Bule bule!!!

Nens d'una escola pública d'Indonèsia

Resulta que sóc una “bule”. A tot arreu on vaig, em mira tothom. En un cafè, un grup de joves va fer cua per tirar-se una foto amb mi. Amb mi! Que no em coneixen de res! Ara bé, després els vols donar conversa, i a riure per sota el nas i a escapar-se. Pel barri on he estat fins ara, els nens del carrer s’escapaven de mi tot rient com bojos. I si treia la càmera per tirar una foto, ja ploraven de riure i tot! En un centre comercial, la gent em mirava i vas sentint la paraula “bule” constantment al teu voltant. Es veu que la fan servir per referir-se a “estrangers de pell blanca”. És una sensació del tot estranya…

Han passat els primers dies. El que em semblava completament exòtic i desconegut, o les mateixes condicions de vida, ara ja se m’han fet més normals. Crec que a aquestes coses és qüestió , simplement d’acostumar-s’hi. El que costa més de pair i d’entendre és el xoc cultural. Sóc en plena Àsia. I Àsia és molta Àsia. Persones molt i molt humils, que viuen amb les coses més bàsiques, sovint només tenen al cap connectar amb la globalització… Però amb la part més negativa de la globalització. Recordo que a Bristol, quan hi vaig fer el màster, va sortir més d’una vegada el concepte “gloCAlització”. El vaig trobar molt interessant… És una manera d’entendre la globalització que m’agrada molt. En comptes de veure-la com un procés homogeneïtzador, es creu que simplement el món sencer s’està fent més conscient de la diferència que ens rodeja. I jo ho veig totalment així. I des d’aquest punt de vista, la globalització pot ser una cosa molt i molt bona. Ens pot fer sentir orgullosos de les diferències, de la riquesa cultural, lingüística i de tradicions del món en què vivim. Però aquí aquests dies la cosa la percebo diferent. Tinc la sensació que els joves a qui he conegut només volen sortir de la seva realitat a través de la cultura de masses, a través de la música que s’escolta a cada racó del món, a través de grans multinacionals i grans marques universals. Però no m’agrada gens generalitzar, i de fet potser només es tracta d’una qüestió generacional… El somni de la Falah és ser una “successful business woman”. Què vol dir “successful”? Des de quins valors ho entenen tot plegat?

Vam anar ara fa un parell de dies a un cafè-bar. Era de nit, dissabte a la nit. Hi vam anar amb els seus amics. Dos nois i una noia que no s’atrevien ni a mirar-me de la vergonya que els feia parlar amb una “bule”. De vegades sóc com un maniquí per a ells. Em demanen de tirar-se fotos amb mi però no s’atreveixen ni a dirigir-me la paraula. Doncs aquella nit en aquell lloc va passar una cosa molt interessant. Va asseure’s a la nostra taula un noi d’aquí Bogor. Es veu que portava 5 anys viatjant pel món venent una idea. La idea de fer dels cafès un lloc d’intercanvi de felicitat (estava una mica tarumba, per què no dir-ho). Es veu que ho havia aconseguit a molts països: Brasil, Itàlia, Japó, Anglaterra, i no sé quins més. L’any vinent es plantejava anar a Espanya. Doncs resulta que quan va tornar a Indonèsia li va caure el món a sobre. Ens va fer observar les taules que ens rodejaven, plenes de gent, a fora a la fresca. Ningú reia ni somreia. I més de les ¾ parts de les persones que hi havia miraven l’smartphone en comptes de parlar amb els seus amics. Ens explicava, també, que a Àsia la gent només riu per posar-se bé a les fotos (ens va fer una demostració del fals somriure que fa la gent quan es posa bé per una foto i us ben juro que ho va clavar!) La gent, segons ell, no somriu des de dins. Aquell noi, el pobre, estava totalment desesperat, perquè havia conegut una manera de fer a altres racons del món que havia trobat molt més sincera i transparent, i a Indonèsia no ho trobava. És més, mentre jo li donava conversa, els tres amics de la Falah miraven el mòbil…

Kebun Raya (jardins botànics), Bogor. Viatge a Indonèsia

Bogor, de moment, no m’agrada gaire. Després del xoc inicial, prefereixo mil vegades la zona humil on he estat amb la família d’acollida que el centre. Perquè… què és el centre? Quan me’n parlaven, m’imaginava alguna cosa, algun indici que indiqués que aquella zona era el centre de la ciutat. Doncs no. Són tots carrers atapeïts de trànsit sorollós i interminable. Per anar d’un lloc a l’altre, tothom es mou amb “angkok”, mini busos petits i sorollosos que van com mosquetes per tots els racons de la ciutat. Pura Àsia. La meva guia diu això: que la zona on estic està plena de ciutats caòtiques i amb seriosos problemes de tràfic. I és que és totalment així. Ahir vam anar a veure el gran jardí botànic (la principal atracció turística de la ciutat, segons la guia), i al final només tenia ganes de tornar a casa! Quina aventura només arribar-hi… Bé, almenys hi vaig veure tres “bulés” . Gairebé m’emociono i tot! Cal dir que els jardins eren preciosos… No havia vist mai arbres tan i tan alts…

Avui:

Fins a les 12 del matí he estat esperant el germà de la Falah, ja que havien quedat que seria ell i la seva mare els que em portarien a l’escola on treballaré. La Falah i una membre de la organització m’estarien esperant allà. He estat parlant tot el matí amb la germana de la Falah. Quina família més humil… Però que agradables que són… Però jo porto un esgotament… No he dormit bé un altre cop. No us podeu imaginar els “macro escarabats” que vaig veure a l’habitació abans d’anar a dormir! I llangardaixos a la paret del meu llit… I com t’adorms, així?

Quan m’han acompanyat a l’escola, hem anat a dinar tota la família i la noia de la organització, la Dinda, a un restaurant preciós. Un dia dedicaré tota una entrada al menjar d’Indonèsia… Impressionant! És boníssim i saníssim! I el lloc era molt bonic i autèntic. Després ja hem anat a l’escola. Jo estava tan i tan nerviosa!!! I no parava de preguntar si hi hauria altres “bules” com jo, perquè la veritat és que estar envoltada en tot moment de persones que no parlen ni pisca d’anglès i que entre elles parlen un idioma que no entens gens ni mica… Esgota el cervell. Doncs quina alegria. M’he acomiadat de la Falah i la seva família donant-los les gràcies infinitament. He entrat a una sala on m’esperaven i tothom m’ha començat a saludar amb entusiasme. També hi havia els meus estimats “bules”! Dos nois alemanys i una noia holandesa. Són els tres molt agradables. Tot i així, ells només s’estaran aquí fent un voluntariat (no remunerat) 6 setmanes. La noia després marxa a fer “backpacking” tota sola per Vietnam i Tailàndia. Els dos nois se’n tornen a Alemanya a finalitzar el màster que hi estan fent. No us podeu imaginar com m’ha alliberat poder compartir tot el que he viscut des que vaig arribar aquí… Només el fet de poder parlar dels lavabos, del llit on hem dormit, del lloc on hem estat i de les impressions que hem tingut… Un luxe! He passat, però, una vergonya… Resulta que els professors de l’escola que ens han rebut, m’han presentat com una gran professional! Que els haurà de fer classes fins i tot a tot el professorat! Ai mare meva…!!! Els altres nois només hi venen a fer un voluntariat i estudien coses que no tenen res a veure amb l’educació, i jo m’he mort de vergonya…!

Després de les presentacions i de tots els detalls de com serà el dia a dia, ens han portat a la casa on jo m’estaré aquests 6 mesos. Mare de Déu santíssima! Un altre Bogor. Hem anat a espetegar a un barri residencial. Res a veure amb el lloc on he estat fins ara… Hem entrat a un casalot enorme i ens hem presentat tots. La Eline (la noia holandesa) compartirà habitació amb mi durant les 6 setmanes que ella estarà per aquí. Quan m’han demanat si em feia res, la veritat, és que he pensat que m’ajudaria molt tenir algú amb qui anar comentant-ho tot. Ens hem emocionat i tot quan hem vist que tindrem un bany occidental…

Després ens han portat a tots (tot amb el cotxe de l’escola) a la casa del director de l’escola. Feien com la inauguració, perquè s’acabava de traslladar de casa i hi feia una festa de benvinguda. Ens hem assegut els 5 (els dos alemanys, la holandesa, jo i la Dinda) al terra, i au, a menjar un altre cop. Només faig que menjar i anar tastant menjars nous i boníssims, però ja no sé com dir-los que no puc amb l’ànima….

Demà serà el primer dia d’escola en un país completament diferent…

Berta

0 Respostes

T'agradaria deixar un comentari?

Uneix-te a la conversa...
Digues la teva!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *