarta. Tan aviat veus això com veus grans “malls” comercials on gent de classe mitjana i alta surten per la porta i entren a un cotxe conduït pels seus xofers. Indonèsia és pura corrupció. En tots els àmbits. He tingut mil i una converses amb moltes persones, i m’expliquen unes coses… Els diners ho són tot. La policia, la llei, el govern, els negocis, l’educació, la salut… Tot, absolutament tot, és corrupte. Alguns s’ho embutxaquen tot, els altres viuen com poden i la resta es moren de gana. I, a més d’això, també hi veus estrangers (“bules”, la majoria”), que aquí viuen com reis, perquè treballen per empreses internacionals i tenen uns sous que, pel nivell de vida d’aquí, els permet viure com volen i més. I és que jo mateixa em sento fatal, a estones. Només pel fet d’anar al Cafè Batavia vaig rebre unes reaccions d’alguns mestres de l’escola… Sí. Era car, però amb rupies… El meu gran dinar (molt abundant i deliciós), només em va costar 7 euros… I això aquí és tant! Imagineu la diferència de nivell de vida amb el nostre d’Europa…

M’escapo de Jarkarta. No m’agrada. Jakarta és pur caos i és una lliçó constant. De com no s’han de fer les coses a un país. I les poques coses que m’agraden em fan adonar que no són a l’abast ni de la classe mitjana d’Indonèsia. Que trist, tot plegat…

 

Berta Torras Java mestra

Cafè Batavia, a Jakarta

Torno cap a Bogor amb tren. Són menys de les 9 del vespre, l’hora que la meva família d’acollida m’ha recomanat que no deixi passar de llarg. Surto de l’estació. Ja els veig. Uns 15 conductors d’”odjek” fent-me signes amb les mans insistentment i dient “Mister Mister” (que no “Miss”), així, amb la pronúncia que us acabeu d’imaginar al llegir-ho. Tinc els diners apunt. Els observo amb cara molt seriosa. I em dirigeixo, sense dubtar ni un segon, cap a l’odjek d’un home vell que gairebé ni m’ha vist. Vull viatjar amb aquest. Està diluviant… Però m’és igual. He passat tanta calor a Jakarta i al tren… Llums, soroll, carrers molt foscos… I finalment arribo a lloc.

0 Respostes

T'agradaria deixar un comentari?

Uneix-te a la conversa...
Digues la teva!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *