Pangandaran i The Green Canyon

mar sea pangandaran

Divendres vespre. Sortim de l’escola per preparar les motxilles i ser a Jakarta a les 8 del vespre, per trobar-nos amb un grup d’unes onze persones. El viatge d’aquest cap de setmana promet: the Green Canyon. Totes les persones de la organització que ja han tornat cap a casa o que ja han acabat el contracte o el voluntariat, l’han posat dins del “top 5” dels llocs més bonics que han vist a la illa de Java durant la seva estada. Les expectatives, doncs, són altes.

Ens trobem a Jakarta i agafem el bus que ens portarà cap a Pangandaran, a la zona de West Java. El viatge dura 8 hores, així que jo porto el meu ipod ben carregat. La conversa amb la gent del bus resulta interessant, així que passem la primera part del viatge parlant de l’experiència de cadascú a Java i de què ens hi ha portat. A més de jo mateixa, l’Eline i el Cristof, hi ha gent molt maca. Un noi de la República Txeca (està fent de professor d’anglès però com a voluntari); una noia del mateix país que hi fa el mateix; la Ele d’Estònia (està treballant en una empresa de màrqueting a Jakarta);la Olivia de París (ben joveneta i fent un intercanvi universitari a la universitat de Jakarta durant un any sencer); la Nadine d’Holanda (de mare taiwanesa i pare holandès, ha vingut a passar uns mesos a Indonèsia a ensenyar a nens de suburbis de Jakarta després d’haver acabat Biomedicina a Amsterdam); el Tom d’Holanda (passarà un any treballant a Jakarta); l’Anin (una noia d’Indonèsia amb una visió del món del tot internacional); i la Elle d’Holanda (ha vingut a fer de voluntària a una fundació de nens amb càncer, a Jakarta, abans d’emprendre un viatge per tot Austràlia).Descriure cada una d’aquestes persones amb una sola línia se’m fa difícil. Perquè cada petita conversa amb la gran majoria d’ells m’obre els ulls en mil sentits. Quanta vida i quanta il·lusió dins de cada un d’ells! I quantes experiències per compartir, per aprendre els uns dels altres, per il·lusionar-nos junts, per trencar esquemes i per inspirar-nos!

La son pot amb mi i començo a fer cops de cap. La carretera, però, no ho posa fàcil. No està ni asfaltada i ens dirigim a una zona força apartada. De dormir, doncs, res de res. El cap no em para de botar, ara cap a la dreta, ara cap a l’esquerra, fins i tot de manera violenta, algunes vegades. Arribem a Pangandaran a les 5 de la matinada. Veiem sortir el sol i, tothom ben callat, comença a caminar per buscar la “Guest house” on ens estarem. De tan en tan, alguns ens hem de parar a fer fotos. El paisatge, tot veient sortir el sol, em deixa atònita. Un sol ataronjat comença a sortir rere infinitat de palmeres i abundant i exòtica vegetació.

palm trees palmeres pangandaran

Trobem la Guest house. Alguns opten per dormir una mica. Ens espera un dia llarg… Els altres optem per fer un bon esmorzar: banana pancake, cafè i síndria. A les 9 ens venen a buscar per començar l’aventura del dia: bodyrafing pel Green Canyon. Només sé que tothom diu que és espectacular, però també sé que a mi aquestes coses em fa una mica de respecte. En tinc moltes ganes, però. Alguns han vingut al viatge per passar el cap de setmana a la platja, però la gran majoria ens apuntem al body rafting. Un cotxe atrotinat ens portarà fins a la zona. Sortim del poblet de platja i ens comencem a endinsar enmig d’uns paisatges absolutament meravellosos. Palmeres i més palmeres, verd i més verd, rius d’aigües cristal·lines. A més, a mi m’ha tocat seure al costat de la finestra i, tal i com fan els meus gossets, trec el cap tota l’estona per absorbir l’aire net que tan trobo a faltar al Bogor gris, ennuvolat, caòtic i calorós on m’estic durant la setmana.

Comença la preparació: casc groc, salvavides, sabates d’aigua i protectors per les cames. S’ha d’anar amb els ulls ben oberts i amb molt de compte. Ens espera una bona aventura! Tornem a agafar el cotxe atrotinat i, després de parar un parell de vegades per tastar delícies de la naturalesa indonèsia (cocos acabats de caure de l’arbre, suc de coco i un sucre escalfat i sòlid típic de la zona de West Java), arribem a lloc. Baixem pel bell mig d’una muntanya espectacular. Quina calor que fa… Sóc la primera a oferir-me a saltar a l’aigua. Que fresca que està! I que neta!!! Hi ha un grup d’indonesis just davant nostre, i els hi fa molta gràcia el meu espectacular i poc glamurós salt.

Recordaré tota la meva vida aquell dia dins l’aigua i enmig de roques imponents… Cascades espectaculars, aigua caient des de mils de metres amunt amunt… Tinc la sensació que estic enmig d’una pel·lícula d’aquelles on la natura es converteix en la protagonista… Les roques, l’aigua, les lianes a tots racons… tot s’entrellaça i dóna vida a un paisatge de somni. Bellesa i naturalesa en estat pur. Mai vista fins ara. Quin silenci. Millor que el silenci. Sons de natura, d’animals, d’allò desconegut… Recordaré sempre tot això i el que em va fer sentir.

Alguns moments resulten una mica durs per alguns de nosaltres. Salts de més de 8 metres que els has de fer sí o sí si per seguir amb el trajecte, remolins d’aigua que t’enfonsen metres per sota l’aigua i que no saps quan en sortiràs… Aquest últim record, tot i que va ser molt desagradable, ens va fer riure com “lelos” a tots. Resulta que els guies no ens van avisar d’un traç una mica … com definir-lo? Perillós pels cops que et podies donar en contra de les roques? Doncs sí. I amb un remolí d’aigua potentíssim. Va començar l’Elle. Un dels guies li agafa les dues mans i li indica que es posi en posició de panxa enlaire, com si fes el mort. I que prepari els peus per defensar-se de les roques. Uns metres més endavant, l’espera l’altre guia. Haurà de passar per sota les seves cames i submergir-se sota l’aigua. Després? Ja ho veurem… Després de l’Elle, la segueix la Olivia. I després jo. Després del primer tram i d’haver esquivat grans roques, quan passo per sota les cames del segon guia, no m’avisen que hauria d’haver agafat molt aire. Massa tard! Ja sóc sota un remolí d’aigua potentíssim. M’estic empassant molta aigua! Surto amb cara de “on sóc?” i veig les mirades de l’Elle i l’Olivia, rient com boges però encara tapant-se el nas i estossegant per treure tota l’aigua que ens hem empassat. Ens vam quedar les tres allà esperant a la resta, tirant-los de les mans quan sortien amb cara d’estupefactes de sota l’aigua. Emprenem el trajecte per dins el riu una bona estona més.

cova cave pangandaran

Quina experiència! Ho repetiria mil vegades. I crec que no puc fer més que tancar els ulls per recordar la bellesa dels paisatges que vam veure, que vam nedar i on vam submergir-nos durant 4 hores. Després toca dutxa i dinar-sopar. Tanta gana! Al vespre, després d’una altra bona dutxa a la guest house, i intentant ignorar el mal que fa tot el cos, ens dirigim a la platja. I quina platja… Només arribar-hi, sento que no sóc al Mediterrani. Les onades són poderoses i m’expliquen que sóc lluny, molt lluny de casa. Les olors, l’aire de mar, també em recorden que sóc a Indonèsia. És agradable. És diferent. Sopem menjar boníssim a peu de platja, en un bar-restaurant amb molt i molt d’encant. Música de Bob Marley de fons, gent llegint a peu de platja i bon ambient. Hi ha força “bules”. Les converses amb la resta no poden ser més interessants. La Nadine m’explica que sí, que és interessant tenir dues cultures com a teves, però que també és difícil, de vegades. Em dóna la seva pròpia visió d’Àsia i del món occidental. És interessantíssim escoltar-ho d’una persona que porta sang taiwanesa i holandesa. S’ha decidit a passar una temporada a Indonèsia per aprendre de si mateixa, per escoltar-se i decidir si vol seguir amb la Biomedicina (tal i com la seva mare li ha inculcat insistentment des que era massa joveneta) o si vol tirar cap a un altre camí. La Olivia també té motles coses interessants per explicar. Li comentem que no té accent francès i es posa a riure. La seva família és una barreja europea de generació a generació. El seu pare, francès. La seva mare, suïssa. Ella parla francès, alemany, swiss german, italià i anglès. Té tants accents que, per suposat, no li és difícil amagar el francès quan parla anglès. Diu que no li agrada que li diguin que no sembla francesa, que els francesos són tots així o aixà. Ella se sent francesa però que no vol oblidar mai que cada persona és un món. I que cada persona és la seva pròpia història. Ens preguntem els uns als altres el per què d’haver escollit Indonèsia com a destí de cada un dels nostres projectes. La resposta de la majora és: “i per què no?”. M’agrada aquesta mentalitat. Jo venia una mica massa capficada amb la idea que anava a Àsia. I que Àsia en general no m’agrada, va poc amb mi… Però precisament per això ara està resultant mil vegades més interessant. M’està obrint els ulls a mons que desconeixia i que, encara pitjor, no tenia ganes de conèixer del tot… Que equivocada estava. Cada raconet del món depara mil coses per conèixer. I si no hagués vingut? Mai mai mai hauria après tot el que estic aprenent instant rere instant.

mar sea pangandaran

Després de sopar alguns volen anar a ballar. Uns quants decidit estirar-nos a la platja a mirar les estrelles. Compartir un moment tan senzill amb persones que venen de mil i un racons del planeta diferents, tots amb les nostres maletes de propòsits i il·lusions. Tots tan lluny del que anomenem casa… Aquesta senzillesa i el poder d’un moment com aquell em va fer veure molt i molt clarament que quan viatges tan lluny t’endús tota la teva història, tota la teva vida, allà on vas. I que “casa teva”, per uns instants, pot ser a qualsevol racó del món. Perquè ets allà. Tu i tot el que t’ha empès a arribar-hi. Quin cel més net…. Les estrelles em xiuxiuegen que no hauria pogut prendre una millor decisió. Són aquests moments amb tu mateixa els que et recorden com de poderós és el que tenim a dins. Et fan entendre que tenies raó. Que fas bé. Que facis el que facis, sempre has de fer cas al “tic tic” aquest tan teu que t’indica el camí en cada etapa.

Diumenge, jo, l’Eline, l’Ella i la Nadine optem per visitar el National Park de Pangandaran. Ens avisen que hi haurà monos que intentaran robar-nos les ampolles d’aigua o el menjar, així que és mmonkey mono pangandaranillor guardar-ho tot ben guardat, perquè alguns poden ser una mica agressius. Agafem un mena de tricicle que ens porta cap a l’entrada del parc. Molta gent ens demana per tirar-nos una foto amb nosaltres. L’Ella hi ha moments que sembla molt molesta, i acabem dient que “no” vàries vegades. Sembla de mala educació, però hi ha persones que ho an d’una manera tan insistent i poc respectuosa amb els teus, de moments, que t’hi has d’acabar creuant.

El parc és fascinant. La naturalesa és espectacular, de nou. Tots els monos són de la mateixa espècie, però no sé dir amb precisió quina és. Passegen com senyors per tots els racons i alguns monkey mono pangandaransembla que es posin apunt per les sessions de fotos i tot. Són preciosos. I quina mirada més humana que tenen… Passegem moltes hores pel parc, també passant per la “white beach” del parc, on les vistes són precioses i on trepitjem inacabables mostres de corall i petxines de mil colors i formes. Hi ha pescadors que ens observen tímidament.

monkey mono pangandaran

mar sea horse pangandaran

Ens reunim amb la resta. Fem uns bons sucs de fruita i un bon dinar al bar “reaguee”, que en dic jo, i ens ensenyem les fotos dels nostres respectius matins. Alguns que han passat el matí fent activitats esportives de platja cauen rendits a unes hamaques, on hi fan una bona migdiada. Cap a les 7 de la tarda hem d’agafar el bus de tornada. Ens esperen 7 hores de viatge de tornada cap a Jakarta. Més bots, el cap cap aquí i cap allà, molta son, però amb somriures d’orella a orella per tot arreu. Al bus parlo amb una parella d’Anglaterra. Porten 7 mesos viatjant pel Sud-est Asiàtic (Indonèsia, Vietnam, Camodja, Laos i Tailàndia) i aquest havia estat el seu últim cap de setmana a Indonèsia. Ja se’n tornaven cap a casa, a Plymouth. Les seves cares ho explicaven tot, de la seva aventura.

Un cop a Jakarta, ens acomiadem i ens diem “fins la propera”, i jo, l’Eline i el Cristof agafem un taxi (sempre ha de ser “Blue Bird” per temes de seguretat) i tornem cap a Bogor. Arribem a casa a les 5’30 de la matinada. Quina son… Però que contenta… Indonèsia m’està donant molt.

plàtan fregit fried banana indonesia

monkey mono pangandaran

 

 

0 Respostes

T'agradaria deixar un comentari?

Uneix-te a la conversa...
Digues la teva!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *