Els dies a Bogor

Barqueta a Bogor. Viatge a Indonèsia. Berta Torras

El que els primers dies em feia por i em creava molta inseguretat ara ja ho entenc. Entenc on sóc i com funcionen les coses. Els carrers, tan deixats i foscos… La gent que s’hi mou, que et miren amb cares que no saps interpretar… Ara veig què puc fer i què no puc fer a Bogor. Entenc aquesta ciutat des d’una perspectiva més Indonèsia i el xoc ja no és tan gran. Però ahir, anant amb cotxe, em mirava els carrers que veia i pensava… : “no m’estranya gens que t’agafés un patatús el primer dia que vas veure tot això…”! He entès, també, que a Bogor només m’hi puc moure amb persones d’aquí. Com que la gent d’aquí que ens aprecia i que estan contents que hi siguem ho saben, es preocupen molt per nosaltres i estan per absolutament tot. M’hi sento segura gràcies a tots ells. S’ha d’anar d’un lloc a l’altre sempre amb cotxe per les distàncies i són la gent d’aquí (els mestres, la gent de la família on vivim) que ens porten a llocs, a comprar el que necessitem… De fet, les poques vegades que hem hagut de fer algun petit moviment soles, com ara tornar des de l’estació de Bogor fins a casa amb un “odjek” (moto pública), han provat de “timar-nos”.

Divendres passat, a l’escola, hi havia educació física. Tota l’escola, nens i mestres, ens hem de vestir amb un uniforme d’esport de l’escola i tothom es reuneix al pati. A primer hora del matí, em vaig llevar i quan em vaig posar tot allò a sobre… ai mare!!! Però si és un xandall que jo portaria a l’hivern a casa! Quina calor que vam passar… I el que vam viure després és per recordar-ho tota una vida. Van posar una música horrorosa (bum bum bum, bàsicament) i mestres i nens, van començar a ballar i a moure’s salvatgement (a l’estil d’aquests balls coreans que s’estan posant de moda últimament…!). Tots els mestres i nens ens miraven i ens deien, rient com bojos, que per què no ens hi uníem. Mira… com vam arribar a riure. El Critof, un dels alemanys, que és molt seriós, ho estava observant tot amb una cara… I de cop, es gira cap a nosaltres i diu: “Now I DO have a culture shock”. Vam esclatar a riure. I et miren tots amb una cara… De no entendre per què tot allò a tu et resulta estrany! La situació era de pel·lícula…! Aquell dia ens van fer una foto pel diari de Bogor.

Els dies a Bogor. Viatge a Indonèsia

Un vespre de la setmana passada, la família amb qui vivim ens va portar al casament de la filla d’un treballador seu. Ja ens van avisar que era una família força humil. El barri era de l’estil de molts dels barris d’aquí: cases baixetes, molta brutícia i força pobresa. Vam començar a caminar, a endinsar-nos-hi, amb tota la família. A mesura que arribàvem a la zona central (com una petita plaça) on tenia lloc l’esdeveniment, totes les cares es giraven cap a nosaltres i tothom callava.

Mai mai mai m’havia sentit com aquell vespre. Xiuxiueig de veus, mirades curioses, riures per sota el nas… Jo i la Eline ens asseiem on ens diuen. Una taula decorada i plena de fruites. Teles de colors penjant de fils per tapar la deixadesa de les parets i del lloc en general. Poc a poc, es va acostant gent i demanen a la mare de la meva família si es poden tirar fotos amb nosaltres. L’actitud de la família també em va sorprendre molt. Estaven radiants de felicitats de poder mostrar les seves “bules” a tothom. Se sentien orgullosos i, sobretot, importants. Quina sensació tan i tan estranya vaig tenir tota l’estona que vam ser allà. Els nuvis es van voler tirar una foto amb nosaltres i tot. I el silenci i les mirades… que incòmode! Es van acostar vàries dones, també, per tocar-nos! Sí sí! Es veu que aquí es pensa que si toques una part del cos d’una altra persona, el teu futur fill o filla tindrà aquella part igual que aquella persona. Doncs una fila de dones es van col·locar darrere nostre per demanar-nos (només amb rialles per sota el nas i molta felicitat) si ens podien tocar el nas, la pell blanca, els ulls… Ai mare!!! Ja em coneixeu i us podeu ben imaginar la cara que devia posar, no? Quin casament! I quina experiència! La família on vivim ens vol mostrar en públic, som com un trofeu que ensenyen a coneguts i familiars. Al final cansa una mica i tot… Però vull entendre que ho fan tot amb molta il·lusió. Ai! I quan dic que sóc de Barcelona… Ai Barcelona… I el Barça!!! Ho sabem absolutament tot! I fins i tot algun mestre de l’escola m’ha demanat pelrtemes polítics… I ho saben tot a través dels partits del Barça. Curiós? No. Increïble!

Dies a Bogor. Viatge a Indonèsia. Berta Torras

Conversem molt amb la família on vivim. De fet, hi ha dies de classe que, després que un mestre o altre ens vulgui portar de totes totes a veure parts de Bogor, a comprar coses que necessitem… arribem a casa a quarts de 9 del vespre, i només passar la porta, ja ens reben amb una alegria que s’està tornant esgotadora… Ho fan tot amb bona fe, però per exemple, ahir tenien familiars. Vam arribar a casa tard, i només passar la porta, quan vam adonar-nos que hi tenien gent, l’Eline i jo ens vam mirar amb una cara… de “ai mare, que jo avui no puc més!”. Doncs au, a fer-la petar, a fer-se fotos, a parlar molt, a fer bromes… I entres a l’habitació, sents el silenci… I caus rendida al llit sense poder pronunciar ni una sola paraula més. De tot això, però, n’estic aprenent i rebo informació molt interessant sobre el país. Indonèsia és un país molt pobre. Es veu que a la gent de Singapur no els agraden els Indonesis… pel seu desordre, brutícia i caos. És com una segona Índia. Però segons el pare de la fam´lia, però, Índia encara és més pobre i molt més perillós. A Indonèsia hi viu moltíssima gent i no hi ha recursos per organitzar les coses, gestionar els seus propis recursos (es veu que Singapour els pren sorra de les platges i no hi poden fer res), per gestionar els seus residus (hauríeu de veure la quantitat de deixalles de tota mena que s’acumulen a mil racons de les ciutats… i de les zones verdes).

I el meu segon cap de setmana aquí? Doncs vam anar a The Thousand Islands. Un grup d’infinites petites illes que queden a 3 hores i mitja en vaixell del port de Jakarta. Hi vam anar amb un grup de gent de la organització. Tothom és aquí fent-hi coses diferents. Després us en presento uns quants.

els-dies-a-bogor-viatge-indonesia-1

A mesura que ens allunyàvem del port de Jakarta (on hi ha l’aigua més contaminada que crec que poguem arribar a veure mai), ens endinsàvem en aigües cada vegada més cristal·lines… De color blau turquesa i, a segons a quines zones, totalment blanca. Platges de sorra blanca i plenes de corall, peixos de mil colors… Vam dormir en una de les illes i la resta del temps vam fer submarinisme, vam veure una reserva natural de tortugues (de la qual vaig sospitar molt), vam veure poblets plens de coloraines i vam descansar molt a platges precioses. Que bé que em va anar després de tan de moviment… Però tot i així, no tens la sensació de descans total, perquè fa una calor… i una calor tan humida i enganxifosa…! A més, arreu on vas, Java fa una olor especial. Com de fum, de plàstic cremant.

els-dies-a-bogor-viatge-indonesia-2

Vam estar parlant molt amb la gent. Érem un grup d’onze persones, totes de països diferents: Alemanya, dues persones d’Holanda, Brasil, La República Txeca, Estònia, Anglaterra, Xina, Índia i Indonèsia. I jo. Hi havia gent d’allò més interessant, i també d’aquestes persones que no saben que de vegades, si no poden millorar el silenci, val més callar.

El noi de Xina, un noi d’allò més divertit i curiós, ha voltat per tot el món, estudiant i treballant. La noia de Txèquia, la Magda, ha estat aquí dos mesos. Ella feia un voluntariat. Va viure un any al Brasil i vol treballar per UNICEF en aquest país. De fet, parlava un portuguès perfecte amb la noia de Brasil. Un noi alemany estava aquí per recollir dades per la seva tesi de màster. El noi d’Anglaterra, el Harry, va estudiar a la Universitat de Bristol! Em va fer una il·lusió quan m’ho va dir… Resulta que es dedica al món de l’economia de països en vies de desenvolupament i treballa a Jakarta. Aprèn espanyol i vol viure a Amèrica del Sud. Em va explicar un munt de coses sobre el sistema educatiu d’aquí. Indonèsia té ànsies de créixer. De fet, és un dels Tigres asiàtics. Però ho estan fent a marxes forçades i malament. L’educació i com l’estan empenyent sense ni mirar-se en com fan les coses, demostra que serà difícil que arribin a bon port. Estan “internacionalitzant” moltes escoles (com la meva), on cap dels mestres parla anglès (falta per l’anglès i fatal pels continguts que intenten ensenyar en anglès). A més, es veu que la formació dels mestres és pèssima (hauríeu de veure una classe de primària aquí… sembla la jungla!). Els resultats es veu que són pèssims i totes estan molt per sota del que haurien d’estar. A més d’això, són un país acomplexat. Els “bules” ho sabem tot, per ells. A l’escola on estem és realment així. Aquesta actitud no crec que els beneficiï gens. Volen créixer mirant al del costat, i no miren dins del seu propi país i dins del seu propi potencial.

Avui anant cap a l’escola (ens passa a buscar el conductor d’un cotxe que recull nens i nenes de l’escola, també), sonava aquesta cançó:

La mateixa que sonava en el moment en què l’avió que em va dur a Jakarta aterrava. Quan la vaig sentir aleshores, i també aquest matí quan arribava a l’escola, no vaig poder evitar sentir-me la persona més afortunada del món. Per tenir tot el que tinc al meu país i, sobretot, per tenir tot el que tinc dins meu gràcies a moltes persones.

Berta

0 Respostes

T'agradaria deixar un comentari?

Uneix-te a la conversa...
Digues la teva!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *