3,2,1…

Viatjar a Indonèsia. Berta Torras

Ja queda menys pel dia 28! Avui he fet la maleta. Sí sí, falta encara una setmana, però he anat aprenent que quan marxes un temps fora val la pena planificar bé i no deixar-se res. També t’estalvies els nervis d’última hora que no et deixen concentrar per pensar en què et falta a la maleta i què no. Així que gairebé tot llest!

Fa dos dies vaig intercanviar un parell d’e-mails amb el director de l’escola on treballaré. Em va fer molta il·lusió tenir un primer contacte amb una persona que ja està treballant sobre el terreny on m’estaré 6 mesos… També he començat a preparar material per endur-me allà. Allà només hi ensenyaré anglès, a primària i a secundària. Quin privilegi, no? Ensenyar en una escola una sola matèria…? Sembla impossible, després del mareig que porto a sobre amb el món de llistes. Ara bé… Jo ja he avisat: intento posar  música allà on vaig. Així que ja tinc el meu repertori de cançons per ensenyar en anglès. Hauré de veure fins a quin punt això encaixa amb una cultura que, ara per ara, desconec del tot.

Trobo molt curiosa una cosa: no us ha passat mai que heu esperat amb moltíssimes ganes una cosa i que, quan està a punt d’arribar, estàs tan confosa, nerviosa, enfeinada… que a moments oblides perquè t’has complicat tant la vida? Avui fent les maletes ho pensava, però de seguida torna el “toc toc” de “Berta, això és un somni fet realitat!”.

Exposar-te a móns desconeguts significa ser conscient en tot moment de tot el que ens falta per aprendre. Significa tenir la valentia i la humilitat de poder començar de 0 i absorvir la diferència. Absorvir des del silenci, la discreció i la observació. Per poder omplir-nos d’experiències i vivències que ens enriquiran enormement. I jo vull aprendre de tot això. Toca ser valenta? Doncs a ser valenta i a vèncer les pors!

Un amic em desitjava “per molts anys” el meu últim dia d’aniversari… I em deia “no es compleixen anys, sinó experiències”. Aquesta frase em va fer pensar tant… Quanta veritat…! Les persones hauríem de ser capaçes de mesurar el pas del temps amb les experiències amb les què omplim aquest temps. L’hauríem d’omplir d’experiències dignes de ser recordades, de moments màgics i especials. D’experiències dignes de guardar-les com el tresor més preuat i poder-les així reviure intensament cada vegada que la vida no ens deixi somriure.

Inicio una aventura que, ja abans d’haver-la començat, m’està donant molt. Però sí, se’m fa difícil expressar amb paraules el per què d’aquesta. Sóc una apassionada del descobrir. M’apassiona aprendre, créixer i conèixer maneres noves i diferents d’encarar la vida. Viatjar, en aquest sentit, és un bany d’inspiració constant, profund i absolutament embruixant. I no deixa de ser, al cap i a la fi, una manera de descobrir sobre un mateix. Una manera d’entendre qui som i quin paper podem tenir en aquest món tan preciós que ens envolta. Entendre com és aquest món i ampliar horitzons d’idees i possibilitats ha estat el que sempre m’ha empès a fer-me el camí una mica més complicat. Bé, complicat segons des del punt de vista que es miri… De vegades agafar el camí més llarg significa agafar el camí més interessant! Mirar més enllà del que ens envolta, més enllà de la nostra zona de confort fa que descobrim cada dia coses noves sobre nosaltres mateixos.

Sovint es parla dels somnis i potser tot plegat acaba sonant una mica massa utòpic… Jo, però, somiadora nata, no ho veig així. Perseguir tossudament això tan i tan abstracte que ens dicta el cor cada dia quan ens aixequem, això que dóna sentit a la nostra existència i que ens fa entendre el món d’una manera pròpia i única… Tot això és el que, sense ni dubtar-ho, hem d’escoltar i intentar atrapar amb les mans. Són curiosos els somnis… sovint parlem d’ells i se’ns fa difícil expressar amb paraules què signifiquen per nosaltres. Atrapar alguns somnis costa. Sovint fa por, perquè els veiem massa grans i decidim no arriscar-nos i quedar-nos com estem, pel que pogués passar… De fet, és essencial ser feliç durant la cerca dels somnis, durant el moment present, amb els petits detalls del dia a dia, de tot el que ens ofereix la vida. Però els somnis són els somnis… i són insistents fins al punt que sempre venen a tu, et venen a buscar i et recorden com de palpitant pot ser la vida quan els acarones, quan els has palpat i quan n’has format part, i t’animen a arriscar-te, a moure fitxa… I què seria la vida sense tot això? Sense aquest “no sé què” que ens guia, que ens inspira i que ens empeny a seguir sempre endavant, a prendre riscs i camins emocionants i plens d’incerteses… Totes les idees, projectes i il·lusions que formen qui som, que ens dibuixen i que ens defineixen són el que dóna llum a les nostres vides.

Passar una temporada ensenyant en un país totalment exòtic sempre havia estat un dels meus somnis. Tenia la seguretat que , era tan i tan fort el que em cridava a llançar-m’hi de cap, que algun dia arribaria l’hora. I està a punt d’arribar. Estic contenta d’haver saltat aquesta barrera de pors i incerteses que sempre apareixen quan sortim de la zona de confort. Sempre hi són… I és que, com molt bé diu  Nelson Mandela...:

I learned that courage was not the absence of fear, but the triumph over it. The brave man is not he who does not feel afraid, but he who conquers that fear”. 

 

Berta 

0 Respostes

T'agradaria deixar un comentari?

Uneix-te a la conversa...
Digues la teva!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *