Compte enrere…!

Viatjar a Indonèisa. Sud-est asiàtic. Berta Torras

En aquest petit raconet d’espai virtual intentaré plasmar les experiències, aventures i aprenentatges que m’aniran donant forma durant els propers mesos a Indonèsia. Espero poder compartir així tot allò que quan tornes d’una aventura com la que m’espera, es fa tan i tan difícil de traduir amb paraules. Potser si les raciono i escric boçinets del meu dia a dia a Indonèsia em sentireu més aprop. A mi em farà feliç saber que també us impregneu de tot el que em rodejarà durant aquesta nova aventura. Quan torni, amb una forta abraçada n’hi haurà prou.

Amb ganes d’impregnar-se de noves experiències relacionades amb l’educació i també amb ànsies de deixar enrere el camí mecànic i preestablert del món de “llistes”, i amb tota la inspiració que vaig tenir la gran sort d’absorbir amb les meves vivències a Bristol, afegeixo un petit traç nou a la meva vida personal i professional. Sé que em donarà molt.

Avui llegia l’últim llibre que ha caigut a les meves mans aquest estiu: “El valor de tenir valors”, de Francesc Torralba. Un dels capítols m’ha deixat bocabadada pel simple fet d’haver trobat amb poques línies els pensaments que fa temps ronden el meu cap. Avui i amb la primera entrada d’aquest blog, aquestes sàvies paraules:

“Quan la tendència habitual és imitar”

Escriu la filòsofa jueva, Hannah Arendt: “Sense l’acció, sense la capacitat de començar quelcom nou i d’aquesta manera articular el nou començament que entra en el món amb el naixement de cada ésser humà, la vida de l’home, que s’entén des del naixement fins a la mort, estaria condemnada sense salvació (…). L’acció, amb totes les seves incerteses, és com un recordatori sempre present de què els homes, encara que han de morir, no han nascut per això, sinó per començar quelcom nou” (…).

El naixement es repeteix i el plor que l’acompanya també. També es repeteixen el creixement, les crisis de maduresa, l’amor i el desamor, les xacres de l’envelliment, la frustració i la malaltia, però cada ésser que viu aquesta tragicomèdia és únic i dibuixa el seu propi itinerari en l’escenari del món. És, el seu, un pelegrinatge únic si és capaç de donar el que té al dedins, de descobrir-ho per projectar-ho i embellir, amb els seus dons, l’univers que l’ha vist néixer i créixer.

El naixement de cada ésser humà és la irrupció d’un món de possibilitats. Cada persona és un feix de necessitats, també un cosmos potencial. Aquest pensament de Hannah Arendt és lluminós i ple d’esperança. És bo que recordem, encara que sigui de tant en tant, que el futur no ha de ser necessàriament la repetició del passat, ni l’execució mecànica d’un fatal pla que els déus han decidit molt abans del nostre naixement per entretenir-se i salvar-se de l’avorriment.

La història és oberta, és un horitzó net i cada ésser humà, en la mesura en què pren consciència de la seva radical novetat en el món, del seu ésser únic i irrepetible, contribueix a fer néixer quelcom nou i distint, diferent de tot el que hi ha hagut abans i, també, de tot el que vindrà després.

El naixement físic és el principi del naixement espiritual. No hem decidit venir al món. Tampoc hem decidit la naturalesa que posseïm. Tot ens ha estat donat: l’existència i l’essència. Tot. Viure conscients o, més ben dit, viure desperts, en paraules d’Heràclit, és adonar-se que hi som i adonar-se de qui som. Solament si sabem qui som i quina és la novetat que portem dins, podem exterioritzar-la, fer-la present en el món i, en fer-la present, canviem la faç del món, humanitzem la terra, emprenem quelcom nou.

Tenir el valor de començar quan tots imiten els antics patrons, quan tots s’agafen a les antigues certeses, encara que han conduït al pitjor dels móns possibles és un acte heroic, que exigeix molta audàcia, capacitat per entomar les ironies que etziben els saberuts.

Trencar el procés d’imitació, sortir de la cua i desobeir, exigeix audàcia, perquè la imitació dóna seguretat, posa en fila tots els homes, dóna escalfor i salva del procés de marginació que comporta, irremeiablement, començar quelcom nou. (…)

Començar quelcom, un projecte, una relació, un negoci, un llibre, una associació, no és un acte reactiu, ni una resposta instintiva: és una acció en el sentit més noble del terme. Arriba un dia que el nounat es fa gran i vola sol. La grandesa rau en fer néixer quelcom nou, potenciant la seva llibertat, perquè la novetat també faci néixer quelcom nou en la història. Cal ser molt lliure per no voler apoderar-se del que ha nascut, per posar-se al seu servei i no esperar res a canvi.

No és fàcil començar, emprendre quelcom. Cal força, valentia, un gest de confiança, també de gosadia. Quan algú comença quelcom, tots miren de reüll per veure com se’n sortirà. Els primers batecs del nou començament són observats amb ulls d’un fiscal. Els més antics sentencien la cosa, abans dels primers resultats, però el qui té el valor d’emprendre, de confiar en els seus propis recursos i de seguir la seva intuïció, segueix endavant, obrint nous espais, noves possibilitats allí on només hi ha necessitat i repetició. S’hi entrega i, aquesta entrega, és el que el fa valuós.

Quines ganes d’impregnar-me de tot allò desconegut, d’aprendre, de créixer, de crear dins meu i poder així oferir noves perspectives (com a persona i com a mestra)… Tantes! Tot això és tan i tan dins meu que m’he empès a vèncer pors i incerteses i llançar-me de cap a aquesta petita gran aventura. M’hi acompanyeu? 🙂

Berta

0 Respostes

T'agradaria deixar un comentari?

Uneix-te a la conversa...
Digues la teva!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *