Un dia a l’escola

Escola Indonèsia. Classe d'educació física

Avui també us explicaré quatre coses sobre el meu dia a dia a l’escola on treballo: Bosowana Bina Insani. Em llevo a les 5:40 del matí. Sí sí… Cada dia! Quina son que porto a sobre… Em preparo i baixo a esmorzar. M’he comprat els ingredients bàsics per fer un esmorzar occidental cada dia, ja que aquí a Indonèsia els esmorzars no són dolços com els nostres… Mengen arròs, verdures i fins i tot carn, per esmorzar! Després d’una setmana ja en no vaig poder més… Ara ja tinc les meves torrades amb melmelada, el meu suc de taronja (que aquí s’ha convertit en suc de mango, papaia… nyam!) i, sobretot, el meu cafetó amb llet! Que jo no sóc persona fins que no me l’he begut… A les 6:30 ens ve a buscar un cotxe de l’escola, de passada que recull uns quants nens de famílies del barri on visc. Dic a les 6:30 perquè és l’hora oficial… Però sempre acaba sent molt més tard! A les 7 ja sóc a l’escola. M’hi quedo fins les 4 de la tarda.

Durant el dia tinc algunes classes, però també tinc força temps per preparar materials a la sala de mestres. Com que tinc temps gaudeixo preparant materials que sempre havia volgut preparar però que requerien temps. També he pogut dur a la pràctica la unitat didàctica que vaig fer pel màster de la UAB, sobre música de cine i les orquestres, en anglès. Els nens ho estan gaudint, i troben estrany que els vulgui ensenyar anglès a través de temes específics. Aquí ho fan tot molt teòric i mecànic…

Jo l’ensenyament de l’anglès el veig així. L’anglès és una eina. Una eina de comunicació que s’ha convertit en necessària per poder connectar-nos amb l’exterior, vinguem d’on vinguem. A Bristol ens van introduir el concepte de “pedagogia crítica de l’anglès”. Es tracta de veure aquesta llengua com el que avui en dia és: una “lingua franca”, una llengua internacional. Mai m’ha agradat haver de parlar de Halloween a l’aula d’anglès. De fet, mai ho he acabat fent. Per què s’ha de parlar d’una festa que només celebren certs països? I si en parlem, perquè no parlar, també, de les mil i una altres festes que existeixen al món? Fer pedagogia crítica amb l’anglès, des del meu punt de vista, implica fer servir aquesta llengua per fer-nos visibles al món, per parlar de nosaltres i de qui som, així com també per descobrir aquest món que ens envolta.

També estic gaudint molt de poder treballar temes de pronúncia  a través de cançons. A més de passar-ho pipa, funciona tan i tan bé!!! He llegit molt sobre el tema de la relació entre els coneixements musicals i la pronúncia de llengües estrangeres i crec que és tot un camí per explorar… Tinc pendent comprar-me uns llibres quan torni a Catalunya.

Enmig de classe i classe, quan volto pels passadissos, m’he de parar mil vegades perquè els nens venen a demanar-me la mà i se l’enduen al front: “Miss Miss!”. Et pares, t’agafen la mà, se l’enduen al front i se’n van somrients. Tot i que molts nens ja s’han acostumat a la nostra presència, la gran majoria encara et miren com quan em miren els nens la nit de reis. Ja sabeu que a casa meva cada nit del 5 de gener fem una cosa preciosa, que m’encanta. Doncs aquí els nens em miren igual que em miren els nens i nenes la nit de Reis, quan vaig vestida de patgessa. Amb ullets il·luminats de misteri, admiració i curiositat.

A l’hora de dinar ens porten a tots els professors una capseta de cartró amb el dinar preparat. Són dinars molt bons!!! Ara, més d’un dia m’he posat a plorar desesperadament després de provar el “toc” “spicy” que posen a gairebé tot arreu! I com riuen quan els “bules” descobrim coses del seu país…

Escola d'Indonèsia. Berta Torras

Quan surto de l’escola, tots els pares ens miren amb unes cares… Em sembla que no m’hi acostumaré mai,  a això. A l’última classe d’educació física, a més, ens van fer ballar davant de tothom! Bé, ballar ballar… seguir una coreografia horrible. Però al final ja ni vergonya, tu. Et veuen com una estrella i tot el que fas ho fas bé. Doncs au! Ens van gravar i tot… Ja no ve d’aquí, no?

Ah, i just després de sortir de l’escola, l’escola mateixa s’encarrega de tornar-nos als 4 a casa. Amb odjek (moto). Doncs encara no ha passat cap dia en què no l’hagin armat quan ens veuen pujar a les motos. Només sents “bule bule bule!!!” i ving esclats de riure!!! I què he de pensar jo? No saps mai fins a quin punt s’estan rient de tu! És molt desconcertant! Durant el viatge amb moto per uns carrerons d’allò més pobres, les mirades venen totes a tu… tothom deixa de fer el que estava fent i et miren. I tornes a sentir mil vegades “bule”…

Escola d'Indonèsia. Nens a classe. Berta Torras

M’he deixat de parlar del tema roba… Resulta que a l’escola (menys a la sala de professors, on hi tenen aire condicionat), m’hi torro de calor. Com que és una escola musulmana, he d’anar tapada de les espatlles i les cames. Deixant del fet que em vaig endur poquíssima roba que tapés molt, passo una calor…I a sobre, Miss Ana l’altre dia em va dir que una mena de jersei que tapa molt que portava, doncs que es veu que era massa transparent… També li van dir a l’Eline que el seu vestit era massa ajustat. T’ho diuen molt bé, però no saps gaire com prendre-t’ho… En fi. Que no tenia roba per portar a l’escola! I ens van fer anar a comprar “batiks” (roba tradicional), tan per l’escola com per un casament on vam anar (els casament tindran una entrada a part, perquè… quina experiència…!).

I als vespres, o bé sopo amb alguns professors o bé ens porten a algun racó de Bogor abans d’anar a casa. Els dies d’entre setmana són força esgotadors, m’estiro al llit i caic de son.

Berta

0 Respostes

T'agradaria deixar un comentari?

Uneix-te a la conversa...
Digues la teva!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *