“Golden hearts”

escola Bogor Berta

Tot torna a ser a lloc. Després dels dies d’angines fortes i febre, tot va tornar a ser ple de llum.  I m’he adonat d’una cosa molt important. Hi ha coses de Java que no m’agraden. Però no m’hi vull fixar, en això… Ho vull pintar del meu món. Sempre que pugui, a cada instant i amb cada conversa, vull ensenyar qui sóc i d’on vinc. Sobtarà, però d’això es tracta, no? Es tracta que les persones que coneixes creïn un impacte en la teva vida. I que tu els impactis d’una manera o altra a ells. Ho he començat a fer descaradament i està funcionant. Comparteixo els meus valors en cada moment. Expliques què penses, com veus les coses, les compares amb el que veus aquí i expliques les teves pròpies reflexions a les persones amb qui comparteixes estones. I els obres la ment a mons nous. Com ells me n’obren a mi. Donar, rebre, donar, rebre. I deixar les diferències enrere, perquè cada vegada seran menys si ens fem adonar els uns als altres de tot el que desconeixem i de com podem arribar a créixer com a persones.

Deixar enrere el camí que molts mestres de Catalunya emprenen un cop finalitzada la carrera, ha estat el millor que mai he pogut decidir. Perquè només he fet cas al que sentia. M’he plantejat reptes, objectius i il·lusions. I els volia convertir en realitats. Realitats que, fins ara, no han fet més que fer-me gran, en tots els aspectes. Sempre he dit que quan compleixo reptes em converteixo en una esponja… Una esponja que no para d’absorbir novetat i maneres de veure aquest món de mil maneres diferents.

escola_Bogor

Perquè torno a ser conscient, una vegada més, que complir somnis i il·lusions implica suar, treballar-te’ls i construir-los. De vegades, també, passar-ho malament. I sé, amb tota la seguretat del món, que com més ens els treballem, com més amunt arribem, més orgullosos n’hem d’estar un cop hem arribat al cim. Sé que quan torni a casa miraré enrere i sentiré el que buscava sentir. Haver complert un projecte més, haver crescut, haver-me convertit en millor persona. Perquè això és a tot el que aspiro cada cada dia de la meva vida. Els reptes ens canvien. Els reptes inspiren. I els dies que són més foscos…? Doncs a plantar-hi cara, no? Perquè no som el que fem en cada moment, som el que ens ha guiat a fer-ho. De vegades va bé recordar-ho per seguir tenint les ganes palpitants de millorar les coses, de fer-les especials, de fer que tinguin un sentit únic dins nostre. Que responguin a una necessitat nostra de fer les coses nostres, de fer-les coherents amb qui som i amb les nostres vides. De fer que esdevinguin part de qui som, que ens canviïn i poder canviar-les nosaltres, també.

 

Sento que cada dia puc abraçar més coses d’aquest món. Aquí el món cada dia se’m fa més petit.

P.S. Quan escolto música, sigui on sigui, sempre que he estat fora, em sento a casa. Avui vull fer un “brindis” per tots els  “Cors d’or” (Golden Hearts, que diria Mark Knopfler) que hi ha escampats pel món. Que són molts.

“And I’ll send you all my promises across the sea 

and while we are apart

I will carry the wonder that you gave to me

I’ll wear your golden heart” 

(Mark Knopfler)

 

0 Respostes

T'agradaria deixar un comentari?

Uneix-te a la conversa...
Digues la teva!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *