…0. Xoc cultural

Familia Indonesia. Viatge. Berta Torras

Xoc cultural. Gran. Enorme. Massiu! Estic immersa en uns primers dies en què m’he proposat no pensar. De debò que la sensació de passar del teu món a l’altra punta de món, on tot és completament diferent, és quelcom del tot desconcertant, confús i costa molt i molt de pair.

Vaig arribar tard a Jakarta. Em van venir a recollir mentre parlava pel whatsapp amb la família, asseguda en una cafeteria del mateix aeroport. Després de trobar-me amb dos membres de la organització, aquests em van dur en cotxe a Bogor, la ciutat on m’estaré. Només arribar ja vaig veure com de diferent seria aquest món on m’estava endinsant. Em van presentar la Falah, la noia que es va oferir a fer-me un lloc a casa seva mentre m’acaben de buscar allotjament (ja el tenen, però consideren important aquesta immersió en una família d’aquí durant els primers dies). La Falah i la seva família són musulmans, com tothom aquí a la illa de Java. Jo només volia dormir… No havia aconseguit aclucar els ulls amb les més de 18 hores de vol o d’espera per aeroports que portava.

Quan finalment vam arribar a casa seva, un altre xoc: són una família molt i molt humil, com tothom per aquí. Comparteixo habitació amb ella, i amb prou feines hi caben dos matalassos. Tenia tantes ganes de fer -me una dutxa i cap a dormir… La dutxa. Ai, la dutxa…! Un petit forat amb aigua, una galleda, i un forat al terra. Això és tot. Què hi farem, no? Doncs a dutxar-se!

La primera nit es va fer impossible dormir… Tot i la son que portava a sobre, quin desconcert… El cap no parava de funcionar, que si havia fet bé, que per què m’havia decidit a emprendre aquesta aventura, que no calia… I és en aquests moments quan penses: “o deixo de pensar en tot això o et cau el món a sobre!”. Així que no hi ha res més a fer, t’has d’ignorar i has d’anar absorbint glopets de realitat en aquest nou món. Escoltant, mirant, observant… Que diferent que és tot! A les 4 de la matinada, quan finalment vaig poder tancar una mica els ulls, comença a sonar un càntic musical que ressona per tota la ciutat… I així serà cada nit, es veu. I dura una hora!! Com que Java és musulmà, a les 4 de la nit la mesquita convida a tothom a resar. Només em faltava això per sentir-me totalment fora de lloc… Així que la primera nit, de dormir, res de res. El sorollet de les rates a l’altre banda de la finestra tampoc hi ajudava gaire…

El dia següent vam anar a una zona muntanyosa on hi ha un mirador. Quins paisatges tan i tan diferents, i la vegetació… Els nens i famílies senceres em miren com si fos d’un altre món. La família de la Falah m’espien, riuen per sota el nas, em fan preguntes amb gestos… No és gaire còmode sentir-te així enmig de tanta humilitat… Jo intento adaptar-me i ajudar amb tot el que puc, però són tan servicials i amables que fins i tot veus que hi gaudeixen en tractar-te com una reina.

A l’hora de tornar del mirador… Trànsit, trànsit i més trànsit! I els dos carrils? Per què serveixen? Doncs per res. Els cotxes (i les motos!) es colen per on poden, s’avancen, mig xoquen…en tot moment. A mig camí el cotxe deixa de funcionar. Esperem un amic del germà de la Falah. Ens porta una moto i jo, la Falah i el seu germà, tots tres, sobre la moto. Sense casc. I sota el diluvi universal. D’aquell quart d’hora que ens quedava per arribar a casa només recordo llums, molts llums, clàxons, avançaments, la meva mà esquerra agafada ben fort a la part de darrere de la moto, la meva mà dreta aguantant fort la bossa, on, per cert, hi duia tots els diners i em van quedar passats per aigua…

Arribem a casa, els cabells gotejant. Jo, exhausta. Quines ganes de dormir! He passat una nit que ni el cant que m’ha despertat a les 4 de la matinada m’ha mantingut desperta. Als dos minuts m’he tornat a adormir.

Carrers barri Indonèsia. Viatge. Berta Torras

Carrers del barri on visc

Aniré donant més notícies dels propers dies. De moment, cal no pensar gaire i anar observant i acostumant-se a una nova realitat.

 

Berta

0 Respostes

T'agradaria deixar un comentari?

Uneix-te a la conversa...
Digues la teva!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *