El sud d’Europa i la zona de confort

El sud d'Europa i la zona de confort. Viatge a Indonèsia. Berta Torras

El dissabte jo i la Eline ens vam trobar amb dos holandesos més per anar a de nou al Jardí Botànic de Bogor (dels pocs llocs on hi pots trobar una mica de pau en aquest caos de ciutat). Vam tenir una conversa molt interessant. Em preguntava el per què tants i tants holandesos, la gran majoria molt i molt jovenets, viatgen sols tan i tan lluny durant tant temps. Ells ho veuen com la cosa més normal del món. Es defineixen com aventurers i apassionats del descobrir. I consideren que això ho han de fer sí o sí abans no trobin una feina estable i s’instal·lin, sigui on sigui. La gran majoria dels holandesos joves viatgen moltíssim. I per suposat, han estat a gairebé tots els racons d’Europa abans dels 21! Per ells, al sud d’Europa, a Espanya, a Catalunya, fem les coses d’una manera molt diferent. I és veritat. He de dir que crec que tenen una imatge força negativa de nosaltres. Bé, potser no ho veuen com a negatiu, però sí que els entreveus cert escepticisme, ens consideren poc aventurers, poc emprenedors i amb poques ganes de descobrir i créixer. Vaig estar-hi pensant força estona i hi he reflexionat força. Suposo que tot plegat es tracta d’un tema cultural, i també, per suposat, econòmic (els holandesos surten del niu familiar als 18 anys, i segons el que m’han dit, els lligams familiars crec que no són ni la meitat de propers del que són els nostres). Tot i que ells ho veuen com quelcom negatiu, el factor cultural que fa que nosaltres ens sentim tan de casa, a mi em fa sentir orgullosa. No creieu que també es perden quelcom molt i molt únic i d’un valor incalculable? Aquella sensació, aquell sentiment, de sentir tan i tan teva alguna cosa, un conjunt de persones, una història i uns records? Crec que és preciós ser conscient del què tenim i endur-nos-ho pel món com el tresor més preuat. Potser es tracta de trobar un balanç entre les dues coses…

L’any que vaig passar a Bristol em va donar tant! Em va fer adonar de mil i una coses. Em va donar el que feia temps buscava: l’experiència de viure a l’estranger una bona temporada (amb tot l’aprenentatge que això comporta). Però també em va donar molt més. Vaig arribar a entendre molt i molt millor la meva cultura, on pertanyo, i la gran porció de mi que està feta de tot això. I és que sempre que he estat fora trobo a faltar coses tan meves…! Em va fer adonar de tot el que tenia a casa i de com podia exprimir-ho i aprofitar-ho al màxim, fer-ho créixer, fer-ho canviar i evolucionar… I de com tenir tot això no significava renunciar a les altres coses. A tot això que em fa sentir tan i tan viva: els reptes, les camins desconeguts.

Potser per tot això no encaixava en el món de llistes… Sempre m’hi he sentit ofegada, d’alguna manera. Fent de “número” a les escoles on m’ha tocat estar fins ara, tenia la sensació que tothom sabia com havien estat les coses, com eren, i com serien sempre en un futur. Tenia la sensació que poques coses noves m’hi esperaven allà… com a mestra i com a persona. I això em feia respecte. Molt respecte. Després de Bristol vaig entendre que sigui on sigui puc seguir connectada amb les il·lusions, projectes i persones que m’animen a seguir veient la vida des d’aquesta perspectiva. I que bonic que és viure a casa podent tenir tot això! Però sé perfectament que ara hi puc viure com realment hi vull viure gràcies a tots els reptes que he emprès. A totes les petites grans aventures que m’he empès a viure, tot i les pors i els dubtes que em deien a cau d’orella: “no ho facis, no n’hi ha cap necessitat…”.

És apassionant envoltar-se de persones amb ganes de fer coses, amb projectes i il·lusions, amb persones d’aquestes que, quan parlen dels seus somnis, se’ls il·luminen els ulls, d’aquestes que tenen ànsies de créixer, d’anar construint mica en mica i d’anar creixent amb les seves pròpies idees. Persones que estan disposades a passar pors, neguits i males èpoques per poder perseguir el que tant desitgen, per molt abstracte que sigui. Persones que estan disposades a sortir de la seva zona de confort. Et pots sentir tan i tan viva quan t’envoltes d’aquestes persones! I n’hi ha! De vegades he cregut que poques, però i tant que n’hi ha! Només es pot créixer si es comparteix una manera de veure les coses amb la infinitat de persones que hi ha escampades per aquest món, també a casa, que estan disposades a escoltar, a preguntar-se coses i a veure el món a través d’aquest calidoscopi d’il·lusions i somnis.

Les ànsies de complir somnis, però, també s’alimenten quan perdem les pors. Quan ens atrevim a fer coses que no pensàvem que podríem fer mai… Considero del tot necessari que la gent jove dels nostre país es mogui, que facin estades a l’estranger, que facin voluntariats i períodes d’estudis fora, que coneguin i que creixin. Jo des del moment que Irlanda em va obrir els ulls, en aquest sentit, vaig ser conscient de tot el que ens faltava per descobrir. M’agrada entendre per què estimo casa meva. Ara entenc què trobo a faltar, entenc els noms, paisatges, pobles i cançons que m’han donat forma i que m’han fet ser qui sóc. Entenc què és “casa” i me l’estimo com mai abans. Berta

0 Respostes

T'agradaria deixar un comentari?

Uneix-te a la conversa...
Digues la teva!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *