Miss Berta!

Escola pública d'Indonèsia. Berta Torras

I per on començo? Rebo tanta informació, tanta novetat, tan desconcert, tan i tan de tot en un sol dia, que porto tres dies sense escriure i tinc la sensació que he d’explicar una vida sencera.

Ara, a més de ser una “bule”, sóc la Miss Berta. He començat a treballar a l’escola. Aquí tots els professors es diuen així. S’ha de ser formal, també parlant-se els uns als altres. És desconcertant, perquè es parlen de maneres d’allò més naturals i informals posant-hi el “Miss” o el “Mr.” a tot arreu. La coordinadora del tema internacional, la Miss Ana és una alegria de dona. Perquè us en feu una idea, va arribar una mestra nova i per presentar-la a tothom, diu a tots els professors de la sala que aquella noia està soltera, i comença a presentar-li mestre per mestres i els seus estats civils. Ai mare, com vam riure els quatre “bules”…. M’ajuda molt tenir-hi els dos nois alemanys (el Christof i el Jurg) i la Elina fent- hi de voluntaris. Llàstima que només es quedin sis setmanes… L’escola sencera està revolucionada només per la idea de tenir tres “bules” rondant pels passadissos i les classes. Hauríeu de veure els nens quan ens veuen pels passadissos… Es posen a riure de mala manera i s’escapen a córrer! És realment desconcertant i no t’hi acabes d’acostumar. El Jurg avui els ha fet un “buuu” i hauríeu d’haver vist un grup de nenes d’uns 8 anyets rient desesperadament i escapant-se a córrer.

L’escola, una escola privada, vol introduir el currículum de Cambridge oficial. És el primer any que s’introdueixen en aquest món i estan desesperats, perquè el nivell d’anglès dels professors d’aquí és baixíssim (sí sí, més que el nostre i tot…). Tots aprofiten qualsevol instant per parlar amb nosaltres i no paren de dir als nens i nenes que ens facin preguntes pels passadissos. A part d’això, hi ha un ambient d’allò més familiar a l’escola i gairebé tots els professors ens tracten com reis i reines. De fet, és l’escola mateixa i els seus contactes personals els que em van trobar un lloc per viure (la casa on sóc ara).

Aquest vespre mateix, sortit de l’escola, ja hi havia 4 professors que ens havien convidat a sopar (aquesta gent no para de menjar! I quin menjar, mare meva… nyam!). Jo i la Elina hem anat amb la Miss. Femi a sopar uns menjars…Oh!!! I hem estat parlant de moltes coses d’allò més interessants… De la cultura d’aquí, del que ens ha sorprès del tot, de la religió musulmana aquí a Java… Al cotxe mateix, a la ràdio sonava un càntic, el càntic que els sona des de mil i un racons 5 vegades al dia, les vegades que han de pregar. I és molt curiós perquè estic veient una religió musulmana que no és tan estricta com la que coneixia fins ara. Moltes professores ens han explicat que, per exemple, la decisió de portar el vel al cap és una cosa que moltes noies decideixen complir quan ja són ben grandetes. És simplement opcional però gairebé el porta tothom, perquè consideren que s’han de fer les coses bé pel “senyor de dalt”. Perquè veieu com són d’amables, mentre parlàvem hem comentat que els dos nois alemanys tenen la seva habitació plena d’animals de tota mena… I quan dic de tota mena vull dir de totes mides!!! No podria dormir de cap manera amb tot el que s’han trobat a la seva habitació… En resum, doncs la Miss. Femi ho ha sentit, ha trucat a la seva germana i au, els dos nois ja tenen lloc on viure d’ara en endavant: a casa la seva germana. I són així amb tot… T’ho donen tot i, a diferència d’altres parts del món, no són amables per ser ben educats. Són amables perquè ser-ho els fa feliços. Els hi veus als ulls!

Tan la família on vaig estar els primers dies (que pocs recursos tenien…) com la família on sóc ara (són força benestants per aquí… ) no poden ser més amables. No us ho podeu ni imaginar. Tenen un fill i tres filles. En teoria, jo m’havia d’estar en un allotjament (jo no sabia quin seria), però jo sola, fent-me els meus propis àpats, etc. I resulta que m’han col·locat en una casa on la mare propietària va dir, literalment, que no té ni tindrà mai ningú sota el seu sostre a qui no li vulgui donar esmorzar i sopar. Hem insistit de mil i una maneres, intentant dir-li que nosaltres hem de cuinar-nos els nostres propis àpats, que només li farem servir la cuina. Res. Impossible. Amb un somriure d’orella a orella (no parla anglès) es fa entendre de la millor manera. El pare és impressionant. Ha tingut una vida… Ell sí que parla anglès. Són una família benestant, i estan dedicats a voler educar bé les seves filles i el fill. Per ells l’educació ho és tot. Tots els fills toquen un instrument, sents les filles tocant el piano a tota hora, han viatjat força (el pare molt)… Avui he esmorzat escoltant els Beatles. Són tan agradables… que no saps com donar-los les gràcies. I m’adono que l’educació, i aquí ho veig clarament, és la clau de moltes coses. Les filles de Papa Boi les sento més properes. Podem parlar de moltes coses i passem estones, tan jo com la Elina conversant amb elles. La Falah no ha tingut una educació tan bona… I dient “tan bona” em refereixo al fet que ha anat a escoles públiques. I pel que m’ha arribat les escoles públiques aquí tenen tants pocs recursos… L’escola privada on sóc jo tampoc és res de l’altre món. Té el que fa falta en una escola. I aquí, tenir el que tot el que et fa falta, com tenen aquest pare i aquesta mare, significa destacar de la gran majoria… Quina llàstima… Seguirem fent retallades en educació, nosaltres? I els mestres, que els formarem com els hauríem de formar? A veure si algun dia aconseguim obrir els ulls… Ho tenim absolutament tot i no ho valorem.

I les classes? Doncs fins ara molt bé! Ensenyo anglès a nens de 6 anys (G1), de 12 (G7), de 15-16 (G10), a més de vàries sessions amb els mateixos professors en les que es veu que els he d’ensenyar pistes, recursos i comunicació bàsica per les seves classes. Quan em van dir això em vaig quedar parada. Ensenyar a altres professors no ho he fet mai! Però quan veus la confiança que dipositen en tu, les mil i una preguntes que et fan… Veus que sí, que els pots aportar molt, i t’ho agraeixen infinitament. Avui ens han confessat que els encanta que la gent els vegi parlant amb nosaltres. Els he preguntat el per què. Resulta que els agrada moltíssim que els altres pensin que es fan amb “bules” i que són persones que dominen l’anglès. Curiós, no? I t’ho diuen així, tot orgullosos, amb vergonya i somrients.

El primer dia, a mitja classe, mentre estava explicant una cosa, va sonar la musiqueta… I vaig veure com tots els alumnes deixaven de mirar-me i molts d’ells ajuntaven les mans i tancaven els ulls. Com que aquest primers dies hi ha un altre professor amb mi a les aules, me’l vaig mirar amb cara desconcertada. Resulta que quan sona la música pels altaveus, es posen a fer una pregària en veu alta. Em vaig quedar amb una cara de sorpresa i de perduda! I quan acabes la classe, et venen tots els alumnes, un per un, t’agafen la mà i se l’enduen al seu front. És senyal de respecte envers el mestre. Quan vaig veure tota la classe venint cap a mi i ho van començar a fer, no sabia on mirar! Però l’ambient a l’escola és genial. Els mestres són d’allò més humils. Tantíssim, que fins i tot no sembla que siguin mestres. Avui els he fet classe de recursos que poden usar a l’aula (per fer que els alumnes es comportin, per expressions en anglès per canviar de temes… van tan perduts amb tot, pobres…), i ens ho hem passat genial. Potser el millor moment de la setmana. Amb els nens també és genial, però només aquest últim dia, ja que he pogut estar sola a l’aula sense el Mr. Jatja, un home estirat com pocs que un dia em va mig dir que no somrigués tant a l’aula. Tota l’escola el té per estirat, de fet… Així que jo ni cas. No somriure a l’aula…pse!

Els primers dies, tot i trobar tot el que em rodeja d’allò més interessant, han estat molt durs, i mai havia sentit el que he sentit aquí: una combinació de xoc cultural brutal, desconcert, nervis, neguit i molt d’estrès. En comptes d’una setmana tinc la sensació que ha passat un any. He tingut insomni com feia temps que no tenia… Però ja ens hi anirem acostumant.

I per avui potser ja està, no? És que tinc tant per explicar que quan em poso a escriure no pararia… I m’ajuda molt saber que us tinc a totsa l’altre banda de l’ordinador. Em feu molta companyia! Us envio una forta abraçada des de Bogor, Java, Indonèsia.

Berta

0 Respostes

T'agradaria deixar un comentari?

Uneix-te a la conversa...
Digues la teva!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *