Casar-se a Java

casament_Bogor

Fa dos diumenges vaig tenir la oportunitat d’anar a dos casaments. Un després de l’altre. Ja només pel fet que ens convidin així perquè sí (no el nuvi ni la núvia, no, terceres persones!) a un dia tan especial per dues persones, a mi ja em va fer pensar… Només havent estat tres setmanes aquí he anat a un total de tres casaments. I sempre m’hi han convidat terceres persones. El primer ja us el vaig explicar… El segon era d’una mestra de l’escola. Es casava i marxava a viure a una altra illa d’Indonèsia. Hi vam anar amb tots els mestres de l’escola.

Ens van fer comprar “batiks” expressament per la ocasió (roba tradicional) dos dies abans d’anar-hi. Tothom va vestit amb el vestit tradicional indonesi, que no té una forma ni un color concrets. Es tracta, simplement de l’estil tradicional, i pot variar moltíssim pel que fa als colors, estampats, forma… Ens vam reunir els 4 bules de l’escola amb un grup de mestres per anar-hi tots junts. Hi va haver malentesos, i resulta que 5 mestres ens van venir a buscar a casa per portar-nos cap a l’escola a reunir-nos amb la resta. Es veu que fan veure que s’entenen malament entre ells, perquè els fa una il·lusió “tremenda” portar-nos al seu cotxe… Els mestres anaven tots arregladíssims.

Tot em feia pensar que m’esperava veure un dia de molts somriures i alegria entre un grup de gent molt ben avinguda. Però no va ser així. Tota la “parafernalia”, les fotos prèvies, les cartes del convit, etc… Tot això per arribar a un casament on amb prou feines es van saludar els uns als altres. La posada en escena és realment espectacular. Pura tradició. Els nuvis, però, ni un somriure. Preval sempre l’estar seguint al peu de la lletra cada pas de la cerimònia. Només arribar-hi, els nuvis, després d’una espècie de ritual en què van caminar cap a una tarima, es van asseure allà i ja no se’n van moure. Els convidats (fins i tot durant les parts més “de ritual” de la cerimònia), menjaven, estaven d’esquena al què estava passant, entraven i sortien… Això sí, els mestres de l’escola estaven més il·lusionats perquè nosaltres érem allà que pel fet que s’estigués casant una companya (i amiga?) seva. Jo esperava somriures, alegria i molta felicitat, i no vaig poder rebre més apatia per part de tots els que ens envoltaven. Entre nosaltres (els 4 bules) anàvem comentat la situació… I és que només amb mirar-nos ens llegíem els pensaments.

I el segon casament? Aquest sí que ja va ser… Resulta que el mateix dia es casava una de les millors amigues de la Felia, la filla gran del matrimoni que ens acull a casa seva. De família rica. Gairebé no ens van deixar ni decidir si volíem anar-hi o no. Tenen un tracte molt i molt amable amb nosaltres, però et comences a preguntar fins a quin punt fan les coses per tu o per la il·lusió que els fa a ells “exhibir-te” com la seva convidada especial. Només sortir del primer casament, vam anar directes a l’altre. Resulta que anàvem molt tard (aquí els casaments duren vàries hores, però em sembla que ni ells saben quan comencen i quan s’acaben…). La Felia, al cotxe, ens explicava (com la cosa més normal del món), que la seva amiga l’havia trucat feia dues setmanes dient-li que no tenia cap ganes de casar-se amb aquell noi. Després de la meva cara (i la de l’Eline) de sorpresa, ve la pregunta que tots faríem, oi? “I per què es casa, doncs?”. La resposta: “mira, la mare del noi li va dir a la meva amiga que ja tocava, i la meva amiga ja té 24 anys, així que…”. Silenci al cotxe. Comences a pensar i a sentir curiositat pel que vindrà…

Vam arribar quan ja no quedava res per menjar. Només entrar allà em vaig quedar de pedra. La sala més immensa i inacabable que us pugueu imaginar… La sala més cara de tot Bogor per llogar pel dia del teu casament. Només entrar, totes les mirades cap a nosaltres. Enmig d’aquell luxe no em podia sentir més fora de lloc. Els convidats, tots escampadíssims, mudadíssims. Les noies, res de tapades. Només arribar, ens fan posar a una fila per pujar a l’altar a donar la mà als nuvis. Que incòmode… Però si no els conec! Sona música… La nostra família d’acollida ens presenta a mil cares diferents, vas sentint “bule” per tot arreu… Ja ens toca. Saludem els nuvis. Vestits d’allò més brillants, ens dediquen un gran somriure. La núvia, porta lentilles verdes, per semblar més occidental, així com també la cara coberta de pols blanca. Baixem de l’altar. Tan jo com l’Eline, estupefactes, demanem si ens podem asseure a algun racó de la sala, per absorbir tot el que estem veient. Calladíssimes. Estem pensant el mateix. Tan luxe (es veu que hi havia “celebrities” i tot, a la cerimònia), tan somriure, tants diners, tanta tonteria… Per un casament, una cerimònia, que la núvia no ha preparat amb il·lusió. I dubto que el nuvi ho fes. Ara bé, si els mires avui, semblen la parella més feliç del món. Simplement, toca fer-ho. Toca fingir i seguir el què la societat espera de tu. Mentre absorbia tot allò tan i tan desconcertant, m’ho anava mirant tot… Va començar a sonar una versió horrorosa del “Let it be” dels Beatles. I se’m van començar a humitejar els ulls. Sense un per què. Simplement per sentir-me tan lluny de casa, tan lluny dels meus valors i de la meva manera d’entendre el món.batik_casament_Java

El tracte tan amable que tenen amb nosaltres, comença a ser esgotador. Perquè t’estàs adonant que t’adoren per ser “bule”. Que et fan tirar fotos amb persones que no coneixes per exhibir-te com un tresor seu. Et pregunten en tot moment guiats pel que veuen a la televisió del món occidental. Però no et pregunten per descobrir quina mena de persona ets realment. Els he explicat una mica quatre coses sobre la meva família, per exemple. Només es van quedar amb el fet que el meu pare és metge. Quan em van mirar d’aquella manera al dir-los-ho, vaig pensar en el meu pare. I en què pensaria ell al veure aquella reacció tan i tan superficial. Allò que tan poc els agrada a ell, que és la humanitat en persona.

Hi ha dies que es fa molt difícil tot plegat. Ser bule, ser dona i ser jove, ha fet que m’hagi trobat amb situacions gens agradables per aquí. Em sento  excessivament observada. I mai m’havia sentit així. Quan això passa, tanco els ulls, respiro fons i penso en el meu món. I en com de complet és. Jo estic vivint aquesta societat, però és només temporalment. I se m’humitejen constantment els ulls quan penso que la gent d’aquí no en pot escapar. És la seva vida, és el seu dia a dia i és el que respiren en tot moment.

batik_casament_Java

De batik i de casament a Bogor

Ho hem comentat amb tots els bules que he conegut aquí. Les relacions entre les persones de vegades semblen ser del tot superficials. Vull pensar que molt endins molt endins, ells saben què senten… Però no veus absolutament res d’això en el seu dia a dia, en les seves vides. Ser “la millor amiga de”, ser “el xicot de”… Tot sembla basar-se en l’etiqueta que es posen els uns als altres, i sempre preval l’etiqueta, el que toca, el que esperen de tu com a un ciutadà més. Les persones, els sentiments a flor de pell, la unicitat de tots i cada un de nosaltres, estan enterrats i totalment oblidats en aquesta societat de la Java interior on estic immersa. Només espero que els nens de l’escola on treballo entenguin, quan jo hagi tornat a casa, el per què de la meva reacció i la meva resposta cada vegada que un d’ells em diu que de gran vol ser “una persona amb èxit”. 

casament_Java

Parella casant-se a Bogor

0 Respostes

T'agradaria deixar un comentari?

Uneix-te a la conversa...
Digues la teva!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *