Cap de setmana a Banjarmasin

floating market mercat flotant

A mig matí de divendres sortim de Bogor. Tinc la maleta apunt i tot llest per passar un cap de setmana a Banjarmasin. Banjarmasin és la ciutat principal de la illa de Kalimantan, una altra de les illes d’Indonèsia. El dimecres la Miss Ana m’havia demanat si m’anava bé acompanyar-los, ja que el director de l’escola on treballo també dirigeix una escola islàmica d’allà. Tot pagat. La Miss Ana hi ha de presentar com es pot implementar el currículum internacional de Cambridge. Jo hauré de presentar a vàries classes el sistema educatiu espanyol, així com també la meva cultura i informació general d’Espanya i d’Europa. Allà també ho volen fer. Els nens viuen a l’escola, ja que és una “boarding school”.



Ens dirigim cap a l’aeroport. Al final som tres viatjants. Jo, la Miss Ana, que és l’encarregada del programa internacional, i la Miss Uud. Us presento aquesta tercera. És la responsable de màrqueting de l’escola i la principal responsable de les horroroses sessions de fotos per les que m’han fet passar, com a única “bule” de l’escola ara per ara. Li poso el nom de “Miss Milka”. Sempre que la veig m’ofereix xocolata Milka, i si no m’ha explicat mil i una vegades que sempre té productes europeus perquè el seu fill viu a Suècia no m’ho ha explicat cap. La clisso amb qüestió de segons. D’aquestes persones, i, especialment d’aquests indonesis que es pensen que tenir una visió internacional de les coses significa ser repelent de mena. Doncs això. És la Miss Milka, d’ara en endavant.


L’aeroport de Jakarta m’agrada. Té un aire d’allò més exòtic, amb palmeres per aquí i per allà i amb uns edificis ben especials. Estic constipada, però els aeroports sempre em fan venir ganes de menjar-me el món i em sento energètica tot i la calor que fa.

A l’avió… Sorpresa. Torna a sonar el meu estimat Michael Bublé: “Home”. Home – Michael Bublé  Somric mirant per la finestra. Observo les cares de la gent de l’avió. Crec que Bogor és molt rural. A l’avió veig indonesis joves i amb cares de tan bones persones. Suposo que visiten familiars a la illa de Kalimantan. Sec al costat d’un noi que fa estona em mira de reüll. Vol parlar en anglès. Se li veu d’una hora lluny. M’explica que sí, que va a visitar la seva família, que ell treballa per una empresa de iogurts a Jakarta. Que li encanta viatjar, però que només ha estat a Corea, però que el seu somni és veure Europa. Té un aire diferent de la majora de gent que conec a Bogor. Tot l’avió, de fet… Penso.

Arriben a Banjarmasin. Un aeroport petit, petit. Ens espera el mestre d’anglès de l’escola i el conductor de l’escola. Que amables i somrients. Ens porten cap a la guest house que ens han preparat. Ens anem allunyant de carreteres i el centre de la ciutat, per endinsar-nos en una zona apartada. Arribem a una tanca enorme. Ens obren la porta i el cotxe pot passar. Quina ma d’edificis, mare meva… Això és la “Global Islamic School”, on ens dirigim. Al costat dels grans edificis educatius, hi ha unes casetes edificades per possibles convidats, com nosaltres. La Miss Ana em xiuxiueja que jo i ella hem de compartit habitació, ja que la Miss Milka vol la individual. Assenteixo. Em sembla que l’escola sencera ja la coneix. De fet, tothom me n’ha parlat força malament.

fruita indonesia


Dormo molt bé. És una habitació neta i els llençols fins i tot fan olor de nets. A les 4 de la matinada em mig desvetllo, ja que la Miss Ana es lleva, com tots els musulmans d’aquí, per pregar. No dormo gaire més… Al matí anem cap a l’escola. Entrem dins d’una sala. Hi ha molta gent asseguda i ens fan asseure davant de tothom, de cara a tots ells. Quina vergonya… Ens presenten. Em vull escapar d’allà. La Miss Ana i la Milka han de fer presentacions. I jo què faré? Les meves classes són més tard. Em fan sortir de la sala i em presenten la Miss Helen, una mestra molt jove de l’escola, mestra d’anglès. S’encarregarà de fer-me passar el matí. És la felicitat en persona. Està tan il·lusionada de conèixer-me. Li dic de broma que com se sent havent de treballar un dissabte per estar per mi. Em somriu d’orella a orella i li diu que té ganes de passar un dissabte absorbint i aprenent d’una situació tan especial per ella. No saben pas com d’especial és cada dia per mi… vivint al seu país! Els indonesis són tan humils… M’ensenya l’escola. Està equipada amb absolutament tot. Em torna a acompanyar a la guest house i al cap d’una estona em recull, juntament amb el conductor de l’escola. Em porten a fer una mica de “sightseeing”, perquè tinc molta estona lliure. Ja està. Ja em desperto. Veure coses tan diferents, per mi, és sinònim de treure la càmera i començar a plasmar cada petit impressió i cada paisatge, per memoritzar-lo, per recordar què m’ha fet sentir. Banjarmasin és diferent. És, també, molt pobre. És semblant a la gran majoria de ciutats mitjanes d’Indonèsia, però gran part d’aquesta ciutat està situada sobre l’aigua. Les cases estan enlairades amb dèbils suports de fusta.


Em porten a dinar a un lloc autèntic. És curiós. Veus famílies de tota mena, però als llocs com restaurants, etc. La gent no és pobra. Però les ciutats ho són. És tot plegat un desconcert constant. Gent de classe mitjana fan vida a llocs molt i molt pobres, i això no ho veiem a Europa. Dino molt de gust al costat d’un riu molt brut. Menjo “saté” (un dels plats més tradicionals indonesis) i una altra cosa que no recordo com es diu. L’última pal de “saté” té un gust diferent… Me l’empasso amb mala cara. Potser només era aquell bocí… Hi torno. Ecs!!! Agafo un mocador i ho trec tot de la boca. Quin fart de riure la Helen i el conductor. Era fetge. Sense comentaris. La Helen m’explica alguns dels seus somnis i projectes. Està entusiasmada amb l’anglès. Vol fer un màster a Europa, semblant al que jo vaig fer a Bristol. Li recomano quatre coses i s’ho apunta tot a una llibreta. El conductor és, també, molt agradable. Tot i que no pronúncia ni una paraula d’anglès, li va dient coses a la Helen perquè me les expliqui ella. Es vol comunicar però amb molta timidesa. Sona música tradicional de fons. Hi ha un grup de músics tocant i cantant música indonèsia. Que exòtic i agradable, tot plegat. La Helen em diu que els clients del restaurant poden oferir-se per cantar. Ella se n’hi va dirigida. Em sembla que li fa una il·lusió que jo ho vegi… La gravo amb la càmera, a ella cantant i a tot el restaurant.

Tornem cap a l’escola. Tinc, encara, temps per fer-me una dutxa d’aigua freda abans de les presentacions de la tarda. Kalimantan és de les illes més caloroses d’Indonèsia. Tots els mestres de Bogor em van avisar, però no m’hauria imaginat mai que hi pogués arribar a fer aquesta calor…

La tarda resulta d’allò més interessant. Em fan entrar en una sala enorme, plena de catifes al terra. M’he de descalçar, com sempre. Hi ha unes parets de llençols separadores al mig de la sala… Per què deuen ser? Entren molts nois i noies. Els nois s’asseuen a la banda esquerra de la sala. Les noies, a la dreta. Ah… La paret de llençols del mig és per això… Que estrany em resulta. No sé on asseure’m, si davant dels nois o davant de les noies. Si em quedo al mig només tinc la paret davant! Faig broma i al final em quedo dreta. M’aniré movent. Em donen un micròfon. A partir d’aquí, la tarda no pot ser més interessant. M’explico molt. Més tard, són ells que tenen mil preguntes per fer-me. M’asseguro en tot moment, sobretot quan em demanen per les coses que m’agraden i que no m’agraden d’Indonèsia, de parlar-los del medi ambient. Mai m’hi havia fixat tant com a aquí, potser. Però és que les condicions mediambientals són horribles. Els explico molt sobre l’educació en valors i poso èmfasi en com d’important és aprendre matèries, però també aprendre de coses generals que demostrin que som bones persones i que ens facin millors. M’enrotllo com una persiana, però és que tinc la sensació que tot el que els estic explicant és tan nou per ells… Quan parlo de com d’ important és envoltar-nos de naturalesa i conservar-la, alguns assenteixen i em prometen que ho compartiran, que hi estan totalment d’acord, però que al seu país ningú en parla, d’això. De fet, he vist mil vegades gent ben educada tirant escombraries al mig de la natura o el carrer sense cap vergonya. Així que només per haver fet aquest petit gest per aquests nois jo ja em sento plena.

Hora d’acabar. Les noies, sobretot, em demanen que els envii postals des de Barcelona, ja que els ha encantat la presentació de fotografies que els he fet de la ciutat i dels menjars. Ho faré. I és que els mires els ulls i hi veus tantíssima il·lusió i interès. És impressionant. Toca sessió de fotos. En aquest cas, ho faig encantada. La situació és maca i natural.

mestra Berta Torras Indonèsia Kalimantan


Al vespre ens porten sopar a la guest house. Ostres. La Miss Ana sembla una altra. Em serveix molt compartir tantes estones amb ella, aquest cap de setmana, perquè crec que fins ara hi havia força tensió entre les dues. Els indonesis són molt poc transparents i directes. És purament cultural, però és descomunalment horrorós per una bona i fluïda comunicació. Jo també sóc més directa que mai i acabem rient trencant els esquemes que teníem l’una de l’altra. La Miss Ana es va casar quan tenia 30 anys. Li apassiona aprendre i volia dedicar-se a aprendre i centrar-se en ella abans de casar-se. M’ho explica perquè, per variar, em pregunta coses molt personals. Li parlo dels meus valors. I veig que, en realitat, hi ha persones a Indonèsia, com ella i com una nova generació jove, sobretot a l’àrea de Jakarta, que estan començant a canviar les coses. La gent de la organització amb qui he parlat pertanyen a aquest grup, també. Són molt i molt diferents de la majoria de mestres de l’escola on treballo, per exemple. Perquè aquests són tan tradicionals… Però aquestes noves generacions i gent com la Miss Ana, tenen una visió una mica més pròpia de les coses. Ho passo bé parlant amb ella, perquè m’adono que ni amb tres anys sencers vivint a Indonèsia podria tenir una visió una mica objectiva de les coses. Cada dia aprenc quelcom nou i veig el país d’una manera més completa i verídica. Per això totes les entrades que he escrit fins ara són del tot subjectives. Però segurament cada dia que n’escric una de nova ho són una mica menys.

Ostres… També m’explica moltíssimes coses de l’escola. Entén què és el que em sobta. I m’explica que aquesta escola on treballem i l’escola que estem visitant no són normals. Ostres, tu… Que tranquil·la que em quedo! Resulta que un home de negocis que també porta temes de petroli i altres històries, doncs que també vol tenir de negoci tres escoles d’Indonèsia. Així doncs, amb paraules de la mateixa Miss Ana, aquestes escoles són un negoci. De totes maneres, em fa veure que molts dels que hi treballen intenten fer les coses al màxim de bé, encara que estiguin lligats de mans i peus amb moltes coses. D’acord. Ara no la veig tan dolenta, ni a ella ni al Mr Yossa. De fet, crec que són molt bones persones. M’agrada que em clarifiqui moltes coses del funcionament de l’escola i li dic que estaria bé que amb els propers “bules” ho expliquin tot des del principi. A l’escola i a arreu, Indonèsia funciona amb jerarquies. I segons la posició que ocupes pots parlar més o menys. L’antítesi del que seria un lloc amb un ambient d’intercanvi d’idees i perspectives. L’antítesi del que significa millorar. Del diàleg. I quan algú mana a algú altre i aquest altre a algú altre… No hi ha res a fer. Tu transfereixes la informació i ja està. Tan de bo les noves generacions d’indonesis ho comencin a canviar…

Es disculpa perquè diu que per ells també és la primera vegada que tracten amb “bules”, i la manera de fer, sobretot la manera de comunicar-se, és tan diferent… Al final, ja fent broma, les dues acabem sent més directes que mai. Jo li dic què pensava d’ella i ella fa el mateix de mi. Abans d’anar a dormir la veig una mica plorosa llegint el mòbil. Un amic seu ha mort fa menys d’un mes. De la seva edat, uns 38 anys. Parlem de coses importants. Les persones ens assemblem tant amb les coses importants…


Diumenge. Les 5 de la matinada. Estic somiant amb la petita Aisling, la nena que cuidava a Irlanda. Estic enmig d’un parc verd, verd… Jugant amb la pilota vermella, la seva preferida quan només tenia 20 mesets. I sento cops de porta. Toc toc toc. Ostres. Em desperto. Tan jo com la Miss Ana ens hem adormit. Són les 5 i ahir a la nit vàrem quedar que ens recollirien a aquesta hora per anar al “floating market” de Banjarmasin, famós i molt conegut per la seva autenticitat. M’afanyo a preparar-me i al cap de 10 minuts ja som al cotxe.

floating market mercat flotant

floating market mercat flotant

floating market mercat flotant

Jo m’imaginava un mercat flotant sobre l’aigua. Però resulta que són barques i barques amb venedors sobre l’aigua. Hi arribem amb barca, també. Que autèntic, tot plegat. És fantàstic. Impressionant. Únic. No sé si ho veuré mai més, això… Crec que només les fotografies poden explicar una mica com era. Parem, també, en una petita illa on hi ha molts monos. Una mica escèptica em mig crec que està tot molt controlat i que els pots alimentar. Mentre ens persegueixen molts i molts monos buscant cacauets, una dona gran em demana si es pot tirar una fotografia amb mi, assenyalant-me el nadó que té en braços.

monkeys kalimantan berta torras

Recordo que em van explicar que ells creuen que si un “bule” toca un nadó de mesos, aquest tindrà la pell més blanca o altres “bule-like” característiques. La Helen es disculpa en nom d’aquella dona. Li dic que no pateixi. 

La barca ja se n’allunya. Deuen ser les 8 del matí. El sol encara no agobia massa i l’aire a contravent es posa de meravella. I tinc un moment d’aquells tan i tan meus. Miro tot el que m’envolta. I de cop, tot i tothom desapareix. Estic jo sola, en aquella barca. I els meus pensaments són només brillants i preciosos. No penso en res, en concret, ni en ningú. Només sento. Em sento a mi i al món, al meu voltant. El món, que és aquí amb mi. Que m’estima i que l’estimo. Skalimantan monkeysón aquests moments el que fan que m’enamori de la vida. Aquests moments que et recorden tot el que el món té per oferir-te i tot el que tu pots oferir-li al món. No podria pagar amb tots els diners del món el que vaig sentir aquella estona que va durar la tornada a la ciutat, amb barca.

floating market mercat flotant

floating market mercat flotant

Les 9 del matí. Hora d’esmorzar. Per suposat, arròs i altres coses calentes. No és que no em vinguin de gust, no. És que és impossible poder-me menjar allò amb aquesta calor. Em compro dues magdalenes i demano un te fred. Ja en tinc prou. Dediquem la resta del matí a veure botigues de roba i pedres tradicionals de la zona. Resulta que a Kalimantan, en comptes de tenir “batiks” (roba tradicional), tenen un altre nom, pel mateix. I també és molt autèntic d’allà l’extracció de pedres de colors de sota terra. Tenen moltes botigues on hi venen collarets, braçalets i anells amb pedres molt boniques. No és massa car. La Miss Milka només em persegueix per demanar-me quins collarets m’agraden a mi. Si no me n’agrada un, no se’l compra. Si me n’estic mirant un per la meva mare, me l’agafa de les mans i diu que també el vol. Quin pal de persona, mare meva.

 Dinem al mateix restaurant on jo vaig dinar el dia anterior. Després, dues horetes per una migdiada (que cansada que estic…) i tornada cap a l’aeroport. Tres hores de retràs del vol. Visca! Estic contenta. Parlo per whatsapp força estona amb la meva Martona. La trobo massa a faltar… A l’avió hi passo un fred. No sé què els passa a aquests països on hi fa tanta calor, que posen l’AC a tot drap. Arribem a Jakarta. La Miss Ana em diu que la Miss Milka i el seu marit m’acompanyaran. Caic de son. La Miss Milka em diu de manera molt insistent que em quedi a dormir a casa seva. Que em vol ensenyar la casa. És tan repel·lent! No puc amb ella. Li dic que prefereixo arribar a la meva habitació, que potser algun altre dia (ni de broma). Arribem a Bogor. Sorpresa. Ningú m’obre la porta a casa del Papa Boy. Crido, pico la tanca… Crec que dormen profundament… Sort que la Miss Milka no ha marxat, perquè truco a tothom de la casa del Papa Boy i ningú em contesta. Són les 12 de la nit. Quin remei… I que contenta que es posa la Milka… He d’anar a dormir, sense cap altra opció, a casa seva.


Em quedo amb els nois i noies de l’escola on vam anar. Amb el “floating market”. Amb el poder educatiu i transformador de persones i societats que té la interculturalitat. I amb els meus moments.

 

Banjarmasin Berta

Banjarmasin home

children nens indonesia

àpat Kalimantan mestra

floating market mercat flotant
monkeys Kalimantan
nen banjarmasin child

nen banjarmasin child

nen floating market kalimantan

nen floating market kalimantan

floating market mercat flotant

shop kalimantan
woman floating market banjarmasin

woman kalimantan

0 Respostes

T'agradaria deixar un comentari?

Uneix-te a la conversa...
Digues la teva!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *